‘La naranja mecánica’ torna al cine amb festa

El 19 de desembre se celebren els 55 anys de l’estrena de La naranja mecánica, la incòmoda obra mestra de Stanley Kubrick de 1971 sobre bandes juvenils, control governamental i llibertat humana. 55 anys de l’estrena a Nova York; al Regne Unit no es podria veure fins a principis de 1972, i a Espanya no va arribar, de fet, fins a 1975, i només en versió original subtitulada en sales de les anomenades d’art i assaig, com la censura permetia de mala gana que es veiessin certes pel·lícules amb temes perillosos, però considerades de qualitat.

Tot i que queden uns bons mesos per a l’efemèride, als cines Mooby de Barcelona no han volgut esperar més i avui proposen una sessió especial del film a l’Aribau Cinema, paradís amb 1.100 butaques: projecció en 4K (22.00) i una festa de preescalfament (19.30) amb sessió de dj dissenyada a mida i amb còctel de regal, pel que sembla no moloko, aquella llet barrejada amb al·lucinògens que era la beguda de preferència dels protagonistes de la pel·lícula.

Per als neòfits, heus aquí un recordatori del que poden esperar d’aquesta adaptació de la novel·la d’Anthony Burgess, a qui, per cert, no va agradar el resultat, com tampoc a Stephen King li va agradar El resplandor. En una Gran Bretanya futura, l’Alex (Malcolm McDowell) és un delinqüent sociòpata amb tant d’interès per la música clàssica (sobretot la de Beethoven) fins al punt de fer mal a la gent. Lidera un grup de pinxos –el Pete (Michael Tarn), el Georgie (James Marcus) i el Dim (Warren Clarke), que anomena drugos, o amics en nadsat, l’argot inventat per Burgess.

Actes de violència

A la pel·lícula som testimonis dels terribles actes de violència de la banda (que inclouen deixar esguerrat un escriptor i violar la seva dona), l’arrest de l’Alex i la submissió d’aquest últim a una teràpia d’aversió fictícia, el mètode Ludovico, consistent a exposar el subjecte a imatges de sexe i violència mentre està sota els efectes d’una droga que produeix nàusees i efectes paralítics. Durant les sessions, de vegades s’utilitza la música de Beethoven com a acompanyament, cosa que acaba conduint un transformat i vulnerable Alex a témer el seu compositor favorit i intentar llevar-se la vida. Però encara queda un gir final.

Notícies relacionades

Una fantasia immersiva amb 600.000 globus

Jardins secrets i piscines en els millors interiors d’illa de BCN

La naranja mecánica és inoblidable –n’hi ha que deuen dir més aviat traumàtica– per molts motius: la violència incòmoda, l’agosarat i icònic imaginari o una banda sonora en què la compositora Wendy Carlos va retorçar a plaer composicions clàssiques a còpia de sintetitzadors i vocòder. El tema principal és un arranjament electrònic d’un extracte de Música per al funeral de la reina Maria, de Henry Purcell. També queda reflectida, per descomptat, l’obsessió de l’Alex per Beethoven. Però al compositor que més es recorre és a Rossini, en concret a les obertures de les òperes Guillem Tell i La garsa lladre.

Segons informen els cines Mooby, en la sessió prèvia a la col·lecció, sonarà material indefectiblement lligat a Kubrick. És a dir, potser acabem lluitant amb Ludwig o el vals El Danubi blau de Strauss, famosa tira del director britànic per a la seqüència d’acoblament de 2001: Una odissea de l’espai (1968). ¿O sonarà Atom heart mother, de Pink Floyd, tot i que el grup refusés la petició de Kubrick d’incloure-la en La naranja mecánica? Intrigues.