'Clímax': ¡Maleïda eufòria!

Avís als espectadors impressionables: 'Clímax' és el nou assalt del provocador Gaspar Noé a la idea imperant del bon gust. Les seves escenes inclouen incest, una dona prenyada repetidament colpejada a la panxa i converses sobre petons negres, i el seu gag més hilarant implica un nen tancat en un armari elèctric que es queixa de la presència de paneroles.

Pel que sembla, basada en fets que van passar el 1996, la pel·lícula segueix una companyia de ball que duu a terme un curs intensiu en una escola als afores de París. Reunits en un espai que és alhora zona d’assaig i dormitori, després d’assajar de cara a una imminent competició, comencen la festa. Beuen i es queixen dels que no beuen; alguns posen verds els altres ballarins, esmenten fent broma a qui odien i amb qui tindrien sexe, i com i per què. Llavors algú llança un potent psicodèlic a la sangria, i això provoca un ràpid descens generalitzat a la psicosi, que fa el sexe gràfic i la violència inevitables.

Musical i pel·lícula de terror

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

A partir d’aquí, la càmera de Noé sembla experimentar ella mateixa els efectes de la droga, flotant amunt i avall entre escales amenaçadores i passadissos laberíntics. La llum es torna una combinació de vermell infernal i verd espectral, la sensació de paranoia i claustrofòbia augmenta a mesura que explorem l’escola, de vegades al revés, i anem sentint-nos tan desorientats i desconcertats com els protagonistes. Cada un, pel que sembla, reacciona a la química a la seva manera. Alguns continuen movent-se a la pista de ball, erràticament i salvatgement. D’altres corren plorant i trontollant a altres estances, tot i que tampoc deixen de ballar. El que va començar sent un musical es converteix en una pel·lícula de terror però, alhora, mai deixa de ser musical.

Sensacions sense moralisme

Però 'Clímax' és més que una hora i mitja de música i de pànic i de violència i sexe sostingut, i que una muntanya russa de vibracions. En la implosió hedonista i histèrica dels protagonistes, una àmplia secció d’ètnies i orientacions sexuals, es deixa entreveure el retrat d’una Europa multicultural que s’esqueixa des de dins. I els que vulguin buscar rerefons a la pel·lícula són lliures de decidir que o bé funciona com a celebració de la cultura hedonista que retrata o bé com a repulsa, però el que és cert és que Noé dona tanta prioritat a les sensacions que qualsevol rastre de moralisme resulta del tot improbable. Sigui com sigui, asseure’s davant 'Clímax' proporciona una experiència increïble, diferent a qualsevol altra que pugui tenir davant seu molt temps.