Dia de l’Orgull Fact check Comprova una declaració específica o un conjunt de declaracions presentades com a fets. Emet un veredicte sobre si la declaració és correcta o no.

‘Fact-check’ a les notícies falses sobre la llei trans i el col·lectiu LGTBI

‘Fact-check’ a les notícies falses sobre la llei trans i el col·lectiu LGTBI
9
Es llegeix en minuts
Verificat
Verificat

Verificat és una plataforma de fact-checking sense ànim de lucre a Catalunya. Ens dediquem a verificar el discurs polític i el contingut que circula a les xarxes i a l'educació per al consum crític de la informació.

ver +

El col·lectiu LGTBI és un dels més afectats per les notícies falses que circulen a les xarxes socials. Cada vegada que s’aprova una reforma que els afavoreix, com l’esborrany de la llei trans que el govern està a punt de tancar, internet s’omple de missatges falsos o sense fonament que discriminen el col·lectiu. Desmentim alguns dels arguments més recurrents.

Fals

«Amb la nova llei trans, un home acusat per violència de gènere en té prou de declarar que és dona perquè deixi de ser agressió masclista»

En els últims mesos s’ha parlat molt de l’esborrany de la llei trans elaborada pel Ministeri d’Igualtat. I s’ha dit que un home podrà canviar-se de sexe per evitar ser acusat de violència de gènere. Francisco Peña, doctor en Dret per la Universitat de Màlaga especialitzat en drets humans de les persones LGTBI, explica a Verificat que es tracta d’«una afirmació totalment infundada». Tant la llei actual com la proposta que s’ha conegut per a la nova llei trans especifiquen que la rectificació del sexe registral només tindrà efecte a partir de la seva inscripció en el Registre Civil. Així doncs, l’esborrany de la nova Llei (en l’article 14) puntualitza que «la rectificació de la menció registral relativa al sexe i, en el seu cas, el canvi de nom, no alteraran la titularitat dels drets i obligacions jurídiques que poguessin correspondre a la persona anteriorment a la inscripció del canvi registral».

«Si un home comet un delicte de violència de gènere, serà jutjat segons les circumstàncies en el moment de cometre’l, amb independència que després modifiqui el seu sexe registral», assenyala Peña en conversa amb Verificat. Sobre això i altres rumors sobre hipotètics canvis de sexe, Begoña Sáez argüeix que «no hi ha fonament de cap tipus que permeti creure que la llei trans i els drets que defensa per a les persones trans hagi de servir per fer possibles pràctiques que comportin qualsevol tipus de criminalitat».

Esther Farnós, professora de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra, argumenta que és un prejudici «pensar que canviar de gènere és una qüestió capritxosa i que quan la llei s’aprovi la gent es canviarà, quan és un tema d’identitat.» «De frau n’hi pot haver amb tot. Negar a una minoria per la por que s’utilitzi de manera abusiva és desproporcionat», conclou Farnós.

Enganyós

«s’hormonarà els menors»

Segons l’article 27.2 de l’esborrany de la llei, els menors trans es poden hormonar, però no necessàriament ha de ser en tots els casos. «El tractament hormonal comprendrà el tractament per al bloqueig hormonal a l’inici de la pubertat, per evitar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris no desitjats», assegura l’esborrany, i «el tractament hormonal creuat per afavorir que el seu desenvolupament corporal es correspongui amb el de les persones de la seva edat, a fi de propiciar el desenvolupament de caràcters sexuals secundaris desitjats».

Chrysallis, una associació de famílies de menors Trans, explica en un article per rebre un bloquejador hormonal (que s’utilitza també per a altres finalitats en la pubertat) «forma part dels mecanismes propis per aconseguir la Salut Integral de la persona, segons el concepte de salut de l’OMS».

Joan Pujol, professor de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona, respon a Verificat que la proposta de llei «no requereix hormonació o modificació corporal per al canvi registral de sexe» i assenyala que «no es pot dir que la llei serveixi per hormonar els menors». Begoña Sáez afegeix que «la cura o no cura dels menors no ve imposada per cap llei», però sí que existeix «el dret a considerar la necessitat d’un acompanyament qualificat i competent que procuri la seva salut física, mental i afectiva en el cas que la identitat de gènere sigui una pregunta oberta per a ells o elles».

