Les penúries d'un 'influencer'

El millor i més sorprenent eslògan de ‘Guapos de Instagram’ (molt lliure traducció espanyola de ‘Jawline’, és a dir, ‘Mandíbula’) podria ser: «Un influencer et farà plorar». I no plorar de ràbia, sinó de pena. I no de pena irònica, sinó real. Una altra bona manera de convèncer per connectar Movistar CineDoc&Roll aquest diumenge, dia 27, a les 22.00 hores, amb aquesta pel·lícula;Liza Mandelupva aconseguir un premi especial del jurat a directora revelació a la secció de documental autòcton de l’últim Sundance.

Amb ella parlem sobre aquest fascinant retrat de, sobretot, un guapo, i no tant d’Instagram com deYouNow,plataforma per a la retransmissió de vídeos en viu. «Al principi, el que volia fer era una pel·lícula sobre el que significa ser adolescent avui dia, quan la tecnologia s’ha convertit en una extensió d’un mateix», explica Mandelup via telefònica. «Explorar totes les diferents emocions que implica el fet de viure a través de les pantalles».

Mentre buscava històries vinculades a aquest terreny, Mandelup va descobrir un fenomen, si més no, curiós: algunes noies preadolescents pagaven per conèixer nois que feien retransmissions sobre les seves vides a través de la xarxa. «Em preguntava si això podia ser cert», diu. «I també qui eren aquests nois. El nivell d’idolatria cap a ells era extrem, gairebé superior al reservat a les estrelles del pop».

La seva pel·lícula va acabar girant entorn d’aquesta branca d’‘influencer’ adolescent masculí que es guanya les atencions i, més tard, els dòlars de les ‘tweens’ gràcies a plataformes de ‘livestreaming’ com YouNow o Musical.ly (ara anomenada TikTok). Per triomfar, no semblen necessitar grans talents, només capacitat per fer atenció o saber simular-la. I, és clar, una bona mandíbula.

En l’intent d’arribar al cor de la qüestió, Mandelup va buscar un personatge, a ser possible «genuí», «algú per qui em pogués preocupar». El més fàcil al fer un documental d’‘influencers’ és adoptar una actitud crítica. La visió de Mandelup és diferent, més oberta i generosa: en lloc de jutjar, intenta entendre. «No m’interessava criticar aquest univers. Em semblava molt més interessant explicar la història d’una persona autèntica ficada en aquest món. I saber si realment algú sense contactes, sortit del no-res, tenia opcions de fer-se famós a través de les xarxes... Si tot era així d’aleatori».

Quan la Liza va trobar l’Austyn

La Liza portava ja un any explorant i filmant aquest món quan algú li va parlard’Austyn Tester,  un noi de 16 anys que estava començant a tenir certa fama com a locutor emocional. Tot just conèixer-lo, va saber que aquí hi havia una història, un protagonista: «La seva vida em sembla realment cinematogràfica. És algú que no té ningú que el recolzi i que lluita com pot per escapar-se de la seva vida». Tester representa a la perfecció, explica Mandelup, el «nou somni americà: sortir de la teva ciutat de fàbriques perseguint els teus somnis a través de les xarxes socials».

A través de YouNow i altres plataformes («he estat posant coses de poesia a Twitter», comenta al film), Tester aspira a deixar enrere la seva tediosa existència a Kingsport, al Tennessee rural, en una casa on es respira l’absència d’un pare drogoaddicte i gairebé tot el que sent de la seva mare són sermons. Ha començat a convertir-se en líder virtual gràcies, en part, al seu llenguatge motivacional. Llança a l’èter eslògans de pensament positiu com «si tens un somni, l’has de protegir». Segons Mandelup, «quan repeteix una vegada i una altra aquests eslògans, ho fa per arribar a creure-se’ls ell mateix».

Pel que sembla, Tester és igual amb o sense una càmera al davant. «No podíem deixar de gravar perquè, en el moment en què ho fèiem, es perdia una gran escena». L’equip era petit i mai es va interposar en excés en l’acció; es tractava, sobretot, de ser allà. «Volia seguir el seu viatge, fos on fos que arribés. Com sempre que retrato algú, vaig buscar la manera de col·laborar amb la persona. Li preguntava a l’Austyn què li venia de gust fer aquell dia. Quina classe d’escena voldria gravar».

Entre aquestes escenes n’hi ha algunes de relativa glòria, com el ‘meet-and-greet’ en un centre comercial –en què Tester accedeix que li facin fotos pujat en una espècie de burrito– i tot el que fa referència a la seva gira amb altres influencers: Mario i Cat Selman, el duo de bessons 99GoonSquad i Juwany ‘Flamingeos’ Roman.

«Després, ‘boom’, de tornada allà on soc pobre», com diu el mateix protagonista. El nostre heroi descobreix que no és fàcil obrir-se pas en la indústria dels ‘influencers’ de xarxes socials, sempre a punt de la sobresaturació i en perpètua autofagocitació. Aquí el talent no pot ser més fàcil de reemplaçar. És la naturalesa del negoci.

«En aquells moments, l’Austyn em deia coses de l’estil ‘oh, d’acord, suposo que explicaràs una història que no acaba bé’. I jo li assegurava: ‘Això tampoc és dolent’».   

Adolescents com tots

Als que ja som grans ens pot costar entendre que tants joves d’avui dia tinguin com a ídols gent que no sap escriure, cantar ni batre rècords esportius. La pel·lícula de Mandelup dona una llum sovint càlida sobre el fenomen dels ‘influencers’ i els seus seguidors; ens recorda que, en el fons, aquests adolescents no són tan diferents als adolescents que érem nosaltres; només s’expressen i busquen donar significat a les seves vides a través de les noves eines que tenen a la seva disposició.

«Tampoc pretenia canviar l’opinió de ningú sobre aquest univers», diu Mandelup. «El que volia era explorar. Ensenyar el que passa. Ara mateix, cada adolescent del món està ficat, d’una manera o d’una altra, amb les xarxes socials, i un pot triar ignorar això o intentar entendre-ho. Jo sentia la necessitat de documentar-ho».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Qualsevol persona amb sang a les venes acabarà empatitzant amb Tester, l’‘influencer’ més o menys frustrat. Li pregunto a Mandelup com li va al noi ara mateix, si té plans per fer alguna cosa amb la seva vida. «Ja ha acabat l’institut, la qual cosa està molt bé. Estàvem preocupats per si no arribava a fer-ho. Ara treballa en un Starbucks. Suposo que està mirant de saber què vol fer a continuació. En certa manera, crec que encara té l’instint de voler ser motivacional».

Però... no fa gaire va tuitejar: «Tant de bo em paguessin per fer el gandul per casa tot el dia». ¡Això no és tan motivacional! «És cert, l’Austyn té aquest costat. Jo vull continuar sent un recolzament per a ell. Crec que aquest documental l’ha ajudat molt».