El Gran Wyoming: «La dreta crida '¡Visca Espanya' com si insultés»

Els antagonistes del Gran Wyoming –que en té a grapats i de molt acèrrims– li retreuen la mordacitat amb què acostuma a parlar en ‘El intermedio’ (La Sexta) contra la dreta, ignorant que el que José Miguel Monzón (Madrid, 1955) deixa anar per la boca en el programa no és creació seva, sinó dels guionistes. Si a ell li deixessin dir el que pensa, aquests antagonistes l’odiarien encara amb molta més força.

Amb motiu del llançament del seu últim llibre, ‘La furia y los colores’ (Planeta), en què rememora els seus anys de joventut en plena Transició, el presentador s’ha animat a reflexionar sobre l’evolució que ha experimentat el país des dels anys en què ell portava patilles de bandoler i pantalons de campana.

–¿Vivim temps millors o pitjors?

–Vivim temps menys rics, en contra del que pugui semblar, però tot està atenuat pel decorat. Abans, la gent no accedia a les coses perquè eren molt cares. Ara tot és molt barat. ¡Una tele de plasma val 100 euros! Ens han muntat un bonic decorat ple de coses a baix preu perquè rebaixem les exigències, però en el camí hem convertit la llibertat en un préstec.

–¿La llibertat? ¿És el que enyora quan mira enrere?

–El que deia Orwell a ‘1984’ ja està passat i no ens n’adonem. Avui és possible saber, minut a minut, on has estat, què has fet, què has comprat, el porno que t’has empassat... Això és el control exhaustiu de l’individu un per un, no com a col·lectiu. Significa que ets lliure mentre no arribi ningú i et digui: «Mira, noi, tinc les teves dades i te la faré pagar cara». Si demà hi hagués un cop d’Estat i s’instaurés una dictadura com la de ‘1984’, tots estaríem ja fitxats. Fa 40 anys giraves a la cantonada i desapareixies. Avui, la llibertat de ser el que vulguis, com vulguis i on vulguis s’ha acabat.

–Però no veiem les masses manifestant-se als carrers per això

. –Un amic em deia l’altre dia que a ell no li sembla malament aquest control si serveix per evitar atemptats. És clar, ¿però i si un dia hi ha una involució política i, per exemple, es comença a perseguir els que van a missa? ¿Veritat que ja no ens sembla tan bona idea? La gent pensa que mai es trobarà al costat del perseguit, però ningú garanteix que això serà així sempre. Vivim temps de regressió; la llibertat ha deixat de tenir valor. Abans teníem menys coses, però la gent utilitzava la llibertat al 100%.

–¿Quan ‘se jodió el Perú’, per utilitzar la famosa expressió de Vargas Llosa?

–Cada país ha seguit el seu propi procés. A Espanya, hi ha un moment clau, quan el PSOE guanya les eleccions el 1982 amb una majoria absoluta que li hauria permès fer els canvis que no va fer, a part de treure de les cunetes els morts. Va optar per deixar córrer i el franquisme es va incorporar a la democràcia sense solució de continuïtat. Al permetre que la Justícia, l’Exèrcit i la Policia seguissin en mans dels mateixos d’abans, les possibilitats de canvi van desaparèixer.

–Llavors, ¿la Transició va ser una enganyifa?

–Va suposar una obertura, perquè va legalitzar gent que abans era il·legal, però alhora va legitimar la dictadura. Fraga va ser ponent de la Constitució. ¿Algú s’imagina els nazis redactant la Constitució de l’Alemanya Federal? Aquí es va fer una cosa que van anomenar ‘reconciliació’, però que no va ser tal. A Espanya mai hi ha hagut reconciliació. Aquí, si intentes explicar el que va passar, et diuen que vols guanyar la guerra 70 anys després d’haver-la perdut. Aquest continua sent un país de vencedors i vençuts. Home, ens ha governat un partit que continua sense condemnar el cop d’Estat del 36; amb això es diu tot.

–Fa 10 anys, amb motiu d’una altra entrevista, va declarar en aquestes pàgines que veia la dreta espanyola «molt pujadeta». ¿Com la veu ara?

–Una vegada em van portar a una reunió amb corresponsals estrangers i em van preguntar per què a Espanya no hi havia un partit d’ultradreta com a la resta d’Europa, i vaig contestar que la ultradreta ja estava en el poder. Aleshores governava el PP i aquells periodistes es van riure de mi pensant que estava de conya, però el temps m’ha donat la raó. Vox és una escissió del Partit Popular; Abascal ha estat tota la vida en el PP; no ha saltat en paracaigudes sobre la vida política espanyola.