A més, el text del Ministeri inclou el mateix que contempla algunes legislacions autonòmiques: «Els menors transsexuals o transgènere tindran dret a rebre tractament per al bloqueig hormonal a l’inici de la pubertat [...] i tractament hormonal creuat en el moment adequat de la pubertat per afavorir que el seu desenvolupament corporal es correspongui amb el de les persones de la seva edat». Així ho recullen les lleis a Navarra (article 15.8), Andalusia (article 28.6), Cantàbria (article 22.2), Múrcia (article 15.3), Madrid (article 14.29), País Valencià (article 16.2) i Extremadura (article 10), amb un redactat lleugerament diferent.

A més, el text del Ministeri es remet a la llei d’autonomia del pacient, que recull que als articles 9.4 i 9.3 que «quan es tracti de menors emancipats o més grans de 16 anys [...] no es pot prestar el consentiment per representació», mentre que en la resta dels casos, «s’atorgarà el consentiment per representació [...] Quan el pacient menor d’edat no sigui capaç intel·lectualment ni emocionalment de comprendre l’abast de la intervenció». És a dir, s’aplica exactament el mateix que passa amb la resta de les actuacions mèdiques relacionades amb menors, segons explica Chrysallis.

Fals

«No hi ha violència contra el col·lectiu LGTBI»

L’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya (OCH) ha reportat en el seu últim informe anual de l’estat de la LGTBI-fòbia a Catalunya un augment dels casos en els últims anys.

Segons aquestes mateixes dades, la mitjana d’edat de les persones que pateixen discriminació i ho comuniquen a l’OCH és de 33,8 anys. De fet, un de cada tres casos de LGTBI-fòbia a Catalunya el pateixen joves d’entre 26 i 35 anys. La majoria d’agressions són verbals, però una de cada cinc és física.

En dades del Departament de Feminismes i Igualtat de la Generalitat, en el transcurs dels últims cinc anys s’han gestionat per via administrativa 787 casos a Catalunya: 282 denúncies i 505 incidències.

D’altra banda, segons les dades del Ministeri de l’Interior, que són els que utilitza la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB) en el seu últim informe sobre delictes d’odi, del 2013 al 2019 hi va haver a Espanya 2.169 casos de discriminació, gairebé un cada dia en els últims set anys.

Fals

«L’orientació sexual dels pares afecta el desenvolupament dels fills»

Els experts consultats per Verificat responen que els estudis han demostrat que no hi ha diferències en el desenvolupament dels fills de parelles del mateix sexe en comparació amb els de parelles heterosexuals.

Una publicació de l’Associació Americana de Psicologia sobre la paternitat gai i lesbiana va concloure que «no hi ha evidència que suggereixi que les dones lesbianes o els homes gais no siguin aptes per ser pares o que el desenvolupament psicosocial entre els fills de dones lesbianes o homes gais sigui compromès en relació amb el dels fills de pares heterosexuals». I afirmava que «ni un sol estudi ha trobat que els fills de pares gais o lesbianes estiguin en desavantatge en un aspecte significatiu en relació amb els fills de pares heterosexuals».

La mateixa tesi defensava l’Associació Canadenca de Psicologia, que va remarcar que «els fills de pares del mateix sexe no difereixen dels fills de pares heterosexuals en termes del seu desenvolupament psicosocial, el seu desenvolupament de gènere i la seva identitat de gènere». A més, va assenyalar que «la literatura psicològica no demostra cap diferència significativa entre els nens criats en famílies amb pares heterosexuals i els criats en famílies amb pares homosexuals i lesbianes» i va afirmar que «els nens poden beneficiar-se del benestar que resulta quan les institucions de la societat reconeixen i recolzen la relació dels seus pares».

En una altra direcció, un estudi fet al Regne Unit publicat el 2013 arribava a dues conclusions principals:

  • Un benestar parental i una criança més positius en les famílies de pares homosexuals en comparació amb les famílies de pares heterosexuals.

