ENTREVISTA

Michela Murgia: «El populisme i el nacionalisme necessiten enemics per existir»

L'escriptora arremet contra la ultradreta a 'Instruccions per fer-se feixista'

zentauroepp50165253 june 13  2018   italy  italy   foto ipp gioia botteghi roma 191001170433

zentauroepp50165253 june 13 2018 italy italy foto ipp gioia botteghi roma 191001170433 / Italy Photo Press via ZUMA Press

6
Es llegeix en minuts
Irene Savio
Irene Savio

Periodista

ver +

Feminista, catòlica practicant i teòloga, d’esquerres, favorable a obrir un debat sobre els ventres de lloguer, activista proimmigrants i fins i tot independentista sarda. Així s’autodefineix aquesta escriptora, les inquietuds de la qual reflecteixen, d’una banda, aquest pertorbador popurri d’idees que caracteritzen la nostra contemporaneïtat, i, per una altra, un geni propi del pensament crític i heterodox. En aquesta llarga entrevista, feta fa uns dies al barri romà de Trastevere, Michela Murgia (Cabras, Sardenya, Itàlia, 1972) només es va tensar al demanar-li una reflexió sobre la responsabilitat dels intel·lectuals italians davant de la xenofòbia.

Vostè ha publicat novel·les sobre assumptes tan diversos com ara la violència de gènere, l’eutanàsia, la precarietat laboral, el feminisme... ¿Com tria els temes? A les novel·les és on jo em faig preguntes que no sé com contestar. Això és l’escriptura per a mi, un lloc on predominen les preguntes sense resposta. 

El títol del seu últim assaig, ‘Instruccions per fer-se feixista’ (Empúries / Seix Barral), és molt cridaner. En realitat m’hauria agradat no haver d’escriure aquest text. El llibre neix d’una sèrie de conferències a diferents ciutats italianes tradicionalment governades per l’esquerra i on de sobte moviments [d’ultradreta] com Casapound i Forza Nuova van començar a aconseguir resultats electorals de dos dígits. Una cosa increïble, també perquè, en teoria, la nostra Constitució exclouria aquesta possibilitat [per apologia del feixisme]. D’aquesta manera em va sorgir la necessitat de tornar a parlar de conceptes que crèiem totalment oblidats, per resistir contra aquesta nova normalització del llenguatge feixista.

En una entrevista recent, vostè va dir que cal estar atents al feixista que lluita per sortir de dins de cadascun de nosaltres. Argumenti-ho, sisplau.

Itàlia encara no ha ajustat comptes amb el seu passat feixista. És un cas molt diferent, per exemple, del d’Alemanya. Aquí no es van dur a terme els judicis de Nuremberg, en què, a més de les responsabilitats individuals dels jerarques, també es van analitzar les responsabilitats col·lectives de tot el país. A Itàlia, això no va passar. Probablement perquè [al final de la segona guerra mundial] figures com [el llavors cap del Partit Comunista italià] Palmiro Togliatti van preferir evitar que es prolongués el conflicte civil al país.

¿No creu que hi ha més països a Europa on no hi ha hagut un debat profund sobre els autoritarismes i les injustícies del passat?

Sí que n’hi ha. El feixisme va ser endèmic en els grans estats identitaris del segle XIX, en què hi havia necessitat de reafirmar estructures molt rígides: una nació, un sol model de societat, un cap. En això es fonamenta la por de la diferència.

¿Quin model de societat defensa vostè? Penso, per exemple, en la distància que hi ha entre el model francès i el canadenc. França manifesta la seva laïcitat a través de la negació de la religió, mentre que el Canadà accepta una presència paritària de tots els símbols religiosos. D’aquesta manera cap tradició predomina sobre les altres i es pren com a model el relativisme sociocultural, un dels pilars de les democràcies, ja que remarca que no hi ha cultures superiors o inferiors. Aquest és un problema que hi ha a Europa, tot i que algunes nacions l’estiguin resolent millor, com Alemanya, i d’altres pitjor, com Itàlia, França i Espanya. 

«El relativisme
sociocultural és
un dels
pilars de les
democràcies,
ja que recalca
que no hi ha
cultures
superiors o
inferiors»

Però hi ha estudis que diuen que els immigrants turcs encara se senten estrangers a Alemanya. No sé si creure-m’ho. A Alemanya, no és infreqüent que s’emetin programes de televisió en què apareixen parelles mixtes. És una representació pública de la diversitat molt diferent de la que hi ha a Itàlia, on avui els immigrants són gairebé exclusivament representats en contextos socioeconòmics precaris i situacions de marginalitat.

