Rialles al cementiri

A cavall entre l'humor negre més cínic i el thriller, 'La calavera de Connemara', obra del llorejat dramaturg i cineasta britànic d'arrels irlandeses Martin McDonagh (Londres, 1970), sacseja La Villarroel. La mirada innovadora que ofereix el muntatge d'Iván Morales, acreditat creador amb peces com Sé de un lugar, Jo mai i Cleòpatra, connecta amb la violència i l'aire grotesc d'uns personatges solitaris, cafres i maldestres però necessitats d'amor i comprensió que viuen a la Irlanda rural, encara que la traducció i adaptació de Pau Gener, amb un català amb accents rockers, aproxima la segona obra de la 'Trilogia Leenane' a la Catalunya profunda.

Un duo estel·lar format per Pol López i Oriol Pla encapçala el sòlid repartiment, molt ben complementat per Marta Millà i Xavi Sáez, d'aquesta peripècia dramàtica extrema que gira al voltant dels problemes d'un desenterrador de cadàvers. Cada tardor Mick Dowd (López) s'ha d'enfrontar a l'exhumació de les restes dels difunts que fa més de set anys que estan sepultats al petit cementiri de Connemara per deixar espai als futurs inquilins de les tombes.

EXHUMACIÓ DE LA SEVA DONA

'anodina existència del melancòlic i misteriós Mick, que no ha pogut superar la pèrdua de la seva dona Oona en un accident, només és alterada pel seu abusiu consum del poiteen (beguda d'alta graduació) i la visita de la seva veïna Marijohnny (Millà), catòlica fonamentalista, manipuladora, alcohòlica i ludòpata. També rep Thomas (Sáez), patètic policia local enganxat al ventolin que somia amb ser un detectiu com el seu admirat Colombo.

El desenterrador s'ha d'enfrontar aquesta vegada a l'exhumació de la seva dona, enmig de l'impacte psicològic dels incessants rumors que l'acusen de ser el culpable de la seva mort. Per a això comptarà amb la calamitosa ajuda del descerebrat jove Martin (Pla), bala perduda del poble que amaga les seves cartes. La seva aparició, que coincideix amb les escenes més xocants al cementiri, dispara l'histrionisme de la funció i desencadena entre tots dos una delirant verborrea propiciada per un increment del consum de l'alcohol que s'expressa en enginyosos diàlegs.

EMBOLIC FINAL

Notícies relacionades

Refundació sense ensurts del clàssic

L’estiu als museus de la ciutat

Les sepultures s'obren per extreure calaveres i altres ossos que són reiteradament esmicolats i les sorpreses se succeeixen en una picabaralla de macabres seqüències que donen molt joc, entre elles la que dona peu a la interpretació d'un tema de Sinéad O'Connor amb l'ossamenta sobre una taula. El caricaturesc Thomas, amb les seves peculiars investigacions, i la veïna xafardera contribueixen a l'embolic final.

Una escenografia simbolista, amb gespa a terra i a les parets i les consegüents creus i làpides, crea l'atmosfera idònia per a aquesta «comèdia negra d'amor i ossos», com la defineix Morales. Algunes accions esbojarrades que provoquen el riure no impedeixen que flueixi tota l'emoció i humanitat d'uns personatges que sobreviuen en un hostil microcosmos. Irlanda profunda en vena en un recomanable muntatge.