Entrevista l’autor de ‘El final del control policial’
Alex S. Vitale: «El naïf és creure que la policia és aquí només per protegir-te»
En vigílies de la lectura de la sentència del cas George Floyd, aquest reputat sociòleg analitza els racons del model policial i el moviment que en reclama la refundació
Sovint, qüestiona, la policia actua sobre problemes que en realitat són socials, polítics i de salut mental
Dijous dia 24 es dicta en Minneapolis la sentència contra Derek Chauvin, el policia condemnat per l’assassinat de George Floyd. El cas no va ser el primer ni serà l’últim d’ús excessiu de força policial tenyit de racisme, però va aconseguir activar, com no es veia en dècades, protestes i consciència contra les injustícies racials als EUA. Alhora, també va posar els focus sobre un moviment que advoca per reduir pressupostos públics per a la policia, una proposta que sovint es representa amb simplificacions o es malinterpreta.
Alex S. Vitale, professor de Sociologia i coordinador del Policing and Social Justice Project del Brooklyn College, coneix com pocs aquest moviment. A finals del 2017 va publicar ‘The end of policing’, llibre de referència que publica a Espanya Capitán Swing amb el títol ‘El final del control policial’, amb epíleg actualitzat de Vitale, que ens cita en un cafè de Brooklyn.
¿Què espera de la sentència de Chauvin?
Durant dècades s’ha donat a la policia llibertat per matar gent sense conseqüències, però hi ha tanta pressió pública en aquest cas que el sistema no té cap altre remei que aplicar una sentència llarga. Crec que hem d’entendre aquesta condemna no com una cosa que produeix justícia real, sinó com un intent de produir legitimitat per a un sistema injust.
¿Serà útil per a la família, per al moment?
És difícil perquè tota la nostra cultura ha arribat a equiparar justícia amb venjança i, quan la gent és violentada per la policia i l’Estat, el seu desig comprensible és voler que algú pateixi. Aquest desig de venjança, no obstant, reprodueix el sistema que ens donen la policia i les presons com a solució als nostres problemes. Hem d’articular una visió diferent. Quan parles en detall amb famílies d’assassinats per la policia descobreixes que també volen que això no li passi al fill de ningú altre i que es repari part del perjudici que se’ls ha fet. Necessitem elevar aquests aspectes de la justícia i plantejar què faria falta realment per prevenir un altre George Floyd.
No obstant, quan mirem cap a Washington i la proposta de llei batejada en honor a Floyd, allà no hi ha res que li hauria salvat la vida, així que necessitem una intervenció que no sigui només simbòlica, superficial o arrelada en la venjança, sinó que realment previngui que aquest tipus d’injustícies es produeixin.
En aquell futur que planteja possible, ¿com seria aquesta justícia?
Podem mirar diverses formes de justícia restaurativa o transformativa. Algú que va mostrar aquest menyspreu despietat, òbviament, no hauria de ser policia i hauria de tenir alguna obligació de formar part d’un procés, potser de veritat i reconciliació, per evitar que passi això. També tindrien l’obligació de reparar part del perjudici a la comunitat terroritzada per aquests actes de violència. I hi hauria d’haver alguna obligació amb els familiars, algun tipus de restitució, així com una rendició de comptes, no només de la institució policial, sinó del Govern, que ho permet.
En la proposta de llei de reforma es plantegen canvis (com més formació i diversitat) que ja va iniciar Barack Obama. De fet, es van aplicar a Minneapolis abans de la mort de Floyd, cosa que apunta al seu fracàs.
Perquè no escolten la comunitat. Les comunitats estan dividides en part perquè se’ls ha dit durant generacions que l’única eina per crear seguretat és més policia i els preocupa qualsevol cosa que pugui aparentar que se’ls treu aquesta eina o se li resta força, per problemàtica que sigui. Per tant, aquí part de la lluita és recolzar esforços en comunitats per ajudar-los a disposar d’altres estratègies: ajudes familiars, esforços contra la violència, ocupació per als joves, assessoria en salut mental, serveis d’abús de substàncies... Quan a les comunitats se’ls dona a triar, solen posar la policia molt avall en la seva llista de peticions.
L’altra part, no obstant, és que hi ha molta gent que es beneficia d’aquest sistema policial. Permet implementar una sèrie d’estratègies econòmiques d’explotació sense conseqüències. S’utilitza la policia per encobrir el sensellarisme massiu, per encobrir l’austeritat en termes de despesa sanitària i en serveis de joventut. És més barat i beneficiós ideològicament passar tots aquests temes a la policia que oferir vivenda segura i assequible, cura sanitària, oportunitats d’ocupació, ajuda als ingressos...
