Antonio Martínez Ron: «Només som un llampec fugaç en l'eternitat»

Les xarxes estan plenes de venedors de fum i entabanadors de pa sucat amb oli al comandament de naus del misteri que han refinat l’art de construir relats captivadors per convèncer el personal de bestieses com que la Terra és plana, que el viatge a la Lluna va ser un muntatge o que existeix un fosc complot per ensopir-nos fumigant-nos amb polsines llançades des d’avionetes. Antonio Martínez Ron (Madrid, 1976) fa gairebé dues dècades que utilitza aquestes mateixes armes, les de les històries que s’escolten i es llegeixen amb la mandíbula despenjada, per aconseguir l’objectiu contrari.

Amb la passió amb què aquells expliquen mentides fruit de la llegenda o de teories conspiranoiques, ell relata les aventures humanes que van envoltar algunes de les troballes més sorprenents de la ciència. Ara, gairebé un centenar d’aquestes històries, la majoria publicades en diferents mitjans de comunicació o en el seu blog de divulgació científica, ‘Fogonazos’, les ha reunit en ‘¿Qué ven los astronautas cuando cierran los ojos?’ (Crítica). 

–¿Busca en la ciència la resposta a alguna pregunta transcendent?

–La veritat és que no; a mi el que m’enganxa és el camí de la sorpresa, trobar-me amb una història que em fa saltar de la cadira i preguntar-me: «¿Com és possible?». I resulta que en ciència hi ha moltes situacions d’aquestes. La ciència no és una fórmula freda sobre una pissarra, està plena d’històries que atrapen més que una novel·la d’acció.

–Com la que dona títol al seu llibre.

–Digui’m si no és fascinant: en el primer viatge a la Lluna, els astronautes van començar a veure pampallugues al tancar els ulls i anys més tard es va descobrir que eren els rajos còsmics previstos pel físic Víctor Hess el 1921. O la història de Thomas Harvey, que va robar el cervell d’Einstein i el va tenir 20 anys en un pot a la cuina de casa seva. O el cas de Neil Davis, que va idear un sistema per provocar aurores boreals a Alaska i els soviètics ho van confondre amb un atac nuclear. ¿I què em diu dels que van intentar crear un reposador de semen de premis Nobel per fabricar una generació de genis? Aquestes històries no se’ls acudeixen als guionistes de Netflix, però són reals i moltes estan vinculades a grans troballes científiques. 

–¿Ens fascina el que no entenem?

–Ens fascina el procés d’entendre, aquell moment en què les peces del puzle encaixen. Està comprovat: en aquell instant es produeix una descàrrega de dopamina al cervell i s’activa el circuit de la recompensa. És universal, ho sentim tots quan resolem un sudoku, entenem una explicació matemàtica o encertem una pregunta de ‘Saber y ganar’. Aquest mecanisme ens fa addictes al desig de comprendre.

–¿Addictes? ¿Som uns jonquis de trencar-nos el cap?

–Des del bressol. En el MIT van fer experiments amb nens petits exposant-los a dos tipus de jocs; d’un coneixien el funcionament, i de l’altre, no, i ells buscaven els jocs amb instruccions que desconeixien i rebutjaven els que ja entenien. Alguns estudis asseguren que aquest circuit neuronal de recompensa va ser el que ens va fer avançar en l’evolució fins a arribar al que som. Més que la curiositat per fer-nos preguntes, el que ens va convertir en humans va ser el plaer que sentim quan trobem les respostes.

–¿Tot i que ho fem amb un òrgan com el cervell, que sovint ens enganya?

–No comparteixo aquesta afirmació. En realitat, el cervell no ens enganya, perquè llavors s’enganyaria a si mateix, però en ocasions, per sobreviure, treu conclusions que poden ser errònies. En l’evolució ens va ser de molta ajuda identificar el patró de taques negres sobre un fons groc amb la presència d’un tigre, però de vegades només era un efecte òptic. Ens fascina descobrir la nostra pròpia tara, perquè ens permet comprovar que el que veiem no és la realitat, sinó la interpretació que el nostre cervell elabora a partir de les nostres percepcions.

