Rafa Pons, pitxitxi de l'emoció

Diu que va créixer somiant arribar a ser Bruce Springsteen i que va aprendre a tocar la guitarra després d’un concert de Joaquín Sabina. I que a ells els adjudicaria, 'ex aequo', la Pilota d’Or.

I és que el més nou de Rafa Pons va molt de futbol. Es titula 'Hambre de balón' i la caràtula és un escut d’un equip –figurat, que ningú es doni per al·ludit i ferim sensibilitats–, amb una pilota mossegada i dues dates: 2007-2017, que revelen la dècada que aquest advocat ha dedicat a convertir la seva tendra i canallesca filosofia vital en cançons.

'Hambre de balón' és un disc en directe que el cantautor de l’Eixample va gravar durant un concert matinal que va oferir fa un any al Tea­tro Nuevo Apolo de Madrid i que l’ha fet tornar a saltar al camp.

El partit a Barcelona s’emmarca dins d’un nou festival, #CiutatRock, i es juga en una sala mítica, Razzmatazz, on Rafa tenia ganes d’actuar. L’àlbum és un generós recopilatori que recull les col·laboracions amb què va comptar durant aquella actuació: Andrés Suárez, Marwan, Luis Ramiro, El Niño de la Hipoteca, El Kanka i Funambulista. 

I compta amb dues cançons noves que entren (de meravella) per l’escaire: No se me da bien –«la lletra de la qual em sento més orgullós»–, i la que bateja el compacte. «Soc un tio molt futboler. Ja ho deia Galeano: ‘El futbol és l’única religió que no té ateus’. A mi m’ha servit per conèixer molta gent i li tinc molt carinyo com a fenomen social i com a absurd element de la vida. La història va de dues persones que estan juntes però... no s’agraden. ¡Quin error!». «'Un marcaje cuerpo a cuerpo hasta que venza el más va­liente'», diu la lletra.

¿Quina mena d’entrenament fas? «Semblant al dels que juguen a dòmino: és a dir, poc. No he aconseguit fer-ne una rutina o disciplina. Compondre és un entreteniment. No aconsegueixo ser un professional», assegura, humil, aquesta Estrella del shock, com va batejar una de les seves divertides peces. Entre les seves fites hi ha rematar la gira de Persona, animal o cosa ni més ni menys que al Palau de la Mú­sica (actuació que es va traduir en un «epé en directe»). ¿De què més té fam Rafa Pons? «Vull que es conegui com soc. Sempre he tingut la necessitat d’expressar-me i crec que faig cançons perquè la gent m’entengui».

SORNEGUERIA INTEL·LIGENT

Notícies relacionades

Temples dedicats a les dives del pop

La vil·la on passen coses sensacionals

L’humor és una de les tàctiques que el lletrat-cantautor-rocker-escriptor utilitza amb nivell de pitxitxi. Encara que també és hàbil a l’hora d’entendrir i sorprendre. Va publicar, amb èxit, uns fascinants microrelats a 'A cuento de nada'. «Tinc moltes ganes d’editar un altre llibre,  però tot va en línies diferents i no sé com donar-hi homogeneïtat».

Nosaltres tenim ganes de Rafa Pons.