Conceptes com «abolir la policia» o «desfinançar la policia», convertits en hashtags, deixen el debat a la superfície. ¿La cobertura mediàtica, el discurs públic, donen una concepció errònia?
La frase «defund the police» és important en el sentit que és un rebuig explícit de la reforma, també perquè diu que el problema està arrelat en l’expansió del poder de la policia i en el seu abast, i aquestes són demandes molt noves i radicals. No sorprèn que molta gent no estigui contenta de sentir-ho. Alhora, una cosa que cap en una pancarta mai pot explicar del tot un moviment. Assenyala sobretot la ràbia amb la policia, però no captura l’altre costat, que és crear comunitats, invertir en individus, crear més seguretat, i aquesta és la debilitat de la frase. Els mitjans i la dreta intenten, per descomptat, representar erròniament el moviment, i s’ha de treballar contra això.
Aquest esforç no guanyarà o perdrà per com els mitjans cobreixen tres eslògans, sinó en l’organització de les comunitats, on la gent no està preocupada per frases de tres paraules. Ells no diuen necessàriament «treure fons», pregunten per què no poden tenir un centre juvenil, tractaments contra les drogues, serveis de salut mental efectius, assessors per a escoles. Són campanyes locals molt més concretes, i així que avancen, veus que molta gent és empàtica i solidària tant amb les demandes dels moviments com amb la frase. Saben que necessitem un canvi molt més sistèmic.
Hi ha qui critica que és una visió naïf.
El naïf és creure que la policia és aquí simplement per protegir-te.
Primer Trump i els mitjans conservadors, però ara també polítics demòcrates i premsa com ‘The New York Times’ posen molt focus en l’augment del crim a les ciutats.
És important preguntar-se per què mitjans com el ‘Times’ produeixen aquest relat que diu que necessitem rehabilitar el control policial. En part és que els mitjans generalistes han acceptat la necessitat d’austeritat i de competitivitat global, i entenen que aquest sistema requereix una policia robusta. Saben que no hi ha una solució real per als sensesostre, per a la crisi d’atenció sanitària, per a problemes horribles com la segregació, la desigualtat o en educació, així que saben que es necessita la policia per mantenir una tapa sobre aquests problemes, per poder mantenir acords immobiliaris als centres de les ciutats i engreixar l’economia del turisme.
¿Veu paral·lelismes amb Espanya?
Per a Espanya, l’esclavitud i el colonialisme, així com els pitjors tipus d’assassinat i brutalitat policial, van passar en un altre lloc. Als EUA, en canvi, la policia sempre va estar involucrada en la gestió d’aquesta explotació extrema. La nostra cultura està banyada en el llegat d’aquests processos. No obstant, l’austeritat ha fet que Espanya estigui tenint el mateix tipus de problemes socials: malalties mentals no tractades, persones sense llar o amb situacions marginals de vivenda i ocupació, incapacitat d’integrar migrants... A tot Europa la policia està responent a aquesta pressió adoptant un discurs d’atenció a poblacions vulnerables, com les víctimes de la violència masclista o els joves sense llar, quan es tracta d’una institució absolutament equivocada per lidiar amb aquests col·lectius. No s’ha d’acceptar la idea que rebin millor formació i recursos perquè puguin gestionar uns problemes socials que es poden afrontar de forma més efectiva i humanitària sense la violència i la coerció inherents a la policia.
«Quan els canals polítics es tanquen, les polítiques als carrers es fan més comunes», escriu. Això passa globalment...
Exactament. Exactament. Ho pots veure amb els indignats, que van ser una expressió legítima de ràbia i frustració dels joves en vista d’un escenari sense futur. La resposta governamental no va ser incloure’ls en el procés polític sinó titllar el seu discurs d’inacceptable i radical, i utilitzar la policia per reprimir-los. És senyal de fallada democràtica quan els problemes són gestionats a través de l’acció policial. L’error que de vegades fa l’esquerra és que parlen de repressió policial, quan la policia fa el que se li diu. Al final, la decisió de tallar el procés polític i reprimir és política. No ens hauríem de manifestar davant les casernes de policia, sinó davant les oficines de l’alcalde o el Govern.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
