29 maig 2020

Anar al contingut
L'orla macabra d'Atlanta

L'orla macabra d'Atlanta

HBO estrena un documental sobre l'assassinat sense resoldre de 28 nens, majoritàriament afroamericans, a finals dels 70 i principis dels 80

Nando Salvà

Van ser 28, gairebé tots menors, majoritàriament afroamericans i molt pobres; el més jove només tenia 9 anys. Entre l’estiu del 1979 i el maig del 1981 van anar desapareixent dels carrers de la ciutat d’Atlanta amb esgarrifosa regularitat i van anar apareixent, setmanes o mesos després, escanyats, apunyalats o assassinats a cops o a trets en boscos, vores de rius i carrerons.

Algunes de les víctimes es coneixien entre si i vivien a poques cases de distància, en veïnats pobres on, a canvi d’unes monedes, qualsevol mocós accedia a ficar-se al cotxe d’un estrany. Fuetejats per la por i la impotència, els pares van treure els seus nens de l’escola i els van tancar amb pany i clau. La ciutat va imposar el toc de queda. Els informatius televisius van adoptar el costum d’acabar cada emissió fent una pregunta a l’espectador: «¿Sap on és el seu fill?».

  

Coneguts com els Assassinats de Nens d’Atlanta, aquells terribles successos es compten entre els crims més pertorbadors de la història dels Estats Units, en part pels interrogants que continuen envoltant-los quatre dècades després. Això explica que ‘Mindhunter’, la formidable telesèrie de Netflix, centrés en aquests crims la seva segona temporada i explica també que ara arribi a HBO ‘Crimen y desaparición en Atlanta: los niños perdidos’, un documental de cinc episodis que se serveix de material d’arxiu i entrevistes amb familiars dels morts per reconstruir els fets i mirar de donar llum sobre les seves zones fosques.

Tensions racials

Així mateix, la nova sèrie recorda les tensions culturals i racials en les quals la ciutat es va veure sumida a causa d’aquests assassinats. Esquadrons armats de vigilants afroamericans van començar a patrullar els seus barris i un grup de mares va crear el Comitè per Aturar els Assassinats de Nens a fi de pressionar les autoritats perquè intensifiquessin esforços. Mentrestant, les desaparicions continuaven augmentant.

Durant mesos els investigadors ni es van plantejar que els crims estiguessin relacionats i els representants públics van embolicar el cas de secretisme per temor que danyés la reputació d’una ciutat que en aquells anys mirava d’erigir-se en un centre d’inversions de primer ordre i en una meca racialment progressista governada des del 1973 per un alcalde negre, Maynard Jackson.

Frank Sinatra i Sammy Davis Jr. van celebrar un concert per costejar el desplegament d’efectius

A mitjans del 1980, més d’un centenar d’agents treballaven en el cas, entre ells una divisió de l’FBI –en aquest grup, recordem-ho, se centra ‘Mindhunter’–, i, mesos després, es va oferir una recompensa de mig milió de dòlars per a qui proporcionés pistes de valor. La investigació va copar titulars a tot el país. El vicepresident George Bush va visitar la ciutat per revisar els progressos policials i Frank Sinatra va celebrar allà un concert juntament amb Sammy Davis Jr. per recaptar fons amb els quals poder costejar el desplegament d’efectius.

Dotzenes de sospitosos van ser interrogats i alguns d’ells fins i tot es van confessar culpables, però va quedar demostrat que o bé eren malalts mentals o uns mentiders. El detectiu federal John Douglas, que va ser peça clau de la investigació i va escriure el llibre en què es basa la ficció de Netflix, va imposar la teoria que l’assassí era un home afroamericà; de cap altra manera no hauria pogut passejar-se pels veïnats de la comunitat negra ni tenir accés a les víctimes sense aixecar sospites.

Manifestació per pressionar la investigació policial. / Arxiu

El punt d’inflexió en el cas el va provocar un canvi de ‘modus operandi’ per part de l’assassí. Els cossos de les víctimes, que fins aleshores havien aparegut en terra ferma, van començar a fer-ho flotant als rius de la zona. Setmanes després d’haver imposat vigilància nocturna en una dotzena de ponts, la matinada del 22 de maig del 1981 els agents van sentir un sonor xipolleig al riu Chattahoochee i, minuts després, van interceptar al pont una camioneta. La conduïa Wayne Williams, un afroamericà de 23 anys que va negar haver llançat res al riu i qualsevol participació en el cas, i que no va poder explicar convincentment què feia allà en aquell moment. 

