PROGRAMA DE REINSERCIÓ

En aquest restaurant, les xefs són les preses

L'Interno, el local de menjars de moda a Cartagena de Indias, és a la presó de dones

zentauroepp49915296 restaurante infierno s n d un restaurant a cartagena de indi191010123437

zentauroepp49915296 restaurante infierno s n d un restaurant a cartagena de indi191010123437 / adolfopalacio -

6
Es llegeix en minuts
María G. San Narciso

La calor és forta quan es passeja pel carrer 39 del turístic barri de San Diego de Cartagena de Indias (Colòmbia). La ciutat sufoca amb una humitat relativa mitjana que poques vegades se situa per sota del 80%. Però allà més ofeguen les reixes de la presó, on desenes de dones compleixen condemna. El lloc passaria desapercebut per a molts dels visitants que passegen per allà amb la cara brillant si no fos perquè guarda una de les joies gastronòmiques de la ciutat: el restaurant Interno. El gestionen, gairebé de forma íntegra, les recluses.

Aspecte del restaurant Interno, a la presó de dones de Cartagena de Indias. / CORTESIA FUNDACIÓ ACCIÓN INTERNA

Unes reixes de color rosa xiclet estan obertes per donar la benvinguda al comensal. Les cambreres saluden amb els seus cabells recollits en grans turbants i vestides amb una samarreta negra amb el seu lema: ‘Segones oportunitats’. És a dir, reinserció real o, com l’anomenen a Colòmbia, resocialització.

Les segones oportunitats allà fan olor de la posta cartagenera amb amanida i arròs titoté, o de l’arròs caldós amb fruits del mar que prepara Marjedis Vivero Arias. També de l’arròs amb llet amb reducció de fruites cítriques que fa la seva companya Marlene Barraza Muñoz. Són tot plats d’autor inspirats en el Carib, obra d’alguns dels millors xefs de Colòmbia que han volgut participar en aquest projecte autosostenible de la Fundació Acción Interna.

Al treballar 
al restaurant
, les rees aconsegueixen
diners per a
les seves famílies
, reducció de
la pena i un ofici

Però tornem al camp personal.  A les preses. A elles se les acusa de diferents delictes, com ara proxenetisme, extorsió, venda de drogues, segrest o assassinat. Vivero Arias és una de les recluses, que, el dia en què parla amb aquest mitjà, està en llibertat teòricament. A efectes pràctics, la burocràcia perquè es materialitzi la seva sortida al carrer és més lenta. A data de la publicació d’aquest reportatge, ja és lliure.

Caps de família

Amb cinc filles –de 16, 12, 10, 8 i 7 anys–, explica que té veritables ganes «de sortir a treballar per recuperar el que els va faltar», tant a les seves nenes com a la seva mare. Perquè la majoria de les recluses que estan en aquest projecte són caps de família. S’ocupen de la seva prole i dels seus pares. I ella, en total, ha estat un any sense poder ocupar-se dels seus, encara que asseguri que és innocent; que no s’han trobat proves ni contra ella ni contra la resta de persones que han sigut jutjades pel mateix cas (proxenetisme).

Albergínies a la planxa, amb salsa napolitana i pesto. / CORTESIA FUNDACIÓ ACCIÓN INTERNA

Barraza Muñoz és una altra de les 13 recluses que treballen al restaurant i que, a diferència d’algunes de les seves companyes, sí que havia estat treballant abans en una cuina. Però no en rebosteria. Li agrada i, a més, li val per «reduir la pena».  Perquè el temps corri més ràpid. Barraza Muñoz, com les altres, explica que allà l’ànim «puja i baixa». Cada cel·la està ocupada per unes 15 recluses. Poden arribar a 20 o a 25. Més de dues desenes de dones convivint juntes, cada una amb les seves circumstàncies, el seu estat d’ànim, la seva pròpia motxilla –ben pesant– a l’esquena. I en el cas d’algunes, també amb drogues.

Els músics del ‘Titanic’

La convivència no sempre és fàcil. La feina ajuda Barraza Muñoz a tenir el cap ocupat. També els seus dos fills i la seva filla, que la visita cada cap de setmana. «S’ha d’estar més fort que els músics que van tocar al ‘Titanic’», li diuen els seus nois.

