Alguns records de la Barcelona de Bigas Luna

La setmana passada parlàvem una mica sobre Dalí i, en certa manera, ara hi tornem. Aquesta setmana es compleixen 45 anys de l’estrena de Caniche (1979), clàssic de culte de Bigas Luna amb inspiració en un comentat episodi de la vida de Salvador i Gala. Al final d’un estiu havien d’absentar-se de casa seva a Portlligat i havien de meditar què fer amb el seu conill ensinistrat. Pel que sembla, no li van buscar nova llar, sinó que... se’l van menjar vestits de gala.

Impactat per allò, Bigas va escriure l’encara més cruenta història de Bernardo (Àngel Jové) i Eloisa (Consol Tura), dos germans que comparteixen una desballestada casa de la zona alta de Barcelona, tot el que els queda d’una herència familiar, amb el caniche del títol, de nom Dany, per a més senyals. Són les sis potes d’un ecosistema opressiu, endogàmic, en què el gos exerceix com a catalitzador de desitjos prohibits. En la seqüència després de certa catarsi, Dany aprofitava una visita del veterinari Alberto (Cruz Tobar) per escapar-se de la segona casa de la pel·lícula, molt més luxosa, i llançar-se a córrer pels carrers de Barcelona, on acabava sent rescatat per un parell de senyores.

Però el cineasta barceloní va explorar la seva ciutat més a consciència, buscant de passada els contrastos, en altres títols, començant pel seu primer llarg Tatuatge (1976), debut cinematogràfic de Pepe Carvalho, que aquí tenia casa a Vallvidrera. En la posterior, Bilbao (1978), la prostituta titular, objecte de desig de l’incòmode protagonista (també Àngel Jové), treballa com a ballarina en un club d’striptease que, tot i que no s’acabi de llegir el rètol, és (almenys per fora) el Panam’s de la Rambla. Al principi de la pel·lícula vèiem el carrer d’Escudellers, amb els seus cartells lluminosos de, per exemple, el restaurant Los Caracoles, l’Hotel Zurbano i la sala Kit Kat, un temple del jazz als 60. A més, aquest obsessiu protagonista a l’estil Travis Bickle de Taxi driver feia un tomb per l’Avinguda de la Llum, antigues galeries subterrànies del carrer de Pelai.

Ja en la dècada següent, Luna va aprofitar el melodrama eròtic Lola (1986) per immortalitzar la mítica cafeteria restaurant Cosmos, ubicada fins al 2019 a la cantonada de la Rambla amb la mateixa Escudellers. Buscant un internacionalisme mitjà anònim, en l’extraordinària Angoixa (1987) va esquivar premeditadament les marques més clares de la ciutat, però la mansió dels personatges centrals és la reconeixible Casa Vicens.

Notícies relacionades

El cementiri que dona la vida a Carles Viarnès

L’única sala de cine de Solsona torna a obrir

Més enllà de la ciutat

En l’època més comercial de la seva trajectòria, Luna va saber treure poder icònic a paisatges i referències del més diversos, del desert dels Monegros (Jamón, jamón) al fàl·lic Gran Hotel Bali de Benidorm (Ous d’or); de les platges del Baix Llobregat (La teta y la luna) i Dénia (Son de mar) al centre comercial Les Gavarres de Reus (Yo soy la Juani). La seva mirada fetitxista i estilitzada ho convertia tot, especialment el més corrent, en cinematogràfic, sensual i impossible d’injuriar.