  • Els pares homosexuals van mostrar nivells més baixos de depressió i estrès associat a la criança i nivells més alts de calidesa, més quantitat d’interacció i nivells més baixos d’agressió disciplinària que els pares heterosexuals.

En la mateixa línia, un article publicat a Archivos de Medicina el 2019 feia balanç d’investigacions sobre la matèria i afirmava finalment que «tot i que es van trobar dos estudis que van esmentar algun aspecte negatiu davant aquest aspecte, la majoria concorden que no hi ha diferència en el benestar psicològic i en el comportament de nens biològics o adoptats per parelles del mateix sexe, davant nens amb pares heterosexuals». Afegia que «dos estudis revelen que els problemes psicològics trobats [...] podrien estar més aviat relacionats amb nivells d’estrès parental i el grau d’estigmatització de les famílies i els nens a l’escola».

 

Begoña Sáez, doctora en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, respon a Verificat que l’orientació sexual «respon a una multiplicitat de factors i mai a una (o una altra) forma de determinisme, tampoc sociocultural». I Emma Ribas, doctora en psicologia i sexòloga, argumenta que «l’orientació sexual no es tria, sinó que és una cosa que es troba al nostre cervell [...] Per molt que convisquis amb una parella homosexual no tens per què ser-ho. L’orientació sexual no la podem aprendre a casa, la tenim a dins», relata.

Ribas sí que argumenta que «el positiu és que els pares homosexuals ja han fet un treball de sortir de l’armari en una societat on han patit homofòbia i han fet un treball personal per lluitar pels seus drets».

De fet, un article de Judith Stacey i Timothy J. Biblarz publicat a l’American Sociological Association argumenta que «l’evidència, tot i que escassa i poc analitzada, suggereix que l’orientació sexual dels pares s’associa positivament amb la possibilitat que els nens tinguin més probabilitats d’assolir una orientació similar», però destaca que un element important és el que els sociòlegs denominen «efectes contextuales»: «degut al fet que els pares homosexuals són desproporcionadament més propensos a habitar ciutats cosmopolites diverses i comunitats universitàries progressistes, els seus fills creixen en contextos escolars, de veïnat i socials comparativament tolerants, que fomenten una menor hostilitat envers l’homosexualitat».

Aquesta mateixa investigació afirma que la majoria de diferències que pugui existir entre nens i joves amb pares gais o lesbianes i els nens amb pares heterosexuals «no són causals, sinó efectes indirectes del gènere dels pares o efectes de selecció associats amb les condicions socials heterosexistes en les quals viuen actualment» i «haurien de desaparèixer sota condicions de plena igualtat i respecte per la diversitat sexual». «Proposem que l’homofòbia i la discriminació són les principals raons per les quals l’orientació sexual dels pares importa», apunten. Argumenten que les diferències que hi ha entre els fills de pares heterosexuals i els fills de pares homosexuals no proporcionen motius «per tenir en compte l’orientació sexual en la distribució política de drets i responsabilitats familiars».

 

¿I els matrimonis?

Notícies relacionades

En la radiografia actualitzada destaca, en especial, l’augment progressiu i constant que van experimentar els matrimonis entre dones del 2013 al 2017.

D’altra banda, els matrimonis gais amb algun dels dos integrants (o els dos) estrangers tenen més representació sobre el total que les unions heterosexuals. El 2019, el 21% dels matrimonis entre home i dona van incloure una persona estrangera, mentre que en els casaments entre dos homes van significar el 39%.

Ens han ajudat a fer aquest article:

  • Emma Ribas, doctora en psicologia i sexòloga
  • Joan Pujol, professor de Psicologia Social a la Universitat Autònoma de Barcelona
  • Jose Antonio Langarita, doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona
  • Esther Farnós, professora de Dret Civil de la Universitat Pompeu Fabra
  • Begoña Sáez, doctora en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona
  • Francisco Peña, doctor en Dret per les universitats de Màlaga i de Milà