Per què no veure el pròxim clàssic

Imaginin que el futbol estigui prohibit, una Espanya sense futbol. Imaginin que el Govern aprovés una llei «antifutbol" que condemnés la visualització dels partits, ja fos pels recents escàndols de corrupció al món del futbol o per la situació econòmicament insostenible en què es troben nombrosos clubs de primera i segona divisió. Imaginin una cosa semblant al que va ocórrer a Somàlia durant el passat mundial. S'imaginen què és el que passaria? És fàcil endevinar-ho.

Centenars de milers de persones, potser milions, ocuparien els carrers protestant contra la implantació de la nova llei. Manifestacions encapçalades per periodistes esportius, hostalers, representants de jugadors i potser fins i tot per algun futbolista. Potser es concentraria més gent als carrers que durant les protestes contra la guerra després del 11M. Possiblement hi hauria més persones a les places que durant la celebració del mundial que va guanyar la selecció espanyola de futbol en 2010. Com seria possible que la societat espanyola s'indignés i protestés més per la prohibició del futbol que per les retallades pressupostàries en recerca, sanitat i educació?

Potser la resposta estigui en que el futbol és capaç de transmetre'ns una sensació única, una barreja d'emoció i passió que vivim quan el nostre equip marca un gol determinant o la tensió alliberada a manera d'adrenalina quan l'àrbitre xiula el final del partit. Potser que la màgia del futbol resideixi en l'alegria compartida amb els nostres amics en gaudir d'un bon partit i en aconseguir que oblidem els nostres problemes i pensem que tota la resta no importa. O potser fins i tot que el futbol ens atregui perquè des de petits ja estem condicionats a tenir-lo sempre present en les converses i a veure’l contínuament als mitjans de comunicació, en els quals ocupa un terç dels informatius televisius.

Potser també que el futbol hagi transmès a la societat certs valors de solidaritat mitjançant, per exemple, partits benèfics. No obstant això, el futbol ens deu més a nosaltres que nosaltres a ell. Per començar, sense nosaltres, els consumidors, el futbol no podria concebre com a espectacle. Imagineu els futbolistes jugant en un estadi buit amb un silenci absolut. D'altra banda, els equips de primera i segona divisió acumulen deutes amb Hisenda que ascendeixen a gairebé sis-cents milions d'euros, i fins i tot hi ha clubs que han hagut de ser rescatats per governs autonòmics. Dit això, pensem en tots els diners que hem gastat en futbol, no només en entrades, samarretes i premsa esportiva, sinó també com a contribuents.

Notícies relacionades

La promesa d'una resposta decidida i consensuada

El repte de l'Ebola

Així doncs, el futbol està en deute amb nosaltres. Demanem-li alguna cosa a canvi, donem-li al futbol un nou ús. Utilitzem-lo com a arma política, com un mitjà de protesta. El Racing de Santander ja ho ha fet recentment. Estan vostès satisfets amb les mesures d'austeritat que està imposant el Govern mentre manté deutes fiscals amb nombrosos clubs de futbol? Estan conformes amb els continus casos de corrupció associats a l'àmbit polític i futbolístic? Si la resposta és no, apaguin el televisor i la ràdio i no consultin cap altre mitjà de comunicació esportiu durant la retransmissió del partit que disputaran el Reial Madrid i el FC Barcelona el proper 23 de març. No vagin als bars amb els seus amics per veure el partit. Romanguin passius davant el clàssic. Imaginem l'efecte mediàtic que suposaria tota una societat espanyola que ignora completament el partit que per a molts és el més important de l'any. Imaginem les conseqüències que suposaria paralitzar el sistema durant un instant. Inventem noves formes de protesta, siguem creatius. No ens limitem a sortir al carrer una vegada cada quatre mesos i a signar cartes virtuals. Aprofitem el nostre poder mediàtic com a espectadors. En definitiva, estan disposats a sacrificar el futbol per millorar les seves vides?

http://reaccioni.wordpress.com/