Es va estrenar com a escriptora amb ‘Il mondo deve sapere’ (‘El món ha de saber’), un devastador llibre sobre el maltractament laboral en plena crisi econòmica. ¿És la crisi la responsable de tot? No la crisi com a tal, sinó com s’ha abordat la crisi. Hi ha dues maneres de resoldre una recessió: o trobes la solució tot i que sigui dura i ho expliques a la ciutadania, o trobes un boc expiatori i dius a tothom que el que està passant és culpa d’ell. Això segon és el que ha fet en aquests anys Matteo Salvini [el líder de la Lliga i ex ministre d’Interior].

¿Per què a Itàlia les retòriques xenòfobes han funcionat més que en altres països europeus? Em fa mal dir-ho, però Itàlia és avui un país d’analfabets funcionals. Aquesta és la realitat. Sis de cada deu persones no llegeixen ni un llibre a l’any. El diari més venut no supera mai els 500.000 exemplars en un país de 60 milions d’habitants. La gent s’informa a través de la televisió, que està fortament controlada pel poder polític.

S’ha acusat els intel·lectuals italians de no haver estat a l’altura. Però... [aixeca la veu] ¿Per què repeteixen això?  ¡No és veritat! ¿Què vol que li expliqui, de com alguns de nosaltres ens hem hipotecat la casa per promoure projectes d’acollida i com d’altres han acabat vigilats per la policia per les amenaces? Jo mateixa vaig ser atacada pel [llavors] ministre d’Interior per les meves crítiques. Crec que aquest és el problema, els que estan al poder s’enfronten a la crítica i al dissens. 

¿És culpa del populisme? El populisme i el nacionalisme necessiten enemics per existir. Per això Salvini va posar al centre de la seva retòrica antiimmigrants aquests desgraciats que intenten creuar el Mediterrani.

Un missatge bastant bàsic. Sí, i va funcionar.

Vostè militava en l’organització religiosa Azione Cattolica i en les últimes eleccions es va presentar amb una llista pròxima a l’anomenada esquerra radical. No hi ha cap contradicció en això. Azione Cattolica també és una organització religiosa i d’esquerres.

¿Es definiria com una ‘catocomunista’? Sí, això és el que soc. És la paraula correcta. 

Un corrent que hi ha gairebé només a Itàlia. No hi estic d’acord. A Espanya hi ha el cas de [la monja benedictina i activista] Teresa Forcades.

Però no és un fenomen tan estès com a Itàlia. ¿No li sembla? Sí, això sí, ja que el compromís històric [el pacte entre els democristians i els comunistes italians, que va començar a gestar-se als anys 70] ha anat acostant molt catòlics i esquerra. Avui dia, el més important representant del ‘catocomunisme’ és el papa Francesc.

Expliqui’s, sisplau. S’ha vist clarament en el debat sobre la immigració. L’Església ha sigut tremendament activa a denunciar totes les polítiques i iniciatives dels sectors xenòfobs.

«Em sento més
una política que
una escriptora.
Només escriure
cansa. Jo vull
que les meves novel·les
millorin la vida
de les persones
que les llegeixen»

A la seva novel·la ‘L’acabadora’ aborda el tema de l’eutanàsia. ¿Per què no acaba de resoldre’s mai aquest debat? Una llei sobre l’eutanàsia és necessària, però l’Església l’obstaculitza. Ja va passar una cosa semblant amb l’avortament, un dret encara minat a Itàlia per l’alta objecció de consciència. 

¿Per què les italianes accepten aquesta situació? Perquè també hi ha avantatges a l’hora de mantenir els vells esquemes. Per exemple, les mares encara són vistes com una espècie de santes.

Notícies relacionades

Vostè és independentista sarda. ¿Per què? Soc una independentista no nacionalista. Vull que la meva illa s’independitzi perquè puguem prendre les nostres pròpies decisions. ¿Sap que Sardenya acull el 66% de totes les bases militars que hi ha a Itàlia? ¿Que l’àrea industrial de Portovesme és una de les més contaminades del país i que el nombre de leucèmies és dels més alts?

Tornem al fet que, per a vostè, la política és el punt de partida. Sí. Si algú m’ho preguntés, diria que em sento més política que escriptora. Només escriure cansa. Sense una motivació política, no sabria dir per a què em serveix. Jo vull que les meves novel·les millorin la vida de les persones que em llegeixen. Vull influir. 

Dades biogràfiques

Temes:

Llibres