Dr. Martens: les mestresses del carrer

Cada icona té aquell moment d’adveniment en el qual deixa de ser una cosa a seques. I l’epifania de les Dr. Martens va tenir lloc el 1966 quan Pete Townshend, líder de The Who, va sortir a escena amb les botes dels obrers perquè en aquell moment de la dècada ja estava fart de «vestir com un arbre de Nadal». A mitjans dels 70, no hi havia tribu urbana a Londres que no les calcés, i ara estan tornant amb força i un grapat de paradoxes molt contemporànies. La casa, propietat d’un fons d’inversió des del 2013, ha crescut el 30% l’últim any –a preus gens populars–, mentre les adoptaven les noves generacions contestatàries i la plutocràcia d’Instagram, que ha intuït que conjunten amb el moment de protestes i la proclamada tornada dels 90, quan van irrompre en bloc junt amb el grunge, els pantalons rosegats i el fàstic vital. 

De fet, les mestresses del carrer ja van tenir un origen difícil. Klaus Märtens, doctor en la Wehrmacht en la segona guerra mundial, es va trencar un peu esquiant i, com que les botes militars eren un dolor, en va projectar unes amb cuir flexible i soles amb amortiment d’aire. Les primeres pells, per cert, les va treure del pillatge que va seguir el conflicte, i el cautxú, dels rebutjos dels aeròdroms de la Luftwaffe. El 1959, el negoci havia progressat i el fabricant anglès R. Griggs Group va comprar la patent, en va britanitzar el nom, va afegir la costura groga i va comercialitzar les soles com a Air Wair.

Les primeres botes costaven dues lliures 

Les primeres botes costaven dues lliures Les primeres, de color vermell cirera i amb vuit forats, van sortir a la venda el 1960 i, per dues lliures, van calçar els treballadors. Així que quan fa 50 anys els caps rapats van voler escopir sobre els hippies i la classe mitjana, es van rapar el cabell i es van posar les botes de paletes i carters. Com la grip, les Dr. Martens es van propagar entre mods, punks i el grup que fes olor de carrer i contraordre. Els seus usuaris més temuts eren la facció violenta delsskins, que es vantaven de batejar-les «donant puntades de peu a algú». No obstant, la tribu era tan heterogènia que en els 80 va desenvolupar codis propis d’identificació: els cordons blancs els portaven els supremacistes; els vermells, els neonazis, i els grocs, els antiracistes.

Notícies relacionades

La tardor de la jupa de cuir

Un Nadal de joguina

Després, el grunge les va portar al 'mainstream’ i el tardocapitalisme les ha pujat a la passarel·la. Les últimes notícies de les botes, reforçades amb soles gruixudes i models vegans, és que busquen comprador. A favor tenen els seus comptes de resultats i la proesa d’haver mantingut el seu pedigrí de carrer durant 50 anys.