Carlo Orsi, marxant d’art: «El ‘leonardo’ de 450 milions és una obra ‘espatllada’»

És gentil i elegant, però també maneja bé la ironia, dots que li han sigut útils en els ambients selectes en què es mou, i en els seus tractes de compravenda amb institucions com el Musée d’Orsay de París o la Galeria Barberini de Roma. Va heretar la passió per l’art i la intuïció pels negocis del seu pare, un antiquari que va fer fortuna a Milà després de la Segona Guerra Mundial i que estava convençut que ell era el menys indicat dels seus tres fills per seguir amb el negoci familiar. 

Estava equivocat. Orsi no només va obtenir la galeria del seu pare a la via Bagutta de Milà, sinó que el 2016 va comprar la Trinity Fine Art, situada al barri londinenc de Mayfair, a un exdirector de la casa de subhastes Sotheby’s. Per les seves mans han passat obres de Bernini, Pontormo, Canova, Gentileschi, Vasari i també el famós ‘Retrat de Michele Marullo Tarcaniota’, l’únic Botticelli que resideix a Espanya i l’únic en mans privades fora d’Itàlia, que la família catalana Guardans Cambó li va entregar per vendre’l.

¿Qui compra art antic avui?

A més de les institucions, persones cultes i apassionades que busquen obres d’art úniques. També hi ha col·leccionistes joves, cosa que és una novetat. Això sí, avui els compradors són cada vegada més exigents. No adquireixen quadros per penjar-los a la paret i oblidar-se’n.

No només parla de xeics àrabs.

Hi ha xeics, però també moltíssims col·leccionistes europeus, nord-americans i asiàtics, que són els últims que han entrat en aquest món. He venut una escultura d’Antonio Canova [neoclàssic] a Hong Kong. No s’aconsegueix un ‘tiziano’ a quatre passes ni el pots oferir a 10 clients, cosa que allunya els qui volen obres per ensenyar el seu estatus social o presumir de la seva riquesa.

¿Com es decideix el preu d’aquestes obres?

En el cas de l’art antic, és vàlid que com més rara és l’obra, més costa.

¿I com les troben?

Tinc molta experiència, conec molta gent, soc molt discret i se sap que treballo amb un equip d’historiadors. La confiança és capital. Alguns m’entreguen les seves obres perquè les gestioni, no només perquè les compri o les vengui. 

Ha venut bastant al Metropolitan Museum de Nova York.

L’última la vaig vendre el 2020. Era una pintura caravaggista de l’escola d’Utrecht de Hendrick ter Brugghen que li vaig entregar a Keith Christiansen.

¿Quina obra no ha tingut mai i li agradaria tenir?

Seria banal dir que voldria un ‘caravaggio’, ja que tothom busca les seves obres i ningú les troba. A més això és com jugar a la ruleta russa. No. M’emociono quan descobreixo una cosa nova. 

No sé si la seva resposta m’ha convençut.  

¡És clar que m’agradaria trobar un d’aquests ‘caravaggios’ desapareguts! Però no m’obsessiona. Hi ha moltes obres d’art que desitjo, no una sola. Ja sé que és una resposta ambigua, però no pot ser d’una altra manera. 

Provem amb una altra pregunta. ¿Què no li interessa?

No m’agraden els quadros espatllats. A risc de pecar de falta d’humilitat, un exemple: el ‘Salvator mundi’ de Leonardo que es va vendre per 450 milions de dòlars. És un autor molt important, però la meitat d’aquesta obra ha sigut reconstruïda. Hi ha alguns criteris de qualitat i de conservació que per mi són importants.

¿Què va passar amb el famós ‘botticelli’ que la família Guardans Cambó va voler vendre a través de vostè?

Ha sigut donat en préstec al Museu de Belles Arts de València, i acaba de ser exposat al Jacquemart-André de París. És una obra icònica d’una rellevància artística altíssima.

¿Ja no es pot vendre a privats?

La família Guardans Cambó ha cedit moltes obres als museus espanyols. ‘Retrat de Michele Marullo Tarcaniota’ és una obra que Francesc d’Assís Cambó i Cambó va comprar a Anglaterra a principis del 1900. Al ser 14 els hereus, me’l van entregar perquè el vengués. Me’l vaig emportar a la fira d’art Frieze de Londres i fins i tot li vaig trobar un comprador. Però el Govern espanyol ho va impedir. La solució seria que el comprés.

Ho entenc.

Va passar una cosa semblant amb el bust d’Urbà VIII de Bernini, heretat per la família Barberini i que l’Estat italià va dir que no podia sortir d’Itàlia. Si no hagués sigut així, l’hauria venut immediatament. Però el cas no està tancat.

¿Diria que hi ha lleis massa restrictives?

Espanya és semblant a Itàlia. És realment difícil exportar obres d’art. Itàlia és molt restrictiva. No és com a França o al Regne Unit, que tenen lleis que són més justes.

¿Justes, diu?

És sacrosant que es protegeixin certes obres d’importància nacional, però no s’haurien de perjudicar els drets dels privats, tenint en compte que aquestes obres es poden rastrejar i que els estats les poden comprar si les consideren peces rellevants. Però a Espanya i Itàlia no estan obligats a fer-ho.

¿Hi ha moltes obres als dipòsits?

Moltíssimes. I ningú les pot veure.

Abans hem parlat de Caravaggio. ¿Hi ha una connexió amb la màfia?

Es diu que la tela ‘La Nativitat amb sant Francesc i sant Llorenç’ hauria sigut robada i ocultada per la màfia. Però jo dubto que estigui provat.

El que sí que se sap és que els criminals inverteixen en art.

És possible que sigui part del disseny criminal. Amb les obres d’art es poden moure diners, però també passa amb altres activitats. 

És com invertir en un immoble. 

Exacte.

¿Hi ha manera de frenar-ho?

Hi ha lleis antiblanqueig de capitals que són internacionals. Nosaltres estem molt vigilats i rastrejats. 

Notícies relacionades

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

¿La covid-19 va canviar la manera de treballar?

Ara tot, o gairebé, es fa de manera digital. Al començament al sector de les subhastes li va costar una mica adaptar-s’hi. Ens vam bloquejar perquè el nostre és un món de contactes i relacions, però ara ja ens hem reactivat. Dit això, continua sent difícil no poder mostrar les obres en persona per les restriccions als viatges. En aquests últims anys, en vam vendre menys.