Mónica Melle: «La desigualtat és ineficient per a l'economia»

EFC va néixer en plena crisi i ara en vivim una altra. ¿Com veu la sortida?

Aquesta recessió és diferent de la del 2008. S’entén que serà temporal, però amb molta incertesa respecte a la durada o si derivarà en crisi econòmica o financera. El Banc d’Espanya estima que el PIB podria caure entre el 9% i l’11,6%. Fins i tot desplomar-se fins al 15% si hi ha un fort rebrot del virus a la tardor. El Govern espera un atur del 19%, tot i que si la política econòmica és l’adequada podem anar recuperant-nos quan estigui continguda la pandèmia. A més és global i per aquest motiu l’espectacular caiguda. Ha sigut un xoc d’oferta i demanda. El PIB va caure entre un 1,3% i un 2,6% cada 15 dies de confinament. Però s’estan fent coses.

¿Alguna cosa hem après llavors?

Hem comprovat que la política de retallades ens va portar a una recessió més gran. Era un cercle viciós que impedia obtenir ingressos: sense ocupació no hi ha recaptació, però, sí, més despesa en prestacions. Ara l’important és mantenir la capacitat productiva perquè es reactivi de la manera més natural possible. Assegurar els llocs de treball a través dels ertos, la liquiditat de les empreses amb la línia d’avals de l’Estat o l’ingrés mínim vital són escuts de protecció social perquè no caigui tant el consum. L’objectiu és mantenir l’activitat quan comenci la recuperació. I aquí Europa ha d’estar a l’altura. El BCE hi ajuda amb injecció de liquiditat, mantenint els tipus a 0 perquè no hi hagi problema de deute púbic ni de crèdit, que és per a les empreses com el pa per als ciutadans. També mantindrà contingudes les primes de risc, fonamental perquè el deute públic arribarà a Espanya al 115% del PIB, amb 297.000 milions d’euros que s’han de finançar. El suport del BCE garanteix que els estats no facin fallida, parar l’hemorràgia perquè el 2021 l’activitat generi més ingressos públics i menys despeses.

¿Com haurien d’aprofitar aquesta crisi les pimes i els sectors estratègics?

El 95% de les empreses espanyoles tenen menys de 10 treballadors i estan per la feina de començar al més aviat possible. Fa falta una política fiscal. I en això també necessitem Europa amb inversió publicoprivada, el marc financer plurianual de 3,1 bilions i el fons de recuperació de 750.000 milions d’euros per a projectes com les renovables, la transició energètica i l’economia digital. Moltes empreses han començat a vendre ‘online’ (només ho feien el 5% amb menys de 10 empleats i el 20% amb més de 10). Aquest fons pendent d’aprovació, del qual Espanya seria el segon receptor després d’Itàlia amb 140.000 milions, ha de ser una oportunitat per apostar per sectors d’alt valor afegit, com ara les renovables i les tecnologies de la informació i la comunicació. A més, per primera vegada en la història de la UE els ajuts contra una crisi seran subsidis a fons perdut i no només préstecs.

¿Som davant d’un final de cicle?

L’ideal seria adoptar un model sostenible en el terreny social i mediambiental prioritzant les persones, perquè el lucre no ha de ser l’únic objectiu de les empreses. Hem de cuidar sectors estratègics com el sanitari, l’energètic, l’agricultura. Però, compte, tampoc és bo mirar mirar només el nostre melic. S’ha d’equilibrar i que l’Estat tingui un paper com a emprenedor en aquests sectors, una participació accionarial: ha d’estar implicat en l’economia per prendre decisions per l’interès general. A França o Alemanya, les empreses energètiques són públiques. Aquí tampoc podem prendre decisions sobre Iberia. Depenem del sector privat amb un interès diferent del general. 

Als EUA debaten sobre com abracen el capitalisme quan els va bé, però no quan la cosa es torça. Si es reclama protecció a l’Estat, ¿no hauria de poder regular i controlar abusos?

