10 notícies falses i mites sobre els incidents aquàtics

Hi ha un consens generalitzat entre els especialistes que no hi ha cap relació entre banyar-se després d’un àpat i ofegar-se, el conegut com a tall de digestió. De fet, aquest terme no apareix en cap base de dades científica. Sovint això es confon amb la hidrocució, un xoc per un canvi de temperatura brusc produït, per exemple, a l’entrar a l’aigua després de prendre el sol, fer activitat física intensa o menjar.

L’únic element perquè els banyistes flotin és l’armilla salvavides. L’armilla és imprescindible quan es viatja en barca o es fa pàdel surf, però no té la mateixa utilitat que els flotadors, braçals o bombolles. Aquests últims moltes vegades s’utilitzen en els més petits per oferir-los una seguretat extra, però en cap cas prevenen l’ofegament ni s’ha demostrat que siguin segurs.

Respirar diverses vegades ràpidament (hiperventilar) abans de submergir-se és una pràctica molt estesa entre els banyistes. En realitat, això redueix els nivells normals de CO₂ i quan es comença l’apnea es consumirà l’oxigen. Pot derivar en síncope en aigües poc profundes o apagada hipòxica, que és la pèrdua de coneixement durant la immersió després d’hiperventilar.

Els senyals a les platges són d’obligat compliment per a tothom, independentment de l’activitat que es porti a terme. I els surfistes no n’estan exclosos. Una bandera vermella no només indica un fort onatge, sinó també la presència d’objectes flotants o l’amenaça d’animals marins.

Agitant les mans i cridant perquè el socorrin. Aquesta és l’escena que utilitzen la gran majoria de pel·lícules per representar algú que s’està ofegant. Però en realitat, qui necessita ajuda ho fa en silenci, ja que concentra tots els seus esforços a respirar.

Al contrari del que es creu, el rescat només suposa el 0,1% de la tasca dels socorristes. La seva principal ocupació, el 99,8%, és la prevenció

Orinar a sobre de les picades de meduses pot provocar l’efecte contrari al desitjat. Segons l’evidència científica, la descàrrega de verí augmenta per la pressió al contacte. El fred, la calor o el vinagre, només s’utilitzarà sota recomanació sanitària.

L’ofegament sec s’ha descrit, de manera incorrecta, com un «ofegament sense aspiració d’aigua». Per definició, «tot ofegament ocorre per l’aspiració de líquid, bé per immersió o bé per submersió». Quan no es troba aigua als pulmons, aquesta persona no s’ha de considerar que ha mort per aquesta causa.

El concepte ‘gairebé ofegats’ s’utilitza per referir-se a les persones que han sobreviscut després d’un incident aquàtic, però aquest concepte està obsolet. Cal parlar d’ofegat fatal (quan mor), o ofegat no fatal (quan sobreviu, independentment de si queden seqüeles o no).

Cap societat científica recolza el procés de col·locar la víctima ofegada de cap per avall per buidar l’aigua dels pulmons. Això és un acte inútil i una pèrdua de temps, ja que si una persona no respira, la prioritat és iniciar el protocol de RCP (compressions i ventilacions).