Els bussos de platja

Ningú ha anat millor a la platja que Juanjo Menéndez quan a Verano 70 es plantificava a Benidorm amb la samarreta de la disco Penélope i un Din Dan. A la platja s’hi han llegit molts tebeos, i aquesta és una de les diferències més importants que hi ha entre el tebeo i la novel·la gràfica. Cap persona amb un mínim de consciència social o de pietat cristiana s’emportaria a la Barceloneta, a Ocata, a Castelldefels, a la platja del Fòrum..., La muerte de Virgilio, de Hermann Broch, o el seu equivalent en vinyetes. Encara que fer servir la paraula vinyeta resulta tòpic, ja que fa dècades que el còmic va aprendre a parlar sense elles. A aquestes altures, una pàgina plena de vinyetes és com una platja plena de para-sols, ja que la gent ja no va amb para-sol a la platja igual que els anglesos ja no van amb paraigua a Trafalgar Square, o on vagin els anglesos quan no són al pub.

El para-sol era la pica a Flandes de la família espanyola que anava a la platja. Sota el para-sol s’hi estava com a casa, ja que es convertia en una metàfora estival de les lletres del pis, en una manifestació pública que al final s’havia aconseguit un sostre propi. Un para-sol obert a l’estiu era com una moneda de deu duros a l’hivern. Era el que el franquisme entenia com a benestar de les classes mitjanes. Els vestigis del franquisme no s’eliminaran definitivament fins que no desaparegui l’últim para-sol (bé, i fins que no es canviï el nom de l’estació de metro i del barri de la Pau, que es diu així perquè es va edificar amb motiu dels 25 anys de pau franquista i hi va anar el dictador en persona, valgui l’oxímoron, per inaugurar-lo). El para-sol era l’evidència que llavors als pobres els causava més respecte el sol que l’aigua, potser perquè el sol era l’únic de  democràtic que quedava. El sol ha sortit sempre per a tothom, i sobre aquest fet astronòmic, i en part també geogràfic, es fonamenta el commovedor final de la vella pel·lícula de Cuerda Amanece que no es poco.

L’instint del busseig

A la platja, als que no sabem nedar ens encanta bussejar (per on no cobreix). Massa dècades d’economia submergida perquè també hagi desaparegut aquest instint. Semblaria un acudit dir aquí que bussejar és molt més profund que nedar; però el cert és que l’instint del busseig ha perdurat amb tota la força del món entre els que es veuen amb l’aigua al coll. No saber nedar, no saber conduir i no saber anglès són els tres estigmes del Palmer Eldritch que alguns portem a dins. Sí, és clar, Palmer Eldritch és el prota d’una novel·la de Philip K. Dick i per això un viu en la ciència-ficció que l’anglès l’entén escrit, que si li deixessin un cotxe el sabria conduir sense necessitat de carnet i que, si es pot bussejar, no cal nedar. Los tres estigmas de Palmer Eldritch va ser escrita el 1964 i va aparèixer l’any següent. Això mateix em va passar a mi i de fet a una part considerable del baby boom, amb l’excepció que Espanya el que estava escrivint el 64, ja s’ha dit, eren els 25 anys de la victòria de Franco sobre els captius i els desarmats.

Notícies relacionades

Busseig i ‘snorkel’ a Catalunya: 12 animals i plantes que pots veure al litoral català

Aquesta platja a menys d'una hora de Barcelona és una de les millors de Catalunya segons 'National Geographic'

En el meu cas, bussejar suposa una forma de concessió, significa l’admissió d’una derrota, encara que des d’un punt de vista new age es podria dir que es tracta d’una manera d’adaptar-se al medi. Un es fica a l’aigua, i com que no la pot vèncer, s’uneix a ella. Vivim temps submergits. El segle XX és el que va dels rellotges tous als rellotges submergibles, de Dalí a Seiko. Ara el sol és una gran bola de foc que ens fa miques la pell. La gent s’hi exposa amb protecció com si fos sexe. Quan per uns dies som lliures de la feina, de l’horari, de tot, i l’animal que portem a dins es converteix en l’abominable home de la Costa del Sol, l’astre rei a la república dels planetes en lloc de sortir per a tothom surt contra tothom. Això els francesos ho sabien bé des que es van llençar als braços dels nazis. És llavors quan Albert Camus fa confessar al protagonista de L’estrany que va cometre el seu crim perquè feia sol. Però ja abans, al sortir de la carnisseria de la primera guerra mundial, Bernanos havia presentat a la seva primera novel·la la gent humil del Pas de Calais a mercè d’una cruïlla de camins Sota el sol de Satanàs.

Submergir-se per no ofegar-se

Des de la primera guerra mundial, des de la revolució soviètica, des de l’urinari de Duchamp, fins a les primeres eleccions generals de la nostra democràcia, o el naixement d’Anarcoma entre el tripijoc de la plaça Reial, o l’aparició del primer disc dels Chunguitos (amb els hits Dame veneno i Me sabe a humo), han passat cent anys de tot i quaranta de gairebé tot. Tota aquella història cap sencera en una nevereta de platja, al costat de les llaunes, el meló i la truita de patates. Ens hem adaptat al medi, ens submergim per no ofegar-nos, i linxem i proscrivim aquell que no ens segueix el corrent, des de Gregorio Morán fins a la incerta glòria de Carmen de Mairena. En tots dos casos actua el puritanisme. Això s’enfonsa. Però en diem bussejar.