Olivia Laing: «La solitud no significa fracàs»

En aquests dies estranys en què la solitud ronda pel cap a tanta gent, la que està sola, la que se sent sola i la que mai ho ha estat; aquesta solitud que ara és, com diu Bernardo Atxaga, la del pres que compta els dies i resisteix, la del pes del món pròxim i llunyà, és el que sentia Olivia Laing (Buckinghamshire, Regne Unit, 1977) quan va escriure La ciudad solitaria (Capitán Swing), assaig en el qual dissecciona una experiència «dolorosa i al mateix temps fascinant» per a artistes com David Wojnarowicz o Edward Hopper. «Hi havia molt poc escrit sobre això però molt material en pintura, cine, art. Vaig voler mapar la solitud i demostrar que és més comuna i compartida del que pensem», explica l’escriptora britànica des del seu jardí a Cambridge, salvavides en aquests temps de crisi.

En el seu llibre apunta a una gentrificació dels sentiments amb el mateix efecte de blanquejament i homogeneïtzació que té a les ciutats. «En la brillantor del capitalisme alimentem aquesta idea que tot sentiment difícil, ja sigui depressió, ansietat, ràbia, és un problema químic que hem de solucionar en lloc d’una resposta a una injustícia estructural. Busquem experiències agradables i felices. Ens avergonyim de la ira». Però la realitat és que tots experimentem la temuda solitud. «La gent creu que és un problema de qui se sent així, quan la causa cal buscar-la en forces socials com l’homofòbia o el racisme.»

Població estigmatitzada

Wojnarowicz, artista que va morir de sida a Nova York el 1997 als 37 anys, el treball del qual ha repassat fa uns mesos el Museu Reina Sofia en una esplèndida exposició, vivia en els marges per la seva doble condició d’homosexual i malalt de sida. Milers d’heroïnòmans i gais van morir sols en aquella pandèmia. «Tres dècades després, un senador dels Estats Units prefereix que els ancians morin de coronavirus al fet que els mercats caiguin. Sempre hi ha una part de la població estigmatitzada. Canviar-ho portarà molt temps. No desapareix per art de màgia».

L’estigma té a veure amb la nostra condició d’animals socials. «La solitud és la nostra por més gran. Sentim que hem fracassat en l’amor, en la vida, i això pot ser devastador. La vergonya que acompanya la solitud és tan dolorosa com la solitud mateixa, que d’altra banda és inevitable», insisteix. «Tots perdrem algú, tots necessitarem més amor. Hem d’acceptar-ho». La solitud implica dolor, pèrdua. Volem més contacte, més escalfor de la que tenim. «I té un profund efecte en el nostre cervell: dormim malament, causa paranoia i ansietat.»

Homes i dones la viuen de forma diferent. Aquest univers de la solitud, com tants d’altres, també s’alimenta d’estereotips de gènere. Com en les pintures de Hopper, en què les dones semblen atrapades a les grapes d’una solitud que ha de veure amb la seva condició femenina i la seva aparença, més tòxica i sufocant amb l’edat. «Hi ha alguna cosa heroica en la figura de l’home solitari, però una dona sola aixeca sospites. A mi em va arribar amb 35 anys i una relació trencada, moment difícil per a una dona perquè sembla un fracàs: la solitud té molt a veure amb les expectatives de la nostra cultura», recalca Olivia Laing.

Els sentiments

Resiliència, aïllament, por, vulnerabilitat, incertesa. Els sentiments són molts en el confinament. «Estic espantada. Em preocupa la meva família, que fa temps que no veig. Em pregunto com serà el món quan això acabi. Sens dubte tindrà efectes catastròfics per als més vulnerables. Tant de bo continuem sent generosos».

En el seu assaig parla del que realment importa: l’amabilitat, la solidaritat, estar alerta, ser obert. Paraules molt presents avui, en plena pandèmia. ¿Com imagina el món postcoronavirus?  «Espero que sapiguem veure com d’interconnectats estem, com d’importants són les comunitats i els veïns, sobretot la feina dels qui reparteixen la llet o recullen les escombraries. Espero que tornem al món físic i deixem de viure només ‘online’. Que apreciem més les nostres ciutats i siguem més oberts amb els desconeguts. I que ens adonem que frenar el canvi climàtic és possible. Pot ser que agafem menys avions o llencem menys menjar».

Laing no creu, com afirmen molts psicòlegs, que la solitud manqui d’element redemptor. «Per a mi és una condició de l’ésser humà amb tota mena de beneficis, incloent la sensibilitat i una forta connexió amb la creativitat. ¡Quant art ha sortit de la solitud i que receptius estem quan ens sentim sols! La solitud ens mostra que tots som vulnerables, que tots volem amor. I ens ensenya a ser més amables amb els altres». La solitud, insisteix, és personal però és també política, col·lectiva. «Estem en això junts, en aquesta acumulació de cicatrius, en aquest paradís físic i temporal que tantes vegades s’assembla a l’infern. La solitud no significa que hàgim fracassat, sinó que som vius».  

Interconnectats

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’autora publica en anglès el pròxim 16 d’abril un assaig sobre la seva gran passió. ‘Funny Weather: Art in an Emergency’ versa sobre com l’art, que no pot guanyar unes eleccions, frenar la crisi climàtica ni curar un virus, sí que serveix com a antídot en plena emergència política i sanitària. «Si alguna cosa ens ensenya aquest virus, és que estem interconnectats. Ens hem de mantenir a la superfície tot i que no puguem tocar-nos. Això passa en l’art, que és una zona de fascinació però també de resistència, i que està obert fins i tot ara,» va escriure la setmana passada a The Guardian, diari en el qual col·labora habitualment.

Olivia Laing ultima aquests dies el seu pròxim llibre: ‘Everybody’, sobre cossos i llibertat, i s’agafa a una altra passió, la jardineria, per mantenir-se sana. «Un jardí està ancorat en el temps, però és també sobre l’ara. Ara l’abella. Ara els violers grocs que floreixen. La recerca de la perfecció és infinita. Mai he trobat una activitat tan relaxant i absorbent. És com enfonsar-se en una piscina profunda i silenciosa. Passi el que passi, la primavera ha arribat».