El coronavirus dona ales a la correspondència

El que venia a continuació solia ser una declaració a cor obert que si bé mancava de la immediatesa que han assolit els sistemes digitals de comunicació, normalment portava una càrrega sentimental que mai serà capaç d’aportar un email o un missatge de Whatsapp. Qui ho va provar ho sap.

Com un vestigi d’una altra època, la cultura epistolar sembla formar part d’un temps remot i oblidat malgrat comptar amb milions de practicants vius que rememoren amb complicitat el que van sentir quan van escriure o van llegir aquelles cartes, moltes de les quals guarden com un tresor per ser retalls de la seva pròpia història personal. No està clar quan deixem d’escriure’ns ni què o qui va acabar amb un hàbit que de ser recordat continua emocionant els qui el van freqüentar.

Algunes veus apunten a la irrupció dels telèfons mòbils, que van esgotar en tantes trucades de veu les històries que abans s’explicaven per escrit. Hi ha qui assenyala al correu electrònic, capaç de transportar en qüestió de segons, d’ordinador a ordinador, cosa que abans trigava dies o setmanes a viatjar d’una punta a una altra del món en mans d’un servei, el postal, que durant segles va mantenir el planeta connectat. 

També hi ha qui relaciona l’abandonament de la tradició epistolar amb el culte a la immediatesa que van introduir les xarxes socials i els sistemes digitals de comunicació, generosos en emoticones i àgils per traslladar missatges curts i ràpids, però inútils per insuflar el sentit de la paciència i l’apreci per la dedicació que requeria una carta.

El cert és que l’abandonament de l’hàbit d’enviar missives és anterior a la irrupció dels SMS i les aplicacions de missatgeria instantània. El 2018, Correus va transportar 2,7 milions de cartes i postals, just la meitat dels 5,4 milions que va moure el 2008. Una reducció del 50% en 10 anys revela un canvi de costums, però seria erroni considerar la primera dècada del segle XXI com l’edat daurada de les cartes o confondre els sobres que avui carreguen els carters amb els 2,5 milions que portaven cada temporada als anys 70, dècada assenyalada pels experts com la de més activitat epistolar. 

«El que avui portem a les saques són, sobre tot, factures d’empreses, rebuts del banc i notificacions oficials. Les cartes personals són l’excepció, i quan arriben, normalment provenen de l’estranger», afirma Antonio Quesada, coordinador de vendes de Correus a Catalunya, que apunta la dècada de 1990 com el moment en què vam perdre l’hàbit d’enviar-nos missives. En aquells anys era cap de carteria de Barcelona i té clar que qui va matar la correspondència personal va ser «l’abaratiment de les trucades de telèfon». 

Des d’aleshores, la història postal d’aquest país ha sigut el trist relat de l’abandonament d’una tradició, l’epistolar, i amb ella la de la indústria que es movia al seu voltant, avui més enfocada a la paqueteria que a la classificació i entrega de missives. Amb 25.000 bústies, Espanya és actualment el segon país d’Europa, després de Polònia, amb menys punts de recollida de cartes per habitant i també figura entre els que tenen menys oficines postals. ¿Per a què dedicar esforços a un costum a què la població havia donat l’esquena?

Contra tot pronòstic, la resposta a aquest dilema l’acaba de donar el 2020: l’any en què tot va canviar, oh sorpresa, s’ha recuperat el trànsit postal. Segons els càlculs de Correus, el novembre i el desembre el nombre d’enviaments que es van gestionar a les seves oficines va créixer un 40%. De fet, el 9 de desembre l’entitat va batre el seu propi rècord d’activitat, amb 2,2 milions d’enviaments registrats en 24 hores, la meitat d’ells cartes i postals. A Unicef, l’oenagé que comercialitza els ‘christmas’ més demandats cada temporada, confirmen aquest canvi de rumb: aquest Nadal han venut un 30% més de postals que en els anys anteriors. 

El coronavirus, que tant mal ha causat, sembla haver-li sentat bé a la cultura epistolar. A falta d’abraçades i trobades familiars, pel que sembla són molts, o almenys més que mai, els que aquest any han optat per recuperar el vell costum d’escriure cartes i felicitacions nadalenques per compartir afectes amb els qui no poden abraçar en persona.

Juan Carlos Rodríguez n’és un. Nascut al municipi de Salamanca de Ledrada i resident a Madrid, aquest Nadal no ha pogut tornar al seu poble perquè té mitja família malalta de Covid. La que més el preocupa és la seva mare, de 81 anys, que està ingressada a l’hospital comarcal. Aquesta setmana, responent a «un impuls interior», va decidir escriure-li una carta. «Feia més de 25 anys que no ho feia i ha sigut curiós retrobar-me amb la parafernàlia epistolar, però l’experiència m’ha reconfortat. Una carta és molt més personal i profunda que una trucada. Vaig parlar amb ella el dia anterior, però per telèfon no em vaig atrevir a dir-li ‘estimada mama’. En canvi, a la carta sí que ho vaig fer», confessa.

En el seu cas, la decisió d’agafar la quartilla, el sobre i els segells va partir d’ell mateix, però en les últimes setmanes per tot el país han proliferat multitud d’invitacions per recuperar el gènere epistolar amb esperit solidari. De Socuéllamos (Toledo) a Burlada (Navarra) i d’Azpeitia (Guipúscoa) a Granada, es compten per desenes les campanyes organitzades per ajuntaments i escoles perquè els veïns, sobretot els més joves, enviïn epístoles als més grans que aquest any estan passant els seus pitjors moments a les residències.

