El gust de «la Barcelona d'abans», a Escribà

Amb el lema ‘No només fem pastissos, creem il·lusions’, la pastisseria Escribà (rambla de les Flors, 83) és un d’aquests comerços barcelonins que resisteixen al tsunami de la temuda gentrificació. Amb Christian Escribà al capdavant, la quarta generació d’aquesta família dedicada al dolç innova constantment perquè la seva pastisseria continuï tenint el prestigi de sempre. De Christian, Ferran Adrià diu que és capaç de crear «murals comestibles, pastissos explosius, anells de caramel, pastissos de casament impossibles i fins i tot pastissos voladors».

També Godoy és un mestre en el guepardià afany de canviar-ho tot perquè tot continuï igual: «En ‘1941’ parlo, amb molt material nou, sobre la vida. ¿De què si no? Com deia Molière, ‘la vida és una gran farsa que hem de representar’».

L’espectacle serà a la sala 2 del Club Capitol fins al 28 de febrer. «Es titula ‘1941’ perquè coincideixen el meu aniversari, l’atac dels japonesos a Pearl Harbor i el naixement de la revista satírica ‘La Codorniz’, amb l’humor, ple d’imaginació i fantasia, de la qual m’identifico tant».

L’actor admet que cada vegada s’acosta menys a la Rambla i a la Boqueria «perquè tot aquest entorn és massa turístic». «Quan acabi aquesta moguda del teatre, que potser serà l’últim espectacle que munti (tot i que continuaré fent bolos), em mudo a la costa». Però el reconforta que llocs com aquesta pastisseria continuïn oberts: «Escribà té gust de la Barcelona d’abans. Un negoci del 1906. Una relíquia, i aquest lloc és una meravella per dins i per fora». I recorda: «Totes les conferències de premsa que he fet a Barcelona les he fet dins i fora d’aquesta pastisseria, perquè... ¡quins arcs, quins mosaics i quins pastissos!».

Notícies relacionades

El plaer de disfrutar d’una pel·li a l’aire lliure

Patum, el ritme únic de la festa de Berga

Abans de ser la pastisseria i saló de degustació que la família va obrir el 1986 com a sucursal de la seva seu a la Gran Via de les Corts Catalanes, 546, el local d’Escribà havia sigut una fàbrica i botiga de pastes alimentàries anomenada Casa Figueras. Així ho acrediten els mosaics de trencadís de la façana i el baix relleu de la segadora que decora la cantonada de l’immoble. Un edifici datat del 1820 i renovat a l’estil modernista el 1902 pel pintor i escenògraf Antoni Ros i Güell, l’equip d’artistes del qual va crear també l’interiorisme.

Es queda embadalit Godoy no tant amb el bellíssim embolcall del local sinó amb els pastissos de l’aparador: «Com més vell, més llaminer em torno». I, com si no volgués compartir tan exquisida visió amb dues persones que també els estan contemplant, els xiuxiueja: «¡Quina parella que faríem tots tres!». La qual cosa sembla funcionar perquè el deixen allà plantat, s’acosten al taulell i li assenyalen al dependent un test que sembla un pastís i un pastís que sembla una sabata de taló. Una fantasia rebostera a l’altura dels no menys imaginatius monòlegs de Godoy.