Ball de mascaretes

Més traves que a l’idil·li entre Romeo i Julieta, atacat pels Montesco i censurat pels Capuleto. Més complicat que l’amor entre Ponyboy Curtis i Cherry Valance, que compartien els mateixos capvespres al terrat del barri pijo i al pati del darrere del marginal, a Rebels. Més que un festeig interracial a l’Alabama segregada i més fins i tot que el de la ‘La dama i el rodamon’, Reina i Golf, la cocker spaniel americana i el gos sense raça, la relació dels quals penja d’un fil d’espagueti.

Per sobre de tots aquests amors impossibles, els que em vaig creuar l’altre dia. 

Remuntava la plaça de Catalunya amb els auriculars posats, fins que vaig veure la primera parella. I després la segona. I, en qüestió de només tres minuts, la tercera. Fins a tres parelles joves en les quals un portava màscara i l’altra no (o al revés). Una prova d’amor incommensurable o una separació a la vista. 

Eren, insisteixo, parelles molt joves, així que, malgrat no poder descartar-ho, vull pensar que cap dels dos components tenia factors extres de risc.  Així que aquest matrimoni mixt, el que abans ho era per qüestions de raça o gènere o classe social, ho és ara entre despreocupat i hipocondríac, entre extremadament racional i prudentment aprensiu. El que considera que el coronavirus és una simple grip que s’ha encoratjat mediàticament al servei d’alguna doctrina del xoc conspiranoica i el que creu que, bàsicament, morirem tots i no tardarem. 

– Carinyo, ¿farem un volt per prendre l’aire? –diu Sense Mascareta.

-Esclar. Abraçarem la vida fins a infectar-nos –contesta Amb Mascareta, que fa equilibrismes al vagó de metro per no agafar-se a la barra.

Després, potser, aniran a sopar. 

–¿Anem a un McDonald‘s? –diu SM (no és Sa Majestat, sinó Sense Mascareta).

–Total, anem a un restaurant dels cars, pel que ens queda. 

–Hem d’estalviar per a l’avió de les vacances.

–Tranquil·la, carinyo, aleshores ja serem al cel.

Sortir amb una persona que no porta mascareta si tu la portes és estar disposada al contagi. Sortir amb una persona que porta màscara si tu no la portes és acceptar que és una persona poruga i que potser la miraran pel carrer. El contacte entre tots dos és, en el cap del primer, potencialment mortal i, en el del segon, tremendament incòmode. En qualsevol cas, poques vegades s’ha vist de forma més eloqüent el poder de l’amor que aquests dies pels carrers de Barcelona en aquest ball de màscares i mascaretes.

Idil·lis mixtos 

L’amor no és, esclar, l’únic que ha aflorat amb la crisi del corona. Gairebé ho ha fet amb més força el racisme. M’explicava un amic mexicà que quan va sorgir la grip A, com que els primers van ser d’aquest país, a Barcelona molts negocis mexicans havien estat a punt de tancar. Aquests dies, els basars i restaurants xinesos tenen menys clients que mai. També, clar, molts casos venen d’Itàlia, però a ningú se li ha ocorregut no trepitjar el Desigual, on compraran tants turistes d’aquest país, o no demanar una pizza per al Clàssic. Al cap i a la fi, ¿on es compren els gremlins que després es convertiran en monstres horrorosos? En una espècie de basar xinès. El racisme batega sempre aquí, en el cine i en la vida.

Notícies relacionades

Girona culmina les fires

Els millors plans per a la Castaween

Els idil·lis mixtos entre sense i amb màscara aniran a més. Seu és el futur. La primavera els descobrirà sota els ametllers i sumant-li altres al·lèrgies, potser afegint ulleres de sol i kleenex a les butxaques. El bonic contacte de fibra de cotó i llavis nus. Només cal mirar-lo: que bonic és l’amor el 2020.