Figueres, Portlligat i Púbol, l’Empordà a través de la mirada surrealista

La tardor és un gran moment per visitar la Costa Brava, quan el bullici de l’estiu dona pas a una època més tranquil·la. Un moment ideal per acostar-s’hi d’una manera més contemplativa apreciant paisatges de postal i realitzant excursions.

Salvador Dalí, artista universal i referent del surrealisme, no s’entén sense l’Empordà. Dalí estava enamorat de la seva terra natal i va convertir el paisatge empordanès en un símbol del surrealisme. El triangle dalinià, la línia imaginària que uneix Figueres, Portlligat i Púbol, és un itinerari a través dels tres museus del pintor per redescobrir l’Empordà a través dels surrealistes ulls de Dalí.

Figueres: Teatre-Museu Dalí

«¿On, si no a la meva ciutat, ha de perdurar el més extravagant i sòlid de la meva obra, on si no?». Dalí tenia molt clar que la seva última gran obra, l’objecte surrealista més gran del món, havia de ser a Figueres (Alt Empordà), la seva ciutat natal. A principis dels 60, el llavors alcalde del municipi li va demanar que donés una obra per al Museu de l’Empordà. La seva resposta va ser regalar un museu sencer. L’antic Teatre Municipal, on va exposar la seva primera mostra de pintura, va ser reconvertit en el Teatre-Museu Dalí, on tot va ser concebut per tal de portar el visitant a l’interior del seu indescriptible món. La cúpula de vidre i els ous gegants que coronen l’edifici ho deixen clar. El recorregut per les diferents sales del museu és un passeig per totes les etapes del geni i els seus vessants artístics.

«És evident que existeixen altres mons, això segur; però, com ja he dit moltes vegades, aquests altres mons estan en el nostre, resideixen a la terra i precisament al centre de la cúpula del Museu Dalí, on hi ha tot el nou món insospitat i al·lucinant del surrealisme», va dir Dalí. 

Púbol: Castell Gala Dalí

Salvador Dalí, perdudament enamorat de la seva dona Gala, sempre va reivindicar que ella va actuar com el seu catalitzador, impulsant el seu talent al màxim. Com a mostra d’amor a la seva musa, Dalí va adquirir el castell de Púbol (Baix Empordà) el 1969. Un castell deteriorat que l’artista va reformar per convertir-lo en el lloc de descans i refugi de la seva dona i al qual ell només podia accedir amb el permís escrit de Gala. Tot l’edifici ret culte a Gala. El saló del piano, l’habitació rodona, el jardí amb els elefants camallargs, el mausoleu on està enterrada o la sala de bany. Tampoc hi falten obres pictòriques per decorar els interiors.

«Em faltava oferir a Gala un estoig més solemnement digne del nostre amor. Per això li vaig regalar una mansió edificada sobre les restes d’un castell del segle XII, a la Bisbal, l’antic castell de Púbol, on ella regna com a sobirana absoluta, fins al punt que jo no la visito si no és amb una invitació escrita de la seva mà. M’he acontentat a decorar els seus sostres perquè, a l’aixecar els ulls, em trobi sempre al seu cel». Un acte d’amor absolut. 

Portlligat: Casa-Museu Salvador Dalí

Notícies relacionades

Catalunya de cim en cim

Mercats i fires amb aroma nadalenca

El triangle dalinià es tanca a Portlligat (Alt Empordà), en una petita barraca de pescadors que Dalí va decidir comprar el 1930 i que a poc a poc va acabar convertint-se en casa seva, la seva única residència estable abans de traslladar-se al castell de Púbol, el 1982, per la mort de Gala. La casa destaca per la seva estructura laberíntica, que s’origina al Vestíbul de l’Os i es va enroscant a través de passos estrets i recorreguts sense sortida. Tot atapeït d’objectes i records de la parella. Per a Dalí era «com una veritable estructura biològica». «A cada nou impuls de la nostra vida li corresponia una nova cèl·lula, una habitació.»

La casa es divideix en tres espais: la zona íntima, l’estudi i l’exterior. També hi ha una construcció addicional que servia de taller. L’espectacular paisatge de la badia va ser una gran font d’inspiració daliniana. «Portlligat és el lloc de les realitzacions. És el lloc perfecte per a la meva feina. Tot es conjura perquè així sigui: el temps discorre més lentament i cada hora té la seva justa dimensió. Hi ha una tranquil·litat geològica: és un cas planetari únic».