On Catalunya
CINE
'Tres caras': fent de la resistència un art
La quarta cinta que Jafar Panahi roda des que el règim iranià li va prohibir fer cine és una 'road movie', una intriga detectivesca i una reivindicació feminista
Malgrat que el 2010 el règim iranià el va sentenciar a sis anys de reclusió i el va inhabilitar per fer pel·lícules fins al 2030, Jafar Panahi ha aconseguit continuar explicant històries filmades; i la necessitat d’esquivar el càstig ha fet que les seves obres no siguin ficcions ni documentals i que, amb gran enginy, posin en qüestió la seva pròpia naturalesa cinematogràfica mentre mediten sobre les insuportables restriccions contra les quals han sigut creades.
A ‘Tres caras’, la quarta de les seves pel·lícules en aquest període, Panahi torna a inspirar-se en experiències pròpies, però en tot cas desvia el focus de la seva falta de llibertat per posar-lo en la censura i l’opressió que oprimeixen els seus conciutadans; i això, paradoxalment, la converteix en la seva obra més lliure des que li va ser imposada la prohibició.
Tres caras
Drama Iran, 2018 Director: Jafar Panahi Intèrprets: Jafar Panahi, Behnaz Jafari, Marziyeh Rezaei, Narges Delaram
En els seus primers compassos, veiem el director al costat de l’aclamada actriu Behnaz Jafari –tots dos s’interpreten a si mateixos– en un viatge per carretera a una remota regió del nord-oest de l’Iran per investigar el misteriós vídeo que han rebut, les imatges del qual semblen mostrar el suïcidi d’una adolescent amb somnis de ser actriu. Però, ¿la mort és veritable o és un muntatge? Com de costum en el seu cine recent, Panahi trasllada la pregunta a l’àmbit de la pel·lícula mateixa –¿què és real i què és fictici en el que estem vivint?–; i aquí, a més, complica aquesta qüestió amb una altra, plena d’autocrítica: ¿És immoral o manipulatiu escenificar la ficció per fer-la semblar no-ficció?
DEÏFICACIÓ DE LA MASCULINITAT
Notícies relacionadesTot i que fascinant, això sí, l’enigma citat és només una excusa perquè ‘Tres caras’ ens mostri els viatgers interactuant amb els locals, i comprovant com aquests deïfiquen la masculinitat i el patriarcat, ja sigui amb supersticions estúpides –com enterrar el prepuci dels nens circumcidats per determinar el seu futur– o amb accions que causen terrible sofriment. I perquè a poc a poc s’endinsi en una societat que priva les dones de la possibilitat de decidir el seu propi futur i que, en general, els atorga menys valor que al bestiar, i que també reflexioni sobre l’ostracisme que els artistes pateixen en certes comunitats i la necessitat de deixar-los florir.
LO+
La seva habilitat transitant la fina línia que separa realitat i ficció.
LO-
El seu simbolisme no és precisament subtil.
Mentre fa tot això, la pel·lícula avança a un ritme pausat i amb actitud afable i gairebé jovial. Però, després d’aquesta aparent placidesa, Panahi oculta un consistent pòsit de melancolia i impotència. Una vegada més, doncs, és complicat categoritzar les històries que el cineasta iranià explica. I això és el menys important. El que importa és que les continuï explicant.
- Tècniques delictives Avís de la Policia Nacional quan arribis a casa: «Si els veus, no toquis res»
- Situació de vulnerabilitat L’ajuda de 115 euros al mes que ja pots demanar a la Seguretat Social
- El laberint català Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya
- El futur hospital del Vallès Occidental crearà un barri
- Les pluges a Catalunya deixen els pantans per sobre del 18%
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- El tauler polític Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya
- Feijóo apel·la als votants que el 2017 van donar la victòria a Cs
- Els socis del PSOE volen mantenir la legislatura amb Sánchez o sense
- ‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat