Molt més que aigua

L a sequera, que s’ha estat anunciant des de fa mesos –anys, fins i tot– s’aguditza i arriba a noves fites. El context és el d’un canvi climàtic que no només fa augmentar la temperatura (l’arc mediterrani s’escalfa més ràpidament que la mitjana mundial), sinó que també altera els patrons de precipitacions i els cicles biològics de les plantes, i afavoreix incendis forestals. Tanmateix, la pujada dels termòmetres no explica com hem arribat fins aquí. La gestió de l’aigua és tan important com la seua disponibilitat natural, però compte: fa massa que ens fixem en qüestions com l’eficiència i que cerquem desesperadament estalvis marginals, però no ens enfrontem a les qüestions estructurals.

Consum urbà ja contingut

A Barcelona i altres pobles i ciutats de Catalunya el consum per habitant a penes passa dels 100 litres per habitant. L’assignatura pendent continua essent les pèrdues de la xarxa, que arriben a suposar un quart del total del cabal de la xarxa urbana (pèrdues que, tot i això, són per sota de la mitjana estatal). La ciutadania està raonablement conscienciada i, si hi ha algun missatge ambiental que està assumit des de fa temps, és sens dubte el de l’estalvi d’aigua, juntament amb el de separar la brossa. Nogensmenys, no és suficient. Mirem d’impulsar l’estalvi dins d’un sistema que devora l’aigua, però sense canviar-ne els fonaments.

El que cal –i si alguna cosa tenen les crisis és que ens legitimen a fer-nos preguntes incòmodes– és preguntar-nos on va l’aigua de què disposa Catalunya. La pràctica totalitat (el 95%) de la disponible a les conques catalanes de l’Ebre, que representen el 48% del territori i el 8% de la població, és consumida per l’agricultura i la ramaderia. A les conques internes de Catalunya, que concentren el 92% de la població al 52% del territori, l’equilibri canvia: els usos domèstics –esperonats pel voraç turisme– representen un 44%, enfront del 38% dels agrícoles i el 20% de la indústria. La cosa no va, és evident, de guardar l’aigua freda de la dutxa en una galleda o raspallar-nos les dents amb l’aixeta tancada (¡tot i que això sigui també necessari!).

Necessitem canvis estructurals, que ens treguin dels muscles la culpa individual, i posin el focus en la destinació de l’aigua i qui es beneficia del seu consum excessiu. Parlar de la demanda i no només de l’oferta. Exportar milions de porcs, que no té res a veure amb la sobirania alimentària, és exportar hectòmetres cúbics d’aigua, a banda d’una forma de contaminar els aqüífers i comprometre el subministrament. Impulsar un turisme desfermat –els turistes consumeixen més del doble d’aigua que un habitant nadiu– és beure’s una aigua que no tenim, com també ho és apostar pels camps de golf o cultius com l’alvocat.

Notícies relacionades

"Vaig pagar el que tocava pagar"

Les residències denuncien l’oblit en el qual van viure la jornada de dilluns

El llegat d’aquest episodi

Si alguna cosa ens haurà d’ensenyar aquesta sequera és no únicament a aprofitar fins a l’última gota d’aigua a casa nostra, sinó fonamentalment a prioritzar els usos del sòl en un territori vulnerable, immers en un canvi global. Aquesta sequera passarà, però tant de bo el seu llegat es quedi dècades entre nosaltres.