'Elle', el cine com a bufetada

No sabíem que el que Paul Verhoeven ha fet a 'Elle' es pogués fer; ens pensàvem que estava prohibit. La primera pel·lícula del director holandès des d''El llibre negre' (2006) atempta de tantes maneres contra el que és culturalment acceptable que és impossible enumerar-les totes, però n'hi haurà prou amb una: Verhoeven aconsegueix generar una successió constant de rialles tan incòmodes com irrefrenables explorant com i com no hauria de reaccionar una dona després de ser violada, i incloent en el procés elements de sadomasoquisme, voyeurisme, violència marital i adulteri.

La dialèctica entre els elements extremadament seductors i els profundament repulsius ja havia nodrit moltes de les seves pel·lícules prèvies, però mai ho havia fet amb tanta complexitat i sofisticació.

Per als que hagin oblidat l'energia visceral que Verhoeven sempre aporta a les escenes de violència, els dos primers minuts d''Elle' serviran per fer memòria: Michèle -Isabelle Huppert, magnífica una vegada més- és violada, a plena llum del dia, a casa seva, per un intrús emmascarat.

Però, en lloc de trucar a la policia, la dona endreça el menjador amb calma, es dutxa, encarrega 'sushi' i segueix amb la seva vida. Qualsevol dels personatges masculins de la pel·lícula podria ser el culpable. Michèle traspua una barreja de sexualitat insolent i menyspreu que sembla captivar tot home que entra a la seva òrbita.

Quan l'atacant comença a amenaçar-la de repetir, ella reacciona posant en marxa un pervers joc del gat i la rata. El seu motiu no és la venjança, sinó una estranya barreja de desig, autodestrucció, atracció pel que està prohibit i, sobretot, necessitat de control (tema essencial, aquest últim, a 'Instint bàsic' (1992) i 'Showgirls' (1995) i en general a tot el cine de Verhoeven). 

Quan Michèle és violada sent que algú agafa el control sobre ella, i des d'aleshores sembla decidida a demostrar-se que això no passarà mai més. Mentre la contempla, 'Elle' recorre frenèticament tot l'ample de banda tonal, oscil·lant entre el terror i la sàtira maliciosa i la comèdia d'embolics de forma aparentment casual, però en realitat mil·limètricament controlada.

APODERAMENT FEMENÍ

Notícies relacionades

La vida de Prat de la Riba vista a la seva casa natal

El punt més perfecte de la Torre d’Oristà, segons la gran promesa del folk Ferran Orriols

En el procés, diem, la pel·lícula resulta increïblement provocadora, per molts motius però sobretot per aquest: la violació mai arriba a marcar Mi­chèle, potser perquè és una psicòpata -sens dubte, ho és— o potser perquè en realitat no va significar gran cosa per a ella. Hi haurà espectadors que rebutjaran el personatge per no denunciar, o per no mostrar prou ràbia, o perquè consideraran que la seva actitud banalitza l'agressió. 

El cert, en canvi, és que 'Elle' celebra la capacitat de recuperació dels que comprenen que el que no et mata et fa més fort, i que és no només una de les reflexions sobre l'abús sexual més valentes i honestes que es recorden, sinó també una contundent crida a l'apoderament femení. I un recordatori que hem trobat molt a faltar Verhoeven en els seus 10 anys d'absència.