«En el Paleolític es vivia de forma pacífica i igualitària»

¿Què ens diu l’arqueologia sobre les arrels del que vostè anomena «fonamentalisme de dominació»?

Una sòlida evidència arqueològica i els estudis sobre mites indiquen que, originàriament, la nostra evolució cultural anava en la direcció de la cooperació, que milions d’anys enrere trobem les arrels de la igualtat de gènere i un mode de vida pacífic previ al canvi cap a un model de dominació de fa uns 5.000 anys. Aquest procés no es va fer només a través de la violència, sinó canviant el relat de la història.  

¿Com? 

Els estereotips eren necessaris per mantenir els sistemes de dominació, així que se’ns ha explicat una història falsa. Les troballes de l’antropologia o dels lingüistes demostren que en l’art paleolític no hi ha imatges dels homes de les cavernes com els que veiem en els dibuixos animats, amb el garrot a una mà i colpejant les dones amb l’altra. En les seves primeres excavacions, els arqueòlegs van transmetre el que veien ajustant-se al paradigma existent en aquell moment.

Veiem també que la manera d’organitzar les relacions entre homes i dones té efectes socials.  

Les conseqüències són enormes. El 1995 vam fer un estudi comparatiu amb dades estadístiques de 89 països correlacionant l’estatus de la dona amb indicadors de qualitat de vida, com a mortalitat infantil o benestar mediambiental, i vam veure que la situació de la dona és un indicador més potent que el PIB per predir el benestar. També les dades del Fòrum Econòmic Mundial avalen que els països més paritaris no només tenen més èxit econòmic o menys corrupció, sinó que són més feliços, com és el cas de Finlàndia.

¿Hi ha alguna raó que expliqui per què la dona apareix humiliada tan sovint en la història?

Humiliada, violada, molesta, culpable... és igual que sigui la història de Pandora o la d’Eva, la dona és perillosa. La subordinació de les dones ocupa un lloc central perquè afecta un tema social clau i permet assentar un sistema de valors de gènere en el qual tot el soft, com les cures o el pacifisme, no es veu apropiat per al que se suposa que ha d’encarnar un home de veritat, que és controlar, governar i decidir.

Però vostè troba més raons 

Sí. En el meu últim llibre, ‘Nurturing our Humanity’, acudeixo a la neurociència per explicar que el cervell es desenvolupa en interacció amb el medi ambient, sobretot el cultural, i de manera diferent depenent de l’escala de dominació. Si un nen creix en un model de diferències, començant per la forma femenina i la masculina, associades a superioritat/inferioritat o dominar/ser dominat aquest serà el seu patró de pensament. És de bojos, perquè no té absolutament cap base científica. Però podem canviar i passar d’un sistema social de dominació a un de cooperació.

¿Com?

El primer és pensar que és possible el canvi. Hem de sortir de l’esquema de divisió entre esquerra i dreta, religió i laïcisme, orient i occident, perquè ens oblidem que hi ha hagut repressió i règims violents en totes aquestes categories. Cal prestar atenció a l’economia de les cures i invertir en infraestructures per a les persones, una cosa de què el president Joe Biden està parlant. Hem d’aprendre de la pandèmia. És una oportunitat per no tornar a l’antiga normalitat. Volem una normalitat millor. Hem de variar de paradigma.

¿Què opina del feminisme actual?

Hi ha molts feminismes. Jo soc feminista, però no utilitzo el terme per descriure la cultura visible. La nostra llengua només es refereix a categories específiques de gènere –matriarcat i patriarcat–; és a dir, regles femenines o masculines. No sembla que hi hagi una societat alternativa. Hem de canviar la nostra mentalitat i veure altres possibilitats. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿Què hauria de canviar?

Hi ha feminismes que han sigut completament cooptats. ¿On és el feminisme quan es diu que no existeix una categoria com a «dona»? Per descomptat que hi ha diferències entre vostè i jo i les dones que viuen sota el règim talibà, però totes tenim una cosa en comú: com a dones hem de canviar la cultura perquè se’ns valori. El feminisme no és aconseguir un tros més gran del pastís que hi ha ara, sinó pensar en un pastís millor, més igualitari, més just i més sostenible. I molts homes pensen que hi ha un lloc per a ells però, des del punt de vista semàntic, el feminisme no els el dona.