Laetitia Casta: «Al meu interior, continuo sent una camperola»

Amb 21 anys, Laetitia Casta (Pont-Audemer, 1978) va debutar al cine, i des d’aleshores ha aparegut en una trentena de ficcions. La que va presentar al Festival de Cannes fa només uns dies, ‘La Croisade’, suposa la seva segona col·laboració amb el seu marit, l’actor i director Louis Garrel. Tots dos tornen a posar-se en la pell dels personatges que ja van encarnar a ‘Un hombre fiel’ (2018) per reflexionar de forma desenfadada sobre les amenaces mediambientals i sobre el paper de les noves generacions en la lluita contra aquestes.

-‘La Croisade’ és la segona pel·lícula que roda juntament amb el seu marit. ¿No se li fa estrany?

-Quan vam rodar la primera, ‘Un hombre fiel’, sí que vaig sentir una mica de por davant la possibilitat que la nostra relació prengués mal. No obstant, aquests dubtes han desaparegut. El Louis i jo som un equip. He format part de la pel·lícula des que no era més que un esbós de guió, i això significa que, quan va arribar l’hora de rodar, em sentia preparada. Potser per això, a més, em sento especialment identificada amb el meu personatge. Com ella, m’asseguro de tenir molt presents les opinions dels meus fills i dels nens en general. Que tinguin poca edat no significa que no mereixin ser escoltats i respectats. De fet, les noves generacions mai havien sigut tan conscients del món que els envolta, i tan sensibles davant ell, com ho són ara.

-¿Com són les converses que vostè manté amb els seus fills sobre ecologia?

-L’Azel, el menor, és només un nadó. La més gran té gairebé 20 anys, i sol defugir el tema; no crec que estigui realment implicada davant els perills que afronta el planeta. I jo intento motivar-la tot i que, d’altra banda, sovint soc represa per la seva germana de 12 anys, que ja té una consciència ecològica molt formada i no dubta a retreure’m el que faig malament. A la seva edat jo era molt més ingènua, i no sentia les ansietats existencials que la seva generació pateix a causa de la nostra irresponsabilitat. En certa manera, els hem robat la innocència.

-¿Com descriuria la seva pròpia actitud davant el medi ambient?

-Sempre m’he sentit molt pròxima al món natural. Vaig néixer al camp, a Normandia. Els meus avis, que tenien un enorme jardí ple de fruiters, em parlaven constantment de les plantes, de les estacions i coses així; ell era guardaboscos. Tot i que, d’altra banda, soc conscient que la meva actitud no és prou activa, i sovint em sento culpable per això.

-¿Creu que la pandèmia farà que la gent comenci a relacionar-se amb el planeta d’una altra manera?

-Això vull creure. El virus ha sigut com un cop de puny de realitat. Els nostres avantpassats van viure guerres, fams i epidèmies, i totes aquestes dificultats els van fer més forts. Però nosaltres hem estat sobreprotegits, i amb el temps hem deixat d’escoltar la natura. Ens hem cregut immortals. La pandèmia ens ha recordat la nostra pròpia fragilitat. Sí, realment espero que sortim transformats d’aquest trauma. Vull ser optimista al respecte.

-‘La Croisade’, diem, també reflexiona sobre el ritu del pas de la infància a l’adolescència. ¿Recorda com el va viure vostè?

-En realitat, pot dir-se que no vaig tenir adolescència. Vaig començar a treballar com a model als 15 anys, i això significa que vaig ser empesa de forma primerenca al món dels adults. Però no me’n penedeixo, perquè fer aquest pas em va donar moltes alegries. Ara, finalment, puc experimentar l’adolescència a través dels meus fills.

-¿Com va suportar aquest violent contrast entre la seva infantesa a Normandia i el glamur, el luxe i l’escrutini públic que la passarel·la va introduir en la seva vida?

-Vaig saber mantenir els peus a terra. Vaig néixer en una família de camperols, i sempre he tingut molt presents aquests orígens. No deixo que el soroll que m’envolta em distregui. Al meu interior, continuo sent una camperola. Els meus pares sempre van viure amb por de no arribar a final de mes i, tot i que òbviament jo soc una persona privilegiada, crec que mai he perdut la connexió amb el món real ni el meu sentit de solidaritat.

-¿Quan va ser conscient del poder del seu aspecte físic?

-De nena mai em vaig considerar guapa. Ningú em prestava atenció, i passava la major part del temps sola, al bosc, disfrutant del silenci. A l’escola, alguns em deien autista, i de fet em vaig sentir assetjada, així que vaig haver d’aprendre a defensar-me des de molt jove. Després d’això, de sobte, em vaig veure en l’epicentre del món de la moda i, tot i que em va servir com una manera d’escapar de l’ambient solitari de la meva infància, no em va fer sentir particularment bonica. Al cap i a la fi, al si de la indústria molts m’ho van fer passar malament perquè, segons el seu criteri, jo era massa baixeta i tenia massa corbes per ser una model. Em va costar trobar el meu lloc en la professió.

-La bellesa exterior i el ‘sex appeal’ han tingut molt a veure en el seu èxit professional. ¿És difícil conciliar això amb un discurs progressista en termes de gènere?

-El problema és que la nostra societat continua considerant la sexualitat com a una cosa bruta i degradant. Mai, ni en el món de la moda ni en el del cine, he deixat que ningú em tractés com un objecte o un animal exòtic.

-¿Alguna vegada va ser víctima d’abusos de poder?

-Vaig conèixer Harvey Weinstein i molts altres com ell i al seu dia vaig experimentar el meu #MeToo personal fa molt temps. Jo vaig dir «no», i suposo que la meva carrera es va ressentir per això, però no em sento una víctima perquè vaig triar dir «no». I tot i que hagués dit «sí», no crec que em sentís una víctima perquè aquesta hauria sigut la meva elecció. Parlo exclusivament de mi mateixa, no vull generalitzar, ni disculpar els abusos de poder. Hem de combatre’ls caigui qui caigui.

-Ha afirmat moltes vegades que no se sent feminista.

-La paraula ‘feminisme’ em sembla molt vaga. ¿Què significa ser feminista? ¿Ser una revolucionària? ¿Estar enfadada amb el món? Mai m’han agradat les etiquetes. Per això, prefereixo definir-me simplement com una dona. Segons la meva opinió, ser una dona equival a ser femenina, feminista, fràgil i forta alhora. Ser dona no és, això sí, el contrari de ser home. El discurs que el #MeToo legitima pot resumir-se així: «Nosaltres contra ells». Jo crec que hem de treballar tots junts.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-Parlant d’etiquetes, és possible que hi hagi qui la consideri una model que fa pel·lícules de tant en tant. ¿La molesta?

-És comprensible. Però no visc la meva vida d’acord a aquest tipus de categoritzacions. Vaig començar a dedicar-me a la interpretació als 21 anys perquè vaig sentir la necessitat de fer-ho. Per això mateix, el 2016 vaig escriure i vaig dirigir el curt ‘En moi’. Vaig fent el meu camí. No crec tenir gaire talent per a res, però no deixo que això em tanqui cap porta.