'Ciutat de gespa': encanteri poètic d'alt voltatge

En aquests temps que vivim d’auge dels musicals s’agraeix que també hi hagi un lloc per a propostes que s’allunyen del terreny més convencional o trillat i s’arrisquen sense cap protecció. És el cas de 'Ciutat de gespa', un musical de petit format que reposa el Gaudí després de la seva estrena exitosa al Maldà. Al capdavant hi ha l’actor Joan Vázquez, amb socis com Víctor Álvaro o Gerard Alonso. El record de ‘Flor de nit’ o de l’exitós ‘Paquito forever’, estrenat a Londres, n’era una inqüestionable garantia prèvia. I el resultat ho confirma de sobres. ‘Ciutat de gespa’ és un regal per als aficionats a les 'delikatessen’ escèniques, per als amants de la poesia i, en definitiva, per als que es deixen arrossegar per la força i el vigor de les paraules.

'Ciutat de gespa’ entrecreua dos mons, el de dos poetes de la importància de Federico García Lorca i Walt Whitman, considerat el popa de la poesia nord-americana i amb una obra cabdal com ‘Fulles d’herba'. No van ser coetanis –Whitman va morir el 1892, sis anys abans de néixer Lorca–, però sí que van mostrar camins comuns en el seu impuls vital i poètic. En tots dos s’agafa la dramatúrgia que firmen Vázquez i Víctor Álvaro, també director d’una proposta mil·limètrica.

És obvi que l’univers lorquià ens és molt més pròxim que el de Whitman. Per això ressona molt més el trànsit de Poeta en Nueva York que recull la peça. Eren els temps en què el geni de Fuente Vaqueros s’havia exiliat a la metròpolis dels gratacels. Ho va fer després de diversos desenganys sentimentals i en els pitjors dies de la seva relació amb Dalí i Buñuel, com recorda l’al·lusió al film de tots dos, ‘Un perro andaluz’, títol que remet de forma inequívoca al poeta. És un Lorca tan impactat i atordit per la gran poma com per la pèrdua del follet de la inspiració.

En dos idiomes

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

De forma transparent i res forçat, Vázquez s’endinsa a l’univers de Whitman. Ho fa amb un canvi d’idioma, del castellà al català, i a partir de la presència d’un tul a l’escenari. L’actor s’embarca llavors en el vers lluent i sensual del poeta nord-americà. Però aviat arribaran les ombres que també atrapen Lorca i s’estableix la connexió entre tots dos.

Aquesta connexió no seria possible sense un intèrpret majúscul. El que fa Joan Vázquez ‘Ciutat de gespa’ és de premi. Per intensitat, per sensibilitat i per capacitat d’agafar l’espectador de la mà i recloure'l en un espai íntim i commovedor, allunyat del soroll del món, durant poc més d’una hora. Amb prou feines hi ha escenografia (el tul i un llit), però la música de piano i clarinet acompanyen un pom de cançons molt ben interpretades. A veure qui dona més amb tan poc. Pur talent.