Fibres i cabells de gos

Dos dies després, el cos asfixiat de Nathaniel Cater, de 27 anys, va ser trobat a prop del lloc on havia sigut qüestionat Williams, que el 21 de juny va ser arrestat no només per l’assassinat de Cater, sinó també pel de Jimmy Ray Payne, de 22 anys. L’acusació va construir el seu argument després d’haver comprovat que un gran nombre de fibres i cabells de gos trobats al domicili i al cotxe de Williams coincidien amb les restes trobades sobre els cadàvers; no van necessitar res més perquè el 1982 el seu sospitós fos declarat culpable i sentenciat a dues cadenes perpètues consecutives.

A partir de llavors, els assassinats van deixar de sortir a la llum. Poc després, les autoritats van decidir tancar les investigacions de tots els assassinats no resolts i atribuir-ne la majoria a Williams malgrat que mai va ser acusat ni jutjat per aquests crims. Ni ell ni ningú.

Pressió política

En les dècades posteriors al judici, molts familiars de les víctimes han posat en dubte que Williams fos el veritable responsable de les morts o, almenys, de totes. Alguns afirmen que la ciutat va cedir a la pressió política perquè el cas deixés d’acaparar titulars i va utilitzar el jove com a cap de turc. 

El 1985, la revista ‘Spin’ va publicar un article que suggeria que el Ku Klux Klan havia comès alguns dels assassinats a fi de desencadenar una guerra racial i que les autoritats no van fer res perquè sabien que arrestar un home blanc hauria desencadenat el caos. El mateix opina Williams, que fa dècades que manté la seva innocència. Els seus intents de revocar la seva condemna han fracassat, com les seves sol·licituds de llibertat condicional. 

Fa ara un any, la nova alcaldessa d’Atlanta va anunciar la reobertura del cas, a fi d’aclarir l’autoria no només de les 26 morts no resoltes, sinó també de 130 assassinats de nens més comesos entre el 1970 i el 1985. Des d’aleshores, no obstant, la veritat no ha sortit a la llum. Potser no ho farà mai.


ALTRES CASOS ESGARRIFOSOS:


Anunci de recerca de Desirée Hernández, Míriam García i Antonia Gómez. / Arxiu

EL ‘CAS ALCÀSSER’

Recorda un dels pitjors crims de la nostra història, recreant els fets i algunes de les teories conspiranoiques derivades d’aquests, i analitzant l’insuportable circ mediàtic que van provocar.


Diagrama policial de la investigació del cas de Steven Avery. / Arxiu

‘MAKING A MURDERER’

Documenta el cas de Steven Avery, que va passar anys a la presó per un assassinat que no havia comès i que, de nou a la presó, possiblement torni a ser víctima d’un error judicial, o d’una ‘vendetta’.


Melissa i Mark Byers, pares de Chris Byers, un dels nens de Robin Hood Hills. / Arxiu

‘PARADISE LOST: ASESINATO EN ROBIN HOOD HILLS’

Primera entrega d’una trilogia documental sobre tres joves que van passar 15 anys a la presó per la mort i la mutilació sexual de tres nens, malgrat ser innocents. El culpable mai va ser trobat.


Marsha P. Johnson, a l’esquerra, a la Gay Parade del 1973. / Arxiu

‘THE LIFE & DEATH OF MARSHA P. JOHNSON’

El 1992, l’activista trans Marsha P. Johnson va aparèixer morta. Molts creuen que va ser assassinada. Aquest magnífic documental relata la investigació duta a terme per la seva amiga Victoria Cruz.


Imatge de ‘Casting JonBenet’. / Arxiu

‘CASTING JONBENET’

Narra un dels casos d’assassinat infantil més macabrement fascinants dels últims temps: la mort de JonBenet Ramsey, la nena nord-americana de 6 anys que participava en certàmens de bellesa.