–En les últimes eleccions l’han votat 3,6 milions d’espanyols. ¿Què i sembla?

–Aquest país ha estat 40 anys convivint amb un fals mite, consistent a creure que el dia en què Franco se’n va anar a l’altre barri, amb ell es van morir els milions de franquistes que hi havia a Espanya, que no eren pocs. N’hi havia prou de veure les cues d’afectes al règim que hi havia en el seu enterrament. Aquest franquisme sociològic va quedar integrat en el PP i Vox no ha sigut més que la seva sortida de l’armari.

–¿No hi troba diferències?

–En les maneres, no en el fons. Vox demana derogar la llei de la memòria històrica. Rajoy no ho va fer, però es vantava d’haver-la deixat sense pressupost. ¿Quina és la diferència? «Ara resulta que ser fatxa mola, però ningú es torna fatxa de la nit al dia. Els que ho són, ja ho eren abans, però ara han vist que no ho han d’ocultar, i s’han dit: «¡Quins collons, si jo soc feixista, ho he sigut tota la vida i mai m’he atrevit a dir-ho; aquest és el meu moment!». Però aquest fatxa ja existia, no ha caigut del cel.

–De resultes de l’èxit de Vox, el nacionalisme espanyol ha començat a presumir. ¿L’ha sorprès?

–La veritat és que sí. Aquesta tornada a l’espanyolitat de les banderes, els estendards, el Cid Campeador i totes aquestes bajanades que van dient no me l’esperava, pensava que aquesta Espanya havia sigut desterrada. Perquè una cosa és ser de dretes, i una altra, ser tan imbècils per reivindicar el que reivindiquen, que no se sap ben bé el que és. ¿L’imperi en el qual no es ponia el sol? És patètic i sinistre.

–¿L’afecta en l’àmbit personal?

–Anar pel carrer i que algú abaixi la finestreta del cotxe i em cridi: «¡Visca Espanya!», em remunta a una època que creia oblidada. Però, a més, és que ho diuen com si diguessin «fill de puta». La dreta crida «¡Visca Espanya!» com si insultés. No ho diuen per enaltir al país, sinó amb ànim d’ofendre. És igual que quan em diuen «roig».

–¿L’hi diuen pel carrer?

–No és la norma, però de vegades em passa. En ocasions em venen ganes de contestar-los: «Escolti, ¿i per què no puc ser roig o el que em surti dels collons?». Suposant que ho fos, que tampoc és que jo em consideri especialment roig.

–¿No ho és?

–El que passa és que la societat s’ha escorat a la dreta de manera brutal. Abans, per ser roig havies de ser marxista. Ara, si no ets racista, ja ets un roig. I, en aquesta lògica, uns són estrategs, com els del PP, i els altres són uns frontistes que es dediquen a dir «feminazis» les feministes i a denunciar que viuen sota la dictadura progre. Que ja m’agradaria a mi saber què és això. La dictadura progre consisteix que la gent va a missa quan li dona la gana. ¿Els sembla malament?

–Hi ha debat sobre com s’ha de tractar la ultradreta. ¿Quina és la seva actitud?

–Parlar amb ells és impossible perquè no són racionals. Amb els fatxes d’aquest país, l’únic que es pot fer és evitar ser com ells i, per descomptat, no dir que no passa res. És clar que passa. A la ultradreta no se la pot normalitzar.

–¿Li preocupa el panorama polític?

–Em preocupa que aquests postulats ultres hagin contaminat tota la dreta. Ho estem veient. Es planteja un Govern del PSOE i Podem i des del minut u l’intenten boicotejar dient que és il·legítim. Els arguments no importen; per aquesta dreta, un Govern progressista sempre serà il·legítim. I intentaran truncar-lo quan comenci a funcionar.

Notícies relacionades

El Gran Wyoming i els 'bojos anys 70'

El Gran Wyoming: la bèstia negra de la dreta

–¿S’anima a fer una prospecció de futur?

–El futur és imprevisible, la història es mou per cicles, però hi ha una cosa que mai falla: tot depèn de la gent. Si els ciutadans compren les causes d’aquesta gent, anirem malament. Si es posen les piles i els planten cara, hi haurà sortida. La gent decideix. El que mai podré concebre és que hi hagi obrers que voten la dreta. Aquest grau de masoquisme no m’entra al cap.