Per descomptat. I no només regular com en les renovables perquè vingui inversió. Si l’Estat finança amb diners públics, haurà de garantir un retorn formant part de l’accionariat. A Finlàndia, l’Estat participa en Nokia. El capitalisme salvatge no és el model, no genera matalàs de seguretat, sinó una brutal desigualtat que fa que els directius guanyin 200 vegades més que els treballadors sense valer-ho. I aquesta desigualtat és molt ineficient: el capital que acumulen les grans fortunes no és productiu, no es reinverteix, no genera riquesa, sinó especulació financera. No és el model ni per a la societat ni per a l’economia. Confio que aquesta crisi canviï coses. Hem d’anar cap a una economia més circular.

¿Veurem algun dia la renda bàsica universal a Espanya que cobraríem tots, des d’Ana Patricia Botín fins a un aturat?

Hi ha un embolic d’ajuts i podria ser interessant substituir-los per una renda universal, però sempre incentivant la reinserció laboral. Una altra opció, diferent de la renda universal perquè no seria per a tothom, és fer-ho via impostos negatius a través de l’IRPF, establint aquesta renda d’una manera més controlada perquè tots haurien de presentar declaració. A més molts llocs de treball s’han substituït per màquines... ¿Hi haurà feina per a tothom? Al Japó han reduït la setmana laboral a quatre dies.

¿S’hauria de cobrar un impost als robots, com proposa Bill Gates?

Si l’Estat vol dur a terme polítiques públiques, necessita ingressos via impostos. I si els robots generen riquesa, hauran de pagar impostos. De fet, amb la intel·ligència artificial, les feines que requereixin coneixement també seran substituïdes.

Una altra paradoxa: envegem els nòrdics en tot, excepte en els impostos que financen el seu sistema.

El problema és que no tenim prou inspectors contra el frau fiscal. I és fonamental controlar-lo, perquè a Espanya està fins i tot ben vist evadir impostos. Tampoc aturem l’economia submergida ni les xifres d’atur coincideixen amb la realitat. Si fos així, tindríem una conflictivitat social que no existeix. Només a través de l’educació aconseguirem inculcar en els ciutadans la necessitat de pagar impostos per tenir bons serveis públics.

D’altra banda, el nostre salari mitjà és de 433 euros inferior al de la UE i necessitem 20 mesos per guanyar el que un alemany en un any.

Tenim un model de treball precari que es basa, més que en cap altre lloc, en la temporalitat i el temps parcial. A això s’hi suma un model de creixement basat en serveis de baix valor afegit, com la restauració, en lloc d’apostar per les tecnologies i la indústria. Tampoc hem sigut capaços d’incrementar la productivitat.

¿Per què es va desindustrialitzar Espanya abans d’hora?

Per un creixement fàcil a través del turisme i les carències de molts empresaris especuladors que només han buscat el benefici ràpid. Per l’emprenedoria sense continuïtat, com la construcció. Alemanya manté activitats sense ‘pelotazos’, amb participació de ‘stakeholders’ i treballadors en les decisions. A Espanya fins i tot es va dir: «La millor política industrial és la que no existeix». Descuidem la participació de l’Estat, no hem reinvertit en maquinària, en tecnologia... València se’n va anar al totxo, a Madrid ha caigut la indústria, a Catalunya tampoc s’ha apostat. El paper públic en la política industrial és clau i només n’hi ha a Euskadi, on hi ha seguiment, avaluació, mesures concretes, recolzament públic. A les comunitats autònomes s’ha deixat fer a l’empresari i s’ha caigut en l’especulació i la corrupció que hem vist tots aquests anys.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

De les propostes d’EFC per a aquesta nova legislatura: valors ètics, ecologia, creixement sostenible, més i millor ocupació... ¿Per on s’hauria de començar?

Respecte al model productiu, per aprofitar el fons europeu de recuperació per a la transició ecològica i l’economia digital, perquè els nadius digitals no entenen el món de cap altra manera i és transversal a tots els sectors. Respecte al model laboral, per l’ocupació de qualitat i més ben remunerada. Recordem que l’economia és ideologia i opció. També hi ajudaria tenir una oposició lleial com a Portugal, perquè és important anar units a Europa per aconseguir fons.