La vigència del teatre de l’absurd de Ionesco

L’Almeria Teatre recupera ‘Deliri a dos’, sobre dos personatges confinats

L’escriptor francoromanès Eugene Ionesco va destacar per les seves peces teatrals en què jugava amb la lògica per mitjà de textos burlescos amb què intentava reflectir la solitud humana i retratar amb un punt d’humor el caos d’aquest món pels quals va ser considerat, junt amb Samuel Beckett, com el pare de l’absurd. Cap paraula podria ajustar-se millor a la situació que estem vivint aquests últims mesos. A la seva obra destaquen títols com La cantant calba, El rinoceront i El rei es mor i, ara, l’Almeria Teatre rescata un dels seus treballs més premonitoris, Deliri a dos, a càrrec de la companyia Bojum dirigida per Montse Bonet.

Quan entrem a la sala, entreveiem els cossos en moviment dels dos protagonistes amagats sota els llençols d’un matalàs i només en veiem les cames. Al decorat hi ha igualment unes plantes i destaca a mà dreta una escala metàl·lica coronada per un marc que farà les funcions de finestra. Els protagonistes no tenen nom són Ell (Òscar Intente) i Ella (Montse Puga).

Discussions iròniques de parella

Aviat descobrim que tots dos van abandonar les seves respectives parelles molts anys enrere, però estan insatisfets amb la seva vida. Les seves diferències de criteri són exemplificades amb una estranya teoria que Ella manté segons la qual el cargol i la tortuga són el mateix animal i assegura que ells mai no es posen d’acord, ni tan sols tenen fred o calor alhora. Reflexionen sobre el presumpte fracàs del seu matrimoni i es retreuen coses, però sempre amb un punt d’ironia, això no és un drama de Bergman.

La seva discussió s’atura quan comencen a sentir les bombes que sonen a l’exterior. Ell mira per la finestra per investigar el que està passant, a fora hi ha una guerra i s’està dirimint qui en serà el vencedor. Tornen a si mateixos per elucubrar sobre el que podrien haver sigut les seves vides si haguessin escollit un altre camí i evoquen unes experiències que mai van viure. El conflicte al carrer s’agreuja i fins i tot els seus veïns reben una misteriosa visita.

Atrapats i confinats

No saben si quedar-se o fugir, però una força invisible els impedeix sortir d’allà, com si fossin a El ángel exterminador de Buñuel. Enrotllen el matalàs, ballen i discuteixen sobre el que és un ninot que ha aparegut com per art de màgia. Asseguts a terra i protegits sota la manta rememoren la seva infància mentre la batalla arriba a la fi i conclouen que tothom està immobilitzat. Abans per la guerra i ara estan de festa perquè s’ha declarat la pau...

Notícies relacionades

És un text complex, fidel a la intenció d’Ionesco, que, en tan sols una hora, planteja múltiples dilemes, despulla els seus personatges, mostra les seves pors però també la seva incapacitat de fer-los front, amb dos actors entregats a la causa en cos i ànima, una escenografia precisa i que juga també amb la suggestió del so. Una peça arriscada i tan intemporal que resulta actual (són dos personatges confinats) i ofereix la possibilitat a l’espectador de llegir entre línies i treure les seves pròpies conclusions. En aquest sentit no estaria res malament organitzar un fòrum posterior a la funció per debatre punts de vista. ¿Absurd? Sí, però també molt més real del que aparenta. Un deliri de molt sentit.