05 d’abr 2020

Anar al contingut
Ana Tijoux: «El neoliberalisme va néixer a Xile i ha de morir a Xile»

JORDI COTRINA

Ana Tijoux: «El neoliberalisme va néixer a Xile i ha de morir a Xile»

La rapera va escriure 'Cacerolazo' per recolzar les protestes contra el president, Sebastián Piñera

Nando Cruz

El 21 d’octubre, tres dies després de l’esclat social causat per l’alça del preu del transport a Xile, la rapera francoxilena Ana Tijoux (Lilla, França, 1977) va llançar ‘Cacerolazo’, una cançó que recolzava les protestes i denunciava la violència policial.

–¿Com li van explicar els seus pares que el seu país, més enllà de la dictadura de Pinochet, funcionava com a laboratori d’experiments neoliberals i de l’anomenada ‘doctrina del xoc’, i que per tot això vostè no hi va poder néixer?
–La paraula ‘política’ va estar sobre la taula des que tinc ús de raó. Va influir en els jocs que em regalaven, les lectures, les converses, la música que s’escoltava... La política sempre va ser un pilar de casa nostra i dels valors que vaig rebre. En aquest context, i havent nascut a França, Xile sempre va ser una fantasia, un país molt pròxim i llunyà alhora. Érem xilens, però els meus pares també em van parlar del Brasil, l’Argentina... Recordem l’operació Còndor i les altres dictadures del Con Sud. Em parlaven de Xile des d’una perspectiva geopolítica.

–Una perspectiva llatinoamericana.
–I mundial. Sempre hi havia amics palestins a casa. Si bé Xile tenia la seva singularitat per la dictadura de Pinochet i el mètode dels Chicago Boys, i es parlava que hi havia un laboratori social, sempre miraven d’unir les lluites. Vaig tenir una educació molt internacionalista. Ara em fa riure explicar-ho, però un dels primers llibres que em va regalar el meu pare va ser ‘Marx para niños’. També ‘Las venas abiertas de América Latina’. Els conservo fins al dia d’avui. Són la meva biblioteca del pensar.

–¿Quan van emigrar els seus pares de Xile i per quin motivo?
–Tots dos eren miristes [MIR, Moviment d’Esquerra Revolucionària] i, com tants joves militants, a l’esclatar la dictadura van fer el ‘tour’ pels centres de detencions. El 1976 van fugir a França ajudats per un capellà revolucionari anomenat Roger Dubois. Sent molt ateus i marxistes, van ser molt amics de Dubois fins que va morir. Va ser com el meu avi putatiu.

«És bonic que la nostra música
acompanyi processos polítics i socials, però no arreglem el món»

–¿Quins sentiments genera cap al seu país una nena que no hi ha pogut néixer?
–Sentiments contradictoris. Com els que experimenten molts fills d’immigrants de segona o tercera generació a Espanya, França o Alemanya. Hi ha una recerca permanent d’identitat. La diferència és que jo hi vaig tornar i vaig viure a Xile 20 anys. Un cop hi vaig arribar, sí que vaig tenir aquest problema, però el vaig anar apaivagant i el vaig resoldre quan em vaig enamorar de l’altre Xile: el de l’olla comuna, el popular, el perifèric, del Xile organitzat contra vent i marea.

–¿Era a Xile durant l’esclat social del 18 de octubre?
–No. Una setmana abans vaig estar de gira. Quan me’n vaig anar a França, no vaig pensar que hi podria haver aquest nivell d’esclat. La violència va començar molt ràpid i aviat hi va haver tocs de queda. Els meus amics, gent de totes les generacions, estaven marxant. Van ser dies de gran preocupació.

I des de París, llança una cançó de recolzament: ‘Cacerolazo’. ¿Quin paper juga la música en l’esclat popular xilè?
–Els músics hem de treure’ns l’ego. Som bonics acompanyants. És molt bonic acompanyar processos polítics i socials, però nosaltres no arreglarem el món. Per a això hi ha els sindicats, els miners, els estudiants, els professors, els intel·lectuals, els treballadors. Som iguals en la transformació social.

Hem vist Santiago desbordant de gent que corejava cançons dels anys 70 i 80, com ‘El derecho a vivir en paz’, de Víctor Jara, i ‘El baile de los que sobran’, de Los Prisioneros. Han perviscut, com si la societat sospités que tornaria a necessitar-les.–
La dictadura mai se’n va anar de Xile. Si bé vam passar a una democràcia, tot segueix sota un sistema pinochetista: la Constitució, el sistema econòmic, el sanitari, l’educatiu, el de la jubilació... Tot és tan pinochetista i el nivell d’impunitat judicial és tan grotesc, que és normal que la gent de 15 anys canti aquestes cançons. El trauma és tal que aquestes cançons són una recuperació d’identitat i valors. Cada una és una memòria de cada mort. No es tracta de Víctor Jara, sinó de tots els ‘Víctor Jara’. Quan la gent canta ‘El derecho a vivir en paz’ apodera de nou aquest Xile que van mirar de posar sota placa subterrània com si no existís. Semblava que ja no estàvem organitzats, que érem submisos. Ens van ficar el dit a l’ull de totes les maneres possibles: privatitzant l’aigua, saquejant el poble maputxe, violant els drets humans... Aquesta cançó és una ràbia molt subterrània. És com la falla de San Ramón.

