On Catalunya

Conde del asalto

Señor Lobo: tornar al pitjor antre de Barcelona que et va fer feliç

Señor Lobo: tornar al pitjor antre de Barcelona que et va fer feliç

Instagram

3
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

Això és una espècie de versió metafísica, i sense Bertín Osborne, de la porta embolicada en fum de ‘Lluvia de estrellas’. Quan vaig travessar aquest túnel fosc per última vegada, el 1997, tenia 16 anys, una Vespa de llana plena de llànties, un embolic magnífic al cap i sonava ‘Basket Case’, de Green Day. Un pestanyeig i, un quart de segle després, recorro aquest mateix túnel amb corba, ara il·luminat en tons malva, amb un jersei negre de coll girat, el mòbil a la mà per si la cangur m’avisa d’alguna catàstrofe a casa i sona una cançó d’Helado Negro, un sofisticadíssim músic de Brooklyn d’arrels equatorianes.

I, amb tot, jo continuo sent jo i aquest és el mateix lloc, al carrer Almogàvers, 88. Abans, Señor Lobo. Ara, WOLF

En el passat del passat havia gaudit de noms tan suggerents com Psicódromo o Lokotron, però el 1996, dos anys després de ‘Pulp Fiction’, va obrir les seves portes com a Señor Lobo. Un antre orgullós de ser-ho, amb una ambrosia de garrafa que arruïnaria fetges de l’Olimp, on l’expressió «evacuació d’emergència» es referia, a falta de cap protocol de seguretat, a un vòmit apressat per la seva ingesta. 

Era el Señor Lobo un lloc tenebrós per a esperits ingenus. En horari de tarda, reunia tots els ‘guarros’. Jo era un ‘guarro’. Ser un ‘guarro’ a mitjans dels noranta no tenia a veure amb la teva higiene. Era un ‘guarro’ tot aquell que no era un ‘makinero’. Això agrupava indies, grunges, hardcores, que tant coquetejaven amb el brit pop com feien pogos amb NOFX.

Tots acabaven al Señor Lobo. Ningú pot negar que era el que alguns ‘horteres’ anomenen «la universitat de la vida». Tant una acadèmia d’Oxford on s’ensenyava anglès (els adolescents bramaven «‘quemechupeslapolla’» amb aquell vers –‘now you do what they told ya’– de Rage Against the Machine) com una escola de diplomàcia, on se sofisticaven les tàctiques de flirteig. «Tu: ¿vols rotllo?», era la frase que se sentia més, pròleg del pèting al túnel fosc, on fèiem la ‘sinhueso’ (voluntariosa morrejada maratoniana d’ulls oberts i mirada buida).

Llegendes urbanes

Abundaven les llegendes urbanes associades a la seguretat, però sobretot a la inseguretat, del local. I, com tot club, tenia les seves tradicions, com quan posaven la banda sonora de ‘Nou setmanes i mitja’ i totes aquestes ànimes càndides es despullaven

Notícies relacionades

El lavabo d’homes (és un dir) tenia una doble porta batent de cantina de ‘western’, perquè no era gaire aconsellable un lloc on es poguessin tancar. Avui, en canvi, llegeixo en un rutilant neó mentre m’alleujo (o evacuo ordenadament) «Wolves never sleep» i sé que la frase, més que amb una vida de nocturn maleïdisme, té més a veure amb l’insomni de pare de pàrvuls. El local ara és sanejat, lluminós, ordenat. Però és clar, un recorda l’altre: brut, fosc, caòtic. Hi ha una metàfora de les nostres vides allà, però disculpin-me perquè he de rematar aquesta pixada en morse.

El concert d’Helado Negro ha sigut magnífic. Em dirigeixo al túnel de sortida. I recordo la frase de ‘la divina comèdia’ quan comença a baixar: «En la meitat de la vida, amb el camí dret ja perdut». Però al final, al costat de la porta, descobreixo l’únic que no ha canviat: una prestatgeria on s’han de deixar els cascos de cervesa (una idea magnífica: era impossible, quan tornaves a entrar, saber quina era la teva). Deixo la meva mig plena, per si el meu jo de 16 anys entra al cap d’una estona o d’un quart de segle.