¿Què podeu fer avui, 13 de febrer, a Barcelona?

Una de les grans incògnites de l’ésser humà és saber què passa després de la mort. La ciència ha avançat a passos gegantescos però el gran enigma continua sense resoldre’s. La ficció no ha deixat d’especular-hi amb teories de tot tipus com la del film animat Coco, que planteja que continuem vius d’alguna manera mentre algú ens recordi. Ara, el Versus Glòries planteja una altra alternativa possible amb Potser somiar, d’Antonio Tabares, amb direcció de Roc Esquius i dramatúrgia i traducció de Sergi Belbel. L’obra s’ha convertit en un èxit inesperat i ha prorrogat les funcions fins al 13 de març.

El decorat és bastant asèptic, amb plafons als dos costats sobre els quals es projectaran imatges que ambientaran cada una de les escenes. Sona una dolça versió, gairebé celestial, del Moon river d’Esmorzar amb diamants, leitmotiv durant tota la funció, i llavors, coneixem l’Inma, una noia en la trentena que porta una bata d’hospital i que troba en aquest enigmàtic ambient un misteriós home vestit impecablement amb una americana.

¿On soc?

No sap on és ni com hi ha arribat. Acabava de sotmetre’s a una operació cardíaca altament perillosa i sospita que alguna cosa ha anat malament, ha mort i es troba al cel, els llimbs o algun lloc similar. El seu interlocutor és una mica fred i poc explícit, però sí que li avança quina és la seva comesa, esperar que algú somiï amb ella. I és que el lloc on són s’assembla bastant a una sala d’espera.

Està desconcertada i ignora què fa allà i què haurà de dir quan algú la cridi en somnis. El desconegut li avança que no s’ha de preocupar perquè en aquell mateix instant sabrà el que ha de fer. Al llarg de les successives trobades que tindrà descobrirem quina és la seva veritable funció: ajudar els seus éssers estimats, i fins i tot altres persones, com el seu cirurgià, a trobar la pau i les solucions per seguir endavant. No és una mala idea: que els difunts ens protegeixin des del més enllà i se’ns apareguin en somnis per donar-nos idees i consolar-nos.

De l’humor a l’emoció

L’obra combina l’humor amb escenes lúdiques, com la interpretació del Boig per tu, de Sau, amb d’altres d’emoció continguda, com la que passa a la neu cap al final. També aquest trànsit serveix a la protagonista per descobrir sentiments del seu passat que ignorava o conèixer el futur de la seva gent sense ella, una cosa que ens remet a un altre clàssic sobre la vida i la mort com la pel·lícula nadalenca ¡Que bonic que és viure!

El text, que amaga diverses sorpreses, suposa una gran oportunitat per al lluïment de Rafaela Rivas, que està sempre a escena i té moments per mostrar el seu talent més còmic, amb què ens fa riure gràcies a la seva espontaneïtat i desimboltura, però també posar-nos la pell de gallina amb els fragments més emotius en què, com va demostrar en la recent i meravellosa Te deix, amor, la mar com a penyora, aconsegueix deixar-nos a punt per a la llagrimeta. Al seu costat, Antonio del Valle es transforma en les rèpliques dels homes que la imaginen als seus somnis i Ramon Godino es manté sec i inalterable fins que la trama fa un tomb.

Massa cor

És una peça imaginativa que pretén donar-nos consol sobre el nostre paper quan ja no estiguem en aquest món i ho fa provocant somriures i llàgrimes, tots ens sentim com aquella Inma desorientada que acaba descobrint quin és el veritable sentit d’estar al més enllà. El cor és l’òrgan feble de la protagonista, però acabarà convertint-se en el més fort a través de les diverses trobades, que demostraran que li sobra cor per intentar fer els seus éssers estimats una mica més feliços. El cel pot esperar.

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

On neix el Llobregat