La dictadura mai se’n va anar de Xile. Vam passar a una democràcia, però tot segueix sota un sistema pinochetista»

–¿La falla de San Ramón?
–Xile va ser sempre tan estable, tan oasi, tan submís... Però em fa l’efecte que a causa de la falla sísmica de San Ramón, Xile està sempre en moviment. Si bé va ser sempre una mena de ‘xxxxxt’, de «queda’t callat», aquestes cançons simbolitzen aquesta ira col·lectiva. Jo tinc una família que ha militat, però he topat amb molta gent que no. Fabiola Campillay va perdre un ull a l’octubre. Jo vaig cantar per ella en un parell d’ocasions i la vaig conèixer després a l’hospital. És una dona proletària que va sortir de casa per agafar el bus a la feina i li va esclatar una bomba lacrimògena. L’escoltes i veus que, sense tenir un passat polític, es va polititzar en el transcurs del seu dolor. I així tota la seva família.

–I el seu no deu ser un cas excepcional.
–No. Xile va tornar a recuperar la paraula política. Una paraula que se’ns va treure. Se’ns deia: «No parleu de política perquè us barallareu, perquè és conflictiu, perquè no s’ha de dir gaire el que un pensa per aquest trauma que tenim a Xile». Sempre diem que el neoliberalisme va néixer a Xile i ha de morir a Xile. Per això és tan simbòlic. Xile és un país molt petit i austral, però molt movedís. Té una geografia complexa amb moltes fractures, però hi ha una cosa que ens uneix i té a veure amb la dignitat. Hi ha gent amb més formació que una altra, però és molt bonic veure com tots s’organitzen. Es va creure que no érem un país polititzat, però la política es va instal·lar sobre la taula. És com quan al laboratori la rata deixa de donar voltes a la roda. I tot explota.

«Les dones fem un treball entorn de la violència i el tipus de relacions que volem. Els homes encara no l’han fet» 

Comparat amb el silenci habitual del gremi espanyol, sorprèn veure músics xilens de totes les edats i estils, des de youtubers adolescents fins a veterans de la cançó, protestant de forma molt activa. ¿És tan transversal?
–Hi ha gent que fa que hi és més temps i d’altres que van començar ara. Sembla que els músics hem de caure bé a la indústria i practicar l’art de no molestar. Però això és pura complicitat. És la violència de la neutralitat, és no dir res per por de perdre feina. Aquesta por s’està trencant. I és molt bonic.

La denúncia de Mon Laferte a la festa dels Grammy Llatins, el discurs de Camila Moreno, el seu propi ‘Cacerolazo’... Les cantants prenen protagonisme en aquestes protestes. ¿Hi ha hagut un procés d’apoderament feminista en paral·lel al cansament polític?
–Les dones vam fer, i continuem fent, un treball col·lectiu entorn de la violència i el tipus de relacions que volem. I és un treball que no han fet els homes. Ningú parla de les violacions a homes, per exemple. Hi ha tal tabú respecte a la sexualitat masculina que mentre no hi hagi aquest treball de qüestionament, és molt difícil que es pugui assolir l’apoderament que avui mostren les dones. La sexualitat és un tema clau que té a veure amb l’amorositat. Si no fem política amb amorositat, tornem a repetir un patró de violència. Per això l’amor, com la humanitat, i encara que soni extremament a clixé, és clau per avançar.

«L’amor, encara que soni a clixé, és clau per avançar»

–¿Considera que ‘El violador eres tú’, la performance del col·lectiu Las Tesis, és la cançó més important de la passada dècada?
–¡Per descomptat! I em fa una alegria profunda veure que per fi dins de les arts la protagonista no és la música, sinó que ho és un art performàtic. La música ja va acaparar molt i per això és molt bonic que una ‘performance’ hagi pres una amplitud mundial que no hem aconseguit cap de nosaltres. Això és molt sa per a la cultura. I em sembla el més antisistèmic perquè arriba des d’un altre lloc inesperat i escapa a tota regla de la indústria cultural. Una de Las Tesis era alumna de la meva mare. Xile no és un país tan gran.

Ja no es parla tant de Xile. ¿Ha millorat la situació?
–El gener i el febrer són els mesos de les vacances d’estiu, però s’espera que al març, a l’entrada de les classes, exploti de nou. Aquest govern no ha cedit un centímetre.

–¿Quina esperança té en el futur del país?
–Aquesta gent mai cedirà els seus privilegis ni la fortuna que ha fet. Ara tot el sistema està en qüestionament. És difícil, però s’hi ha de ser.

Apunts biogràfics

Ana Tijoux és filla de l’advocat Roberto Merino Jorquera i de la sociòloga María Emilia Tijoux, militants comunistes. Mare i filla van participar en el cicle ‘L’ecofeminisme és la resposta’, a Barcelona.

El 1997 va entrar a la banda de rap xilena Makiza, coneguda per les seves lletres compromeses, i el 2006 va iniciar la seva carrera en solitari. Un any després, va treure el seu primer disc, ‘Kaos’, on fusionava funk, soul i altres ritmes negres.

El 2011, coincidint amb les protestes de l’hivern xilè, va publicar la cançó ‘Shock’, en què es refereix a la ‘doctrina del xoc’ aplicada al seu país per sotmetre la població.