Mentre parla, sona ‘Un amor’, dels Gipsy Kings. La música és una altra de les experiències del restaurant i l’espanyola hi té gran protagonisme. Però hi sona de tot. A l’entrada venen bolsos que han fet les recluses. Nini Castillo, cambrera i artesana, explica orgullosa que els seus ja es van vendre. Ella fa nou mesos que és allà. Té 28 anys i cinc fills.  Assenyala que allà la gent la tracta de manera «espectacular». «De vegades, em posava a pensar tant... M’estressava. Però la ‘tía Isabel’ i el ‘tío José’ m’han ajudat molt», assegura.

El ‘tío José’ és en realitat José Beltrán, voluntari des de fa tres anys, quan la ‘tía Isabel’, la seva dona, estava presa en aquesta presó. Abans ja anava a fer petites feines per ajudar a mantenir la presó.

La convivència
a l’interior
del penal no
sempre és fàcil
, i l’Interno
ajuda les
recluses a
sentir-se útils

A la seva dona l’han traslladat però ell, que va perdre la feina després de treballar 25 anys a la banca per l’acusació cap a ella, continua ajudant amb els comptes del restaurant. Pensa que és un mitjà i no un final per a la reinserció de les recluses; que els ajuda a fer la seva estada més digna, ensenyant-los un ofici en un espai que els permet una trobada amb la societat civil.

Els clients

També hi ha per allà María Cecilia Restrepo, supervisora. Té històries de les recluses però també dels clients. Recorda, per exemple, la família equatoriana que va estar un any sencer estalviant només per visitar junts el restaurant.  O la nena la mare de la qual feia 10 anys que estava presa als Estats Units i es va emocionar al veure-les. «Hi ha gent que plora, les abraça o els pregunta coses», explica. I al fer-ho se li posa la pell de gallina.

Posta cartagenera amb amanida. / CORTESIA FUNDACIÓ ACCIÓN INTERNA

Per a les recluses, ser al restaurant significa també poder disposar d’una bonificació econòmica per a les seves famílies, la reducció de la pena i l’oportunitat de menjar allà dins.  Expliquen diversos casos d’èxit entre qui ja n’ha sortit, com el de Jackeline Granados, que no va voler ser cambrera per no posar-se un turbant rosa al cap. Li va tocar aprendre a cuinar i ara treballa en un restaurant de categoria de Cartagena.

Bona conducta

Totes les que parlen amb EL PERIÓDICO tenen un to dolç en la veu. Algunes parlen més fort que d’altres, però sempre són suaus en els gestos. No és casualitat. Amb els avantatges que comporta ser en el programa, tenir una bona conducta –dins i fora del restaurant– és indispensable per treballar a l’Interno. Restrepo explica que una vegada una banda urbana va venir a buscar una de les noies.  Els guàrdies van avisar i van haver de treure-la del programa.

Notícies relacionades

Els guàrdies són dos. Un es queda dins del restaurant i l’altre, al carrer. La porta està sempre oberta, tret que hi hagi futbol i la tanquin per poder veure’l mentrestant. També hi ha ganivets pertot arreu. No passa res.

«El que més em preguntaven els clients és sobre això, si no s’escapava ningú tenint la porta del local sempre oberta. Fins que un dia vaig reunir les dones i els vaig preguntar què n’opinaven. La resposta d’una d’elles va ser que per allà no marxarien. Em va dir: ‘Quan sortim per aquí, ho farem per la porta principal’, explica Restrepo.

La mecenes

La Fundació Acción Interna és fruit de l’afany de l’actriu Johana Bahamón, la seva presidenta, i el restaurant, un dels seus projectes. Fa set anys ella era una de les ‘Tres Milagros’, sèrie emesa pel canal de televisió colombià RCN. Com a tal, la van convidar de jurat a un esdeveniment de la presó de dones de Bogotà. «Coneixia la situació d’aquests llocs, però una cosa és saber-ho i una altra molt diferent és ser a l’espai, conèixer realment què hi passa dins i, sobretot, els éssers humans que són allà. La privació de llibertat no hauria de significar privació de la dignitat», afirma.