De sobte, escriure cartes ha tornat a posar-se de moda. Fins i tot la firma de roba Stradivarius ha engegat una campanya per animar les seves clientes, la majoria adolescents o d’uns vint anys, a enviar postals a familiars amb qui aquest Nadal no podran retrobar-se.

Al fer-ho, moltes d’elles es preguntaran on es posa la direcció del destinatari, on va la del remitent i quines paraules s’han d’utilitzar a l’encapçalament. És el que, amb pesar, sovint s’ha trobat José Ivars, jardiner de professió i filatèlic d’afició, quan ha organitzat tallers sobre tradició epistolar i concursos de cartes a escoles i centres públics del seu poble, Calpe, i de tota la província d’Alacant. «I és una pena, perquè perdre aquest costum implica renunciar a un bagatge cultural que ens ha acompanyat durant segles i a una experiència humana única. Quan ens asseiem a escriure una carta a un ésser estimat, ens obrim a aquesta persona i a nosaltres mateixos. En aquell moment íntim, no pensem en la rapidesa amb què li arribarà aquest missatge, sinó en la profunditat del que li expliquem», diu aquest expert en segells i historia postal.

L’ecosistema filatèlic sintetitza millor que cap altre l’esperit ‘demodé’, però carregat d’autenticitat i resistent a la demolició, que té la cultura epistolar a hores d’ara de segle XXI. Els fans dels segells se senten vestigis d’una altra època, però cap renuncia a la seva passió i tots reivindiquen la vàlua cultural i històrica del seu objecte d’estudi. «De fet, avui hi ha les mateixes botigues de filatèlia que fa una dècada, i si es tanca un local és perquè l’amo es jubila, no per falta de negoci. Durant el confinament, la venda ‘online’ de segells no va parar de créixer, amb peticions arribades dels cinc continents», assegura Alejandro Serrat Solé, president del Gremi de Filatèlia i Numismàtica de Barcelona. 

Que el món dels segells és reticent als canvis ho sap bé María Teresa Miralles, una de les poques dones col·leccionistes de cartes i timbres postals que hi ha a Espanya i l’única que forma part de la Reial Acadèmia Hispànica de Filatèlia i Història Postal. «Fa 50 anys, quan vaig començar a anar a les reunions filatèliques, em miraven estrany, però al final es van acostumar a mi, i jo a ells. Aquest món és molt masculí perquè antigament els homes eren els únics que podien tenir aficions, les dones no. Per sort, això ha canviat en molts àmbits de la vida, però la filatèlia mira més a la història que al futur. Som una relíquia del passat», afirma aquesta infermera jubilada, propietària d’una de les millors col·leccions de segells sobre la seva professió que hi ha al món. 

El 7 de gener se celebra el dia internacional del segell, cita que passarà desapercebuda per al gran públic i que amb prou feines tindrà eco entre els professionals de la filatèlia, que aquest any, a causa de la Covid, han hagut de cancel·lar totes les cites presencials que tenien programades. «Però la pandèmia no ha fet efecte en el sector. Si alguna cosa ha canviat el món filatèlic en els últims anys, és que s’ha fet més selecte i professional.

Abans hi havia molt col·leccionista ocasional que només buscava guanyar diners ràpids, però els escàndols d’Afinsa i Forum Filatélico van acabar amb l’especulació. Avui només quedem els aficionats veritables, però publiquem més estudis que mai», afirma Esteve Domènech, filatèlic i expert en història postal. Per al profà en la matèria, un segell és un tros de paper encunyat. «Per a nosaltres és un document històric que parla del seu temps. En el passat, els filatèlics només ens fixàvem en els segells. Ara valorem la carta en el seu conjunt, pel valor que té com a testimoni viu d’una època», diu l’historiador.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Precisament, les referències epistolars s’han convertit en els últims anys en la principal font d’informació per a historiadors i investigadors literaris. Cada vegada es publiquen més correspondències de figures insignes –de vegades amb polèmica, com ha passat recentment amb la d’Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós–, i les cartes personals dels protagonistes de la història es consulten amb més assiduïtat per comprendre el passat.

De Hitler a Beauvoir 

«I cada vegada es consultaran més, perquè aquestes cartes són un testimoni directe del que va passar. Sovint revelen el que el relat oficial de la història va voler silenciar», afirma Montserrat Jiménez Sureda, professora d’història moderna a la Universitat Autònoma de Barcelona i autora del llibre ‘Amb el cor al paper. Història i teoria de les cartes d’amor’ (UAB), on repassa la correspondència amorosa de grans personatges de la història i de persones anònimes. Després d’analitzar les missives romàntiques que van escriure figures com Hitler, Mitterrand, Frida Kahlo o Simone de Beauvoir, entre d’altres, la historiadora creu haver viscut l’experiència de viatjar en el temps. «Aquesta correspondència treu a la llum les debilitats humanes que amaguen els grans noms. En el fons, fins i tot el personatge més fort i temible només vol que l’estimin. I això ho revelen les cartes personals. Allà no hi ha engany possible, només sinceritat», observa la investigadora.