Aventurar-se (en el camí del feminisme): els llibres que llegeixen ells

 

Quan em van demanar aquesta columna, unes ratlles sobre el com i el perquè s’endinsa un home hetero (i cis) en la literatura feminista (i queer), em vaig adonar que no és tan important com hi arribes, sinó com hi surts. Com te’n surts, de reconèixer privilegis, sense invisibilitzar a les companyes que han d’encapçalar la lluita, i sense caure en el parany paralitzador de l’autoindulgència. El privilegi és com un martell: sembla que només pots utilitzar-lo per fer-te mal tu o per fer mal als altres, quan en realitat el més escaient és trobar un clau que sobresurti i picar-hi a sobre amb totes les forces. El feminisme interseccional ens va ensenyar que de lluites n’hi ha moltes, i que totes haurien de ser compartides. I allà on Joan Brossa em va fer esvair, Maria Mercè Marçal em va allargar la mà: «A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». Perquè potser el clau que sobresurt no és un clau. Potser és un cargol i, quan creies que havies de picar, el que havies de fer és deixar el martell a la caixa d’eines i agafar-ne un tornavís. Donar-li una, dues, tres voltes.

 

El setembre de 2019, vuit mesos després de debutar en narrativa castellana, vaig començar a escriure exclusivament en català —si estàs llegint això en un altre idioma, és perquè algú n’ha traduït les paraules. Ho vaig fer signant amb el meu nom: Víctor Recort. Fill de Joan Recort. Nét de Vicens Recort, en pau descansi. Perquè només ets el que ets, i el que ets és el que diu a la bústia de casa dels pares. De lluites, dèiem, n’hi ha moltes, i el que importa no és si en tens, sinó què en fas, dels teus privilegis. Jo vaig decidir posar-los al servei d’una llengua minoritzada, malgrat no ser la meva llengua materna. Perquè aquí hem vingut a jugar, i a llegir a Joan Brossa, i a Maria Mercè Marçal, i a Deborah Levy: «El llenguatge és l’aventura més gran de la meva vida, i la cerca de paraules és una cosa que em produeix molt de plaer». Dels seus llibres de no-ficció, Levy en diu ‘autobiografia en construcció’, i la terminologia no podria ser més acurada: la literatura feminista t’envolta de tanques grogues, xivarri de formigoneres i bastimentades amb mosquitera verda. No es tracta de com hi arribes, es tracta de si vens amb jaqueta de capatàs o amb granota per pencar al solaco.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

 

Jo he escollit granota, i no cangur, perquè les cures del meu fill només les delego quan és a l’escola bressol. Granota, perquè ningú llevat de mi netegi casa meva. Demà no em manifestaré, per primer cop en tres anys, perquè les rajoles del bany i els vidres del balcó encara estan per fer. Els netejo com els netejava la meva àvia. La Dolores no llegia Teoria King Kong, llegia el Pronto, però d’ella vaig aprendre tantes coses com n’he après de Maggie Nelson, de Rebecca Solnit, de Montserrat Roig. La Dolores, la Lola, encabat de netejar els vidres, els hi passava una pàgina de diari. És per això, que mai hi quedaven gotes seques en eixugar-los. La gent enyora la cuina de les seves àvies. Jo enyoro els vidres del seu balcó, tan transparents que mai sabies si eren oberts o tancats, i aventurar-m’hi a través, sempre al llindar de la plantofada. Aventurar-s’hi, passi el que passi: escriure s’hi assembla molt. Demà no sortiré al carrer, però utilitzaré aquesta columna per deixar els vidres com una patena. Estripeu-la i feu-la lliscar. Hi esteu tots convidats.