Piranesi i Humberto Rivas: 200 anys d'afinitat

L’obra del gravador venecià Giovanni Battista Piranesi (1720-1778) és excepcional. Com ho és també la del fotògraf de Buenos Aires Humberto Rivas (1937-2009). Situar l’una al costat de l’altra no és només la juxtaposició de dos referents del seu temps, sinó un diàleg a través de dos segles, amb sorprenents similituds. Veure com els dos artistes van recórrer a clarobscurs o el seu interès per les formes arquitectòniques permet reflexionar sobre com l’art pot tenir tants punts en comú en èpoques diferents. La galeria Artur Ramon Artproposa endinsar-nos en aquest diàleg entre l’artista neoclàssic i el fotògraf que va convertir la imatge documental en obra d’autor en l’exposició ‘Piranesi-Rivas. Gravats i fotografies’.

Notícies relacionades

La vida de Prat de la Riba vista a la seva casa natal

El punt més perfecte de la Torre d’Oristà, segons la gran promesa del folk Ferran Orriols

La idea d’una mostra conjunta de Piranesi i Rivas –que ha comptat amb la col·laboració de José Aristizábal, biògraf del fotògraf– va sorgir de la voluntat d’«arribar a nous públics», explica Mònica Ramon, codirectora de la galeria. El nom d’Artur Ramon Art està molt vinculat a les antiguitats, i mostrar el seu fons al costat d’autors contemporanis és una manera d’atreure visitants poc habituats a l’art antic.

El fet que fos Rivas l’‘interlocutor’ de Piranesi va sorgir després de l’exposició del fotògraf en la Fundació Mapfre a Madrid i València. Al veure que aquesta mostra no recalava a Barcelona i que feia anys que la capital catalana no tenia cap exposició de l’argentí, Mònica Ramon va pensar a acollir-lo al seu espai, ja que els llocs abandonats de Rivas conjugaven bé amb les ‘Vedutas’ de l’italià. I així és com una vintena d’aiguaforts de l’època de Roma de Piranesi comparteixen la sala amb una altra vintena de fotografies de Rivas, majoritàriament còpies d’època. En totes es percep el pas del temps, ja sigui en monuments de les civilitzacions clàssiques o en una nau industrial. El temps passa, l’art queda.