–Qui ho diria, tan segurs que acostumem a estar del que veiem.

–Creiem que el món gira al nostre voltant i que podem entendre-ho tot. En realitat, som uns pobres diables abandonats en un racó de la galàxia dotats d’unes capacitats limitades que ens impedeixen comprendre tot el que veiem.

–¿També de comprendre’ns a nosaltres mateixos?

–Abans s’hauria d’aclarir a què ens referim quan parlem de nosaltres mateixos. Pacients amb lesions cerebrals han canviat radicalment el seu caràcter i la concepció que tenien d’ells. Llavors, ¿què som? Només un garbuix de cèl·lules envoltades d’impulsos nerviosos. Ens hauríem de fer baixar els fums; no som unes ànimes etèries que vaguen eternament per l’univers, només som un llampec fugaç enmig de l’eternitat.

–Més d’un se sentirà decebut amb aquesta definició.

–La ciència ha demostrat que l’experiència humana té un substrat material. Això és un cop de puny contra tots aquells venedors de fum i programes de fenòmens paranormals que expliquen com a misteris situacions fàcilment explicables. Per exemple, les experiències pròximes a la mort. Els qui han estat a punt morir i finalment s’han salvat coincideixen a descriure sensacions místiques. En realitat, només han sentit els efectes de sotmetre els seus cervells a estats d’hipòxia. El túnel blanc que diuen que han vist no és una porta al cel, sinó una creació de les seves neurones després d’haver passat un temps sense rebre aportació d’oxigen. Hi haurà qui pensi que això és menys emocionant. A mi m’ho sembla molt més. 

–¿Arribarem a entendre el cervell fins a poder copiar-lo en un format digital?

–Crec que no, i el motiu és que no només pensem amb el cervell, sinó que ho fem amb tot el cos. Tot i que no en siguis conscient, la informació que et transmeten els dits dels teus peus, les teves mans o la teva esquena forma part també del que ets. No som un ens eteri tancat en una merdeta de cos; som, com va dir Walt Withman, un únic ser. 

–En el seu llibre explica moltes històries sobre la criogenització. ¿Veu possible que algun dia puguem congelar-nos per ressuscitar-nos en el futur?

–Ara mateix, no, malgrat els comediants que van dient que l’eternitat està al nostre abast, però hi ha investigadors molt seriosos fent troballes sorprenents en aquest camp, i en ciència no hi ha la paraula ‘impossible’. Tot el que l’ha utilitzat, ha acabat sent ridiculitzat després. Preveig que podrem allargar la vida molts anys, però em temo que només una part de la població amb recursos podrà accedir a aquestes tècniques i la resta serà mà d’obra efímera.

 –¿Veu l’home colonitzant l’univers?

–Tant de bo, però les distàncies a l’espai són tan grans que segurament ens extingirem abans d’arribar a l’estrella més pròxima. Els astrònoms afirmen que hem aparegut en una època benigna en la història de l’univers i que és possible que hi hagi altres civilitzacions diferents a la nostra, però ateses les dimensions de l’espai-temps, veig difícil la trobada. Fixi’s quin drama: no només estem sols, sinó que és possible que no siguem els únics que estan sols. Tant de bo m’empassi les meves paraules i algun dia detectem un missatge d’allà fora.

–¿Li preocupa el món que deixarà als seus fills?

–Em preocupa el que em tocarà viure de vell. El que més m’inquieta és l’escalada d’irracionalitat en la qual hem entrat. Hem colonitzat el planeta per sobre de les nostres possibilitats i del mateix planeta, però el més terrible és que, en aquest escenari tan delicat, la gent s’està llançant en mans dels pitjors instints. Per això és tan important defensar des de tots els àmbits l’ús de la raó, de la ciència i del pensament crític.

–¿Com?

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–Combatent els que propaguen mentides amb les seves pròpies armes. Els estafadors entabanen la gent amb històries narrativament perfectes per atrapar la seva atenció. Necessitem bones històries, d’aquelles que s’expliquen entorn d’una foguera i que poden fer-se tan virals com les mentides, però que estiguin basades en la veritat. I aquí la ciència, que és, per definició, l’antítesi del dogmatisme, pot dir molt.