Merendero de la Mari i el Port Vell, un lloc per desconnectar

Bárbara Barberà debilitat pels terrats. «M’agraden perquè imagino històries a partir de la gent que veig». Però com que no viu en un àtic, s’ha de conformar amb les terrasses dels hotels on prendre alguna cosa. Així que les visita quan pot, menys del que en realitat voldria. En canvi, té més a mà un racó que també ofereix bones vistes, que l’omple de «pau» i que, a més, li encanta: el restaurant Merendero de la Mari (plaça de Pau Vila, 1), des d’on contempla l’horitzó del Port Vell, el passeig de Colom i la muntanya de Montjuïc.

I des d’on observa el vaivé de persones que tant la fan crear històries. Perquè a ella, realitzadora i productora audiovisual en l’actualitat i model durant la seva joventut, el que li agrada és això. I plasmar-les després en una pantalla. Ho fa a l’empresa familiar Barberà Films. MANGO, Nike, Lancaster, Hugo Boss, Rimmel London, Victorio & Lucchino, Wella i Max Factor són algunes de les firmes amb què treballa o ha treballat Barberà, especialitzada en films publicitaris de moda i bellesa.

Igual que els seus pares i el seu avi

No és casualitat que triï Merendero de la Mari. Els seus pares i el seu avi eren habituals de l’establiment quan s’ubicava a la platja. «Hi anaven cada diumenge», recorda. «Hi anaven molts artistes, actors, realitzadors com els meus pares...». Amb l’arribada dels Jocs Olímpics, el restaurant es va traslladar al Palau de Mar, i van continuar anant fins allà.

Ella continua amb la tradició. «Primer, perquè ser aquí m’ajuda a desconnectar, sembla que estigui fora de la ciutat, de vacances. No hi ha cotxes. I segon, perquè m’agrada molt menjar. Però cuina tradicional i mediterrània, no les modernitats que es fan ara i que estan molt bé per veure», confessa. 

Per això disfruta tastant l’anomenat Rape Mari amb ‘fideuà’ («porta mussolina d’allioli gratinada al forn») i els paquetets, unes postres de pasta fil·lo que embolcalla crema amb vainilla («és una explosió a la boca de contrastos, del calent i cruixent de la pasta acabada de fregir amb el fred i cremós del farcit»). 

Llumetes de nit

Notícies relacionades

El cementiri que dona la vida a Carles Viarnès

L’única sala de cine de Solsona torna a obrir

Aquest lloc li agrada tant que hi va a dinar cada diumenge, tot i que alguna nit també. «També té molt encant gràcies a les llumetes dels edificis i els vaixells», comenta la realitzadora, que sol trobar inspiració a la taula del restaurant i a la terrassa, mentre es pren una cervesa, tasta unes tapes i perd l’oremus amb el guacamole («¡soc addicta al guacamole!»).

I, mentre veu com passa la vida davant dels seus ulls, confirma que «la cuina és com el procés del muntatge d’una pel·lícula: agafes coses d’aquí i d’allà i construeixes alguna cosa».