EXHUMACIÓ DE LA MEMÒRIA DE LA GUERRA CIVIL

El paretó dels 2.238 afusellats

'El Terrer' de Paterna, on hi va haver execucions fins al 1956, s'ha convertit en un lloc de peregrinació de polítics i mitjans

zentauroepp47678346 valencia 8 4 2019  trabajos de excavacio  n en la fosa comu 190411133052

zentauroepp47678346 valencia 8 4 2019 trabajos de excavacio n en la fosa comu 190411133052 / Miguel Lorenzo

6
Es llegeix en minuts
Nacho Herrero
Nacho Herrero

Periodista

ver +

Abril del 2019. Vuitanta anys del final de la guerra civil i de l’inici de la repressió franquista contra els últims defensors d’una República que aquest diumenge compliria anys. El cementiri de Paterna i el seu pròxim i ombrívol Paretó d’Espanya s’han convertit en escenari simbòlic d’aquella venjança cruenta i d’una memòria només parcialment desenterrada.

Només dos dies després que Franco donés per “captiu i desarmat” l’Exèrcit Roig i la guerra per acabada, van començar els afusellaments a ‘El Terrer’. Era una zona d’instrucció dins d’una gran caserna militar adscrita a aquesta localitat valenciana. Hi havia algun garrofer perdut i una muntanya de terra d’uns 10 metres recolzada en una tosca estructura de pedra que justificava el nom del lloc i que permetia disparar sense risc de bales perdudes. Aquell 3 d’abril del 1939 aquest paratge es va començar a convertir en el Paredón de España, l’eloqüent nom que ja tenia el 1956, quan va presenciar els últims ajusticiaments. Estava i està a només 300 metres en línia recta del cementiri.

El Paredón de España. / MIGUEL LORENZO

Ara la zona és una pineda travessada per l’últim vestigi d’aquella estructura, una tanca de pedra plena de forats que amb prou feines sobresurt un metre i mig de terra, i on no hi falten grafitis i firmes. Algun ram pansit sembla voler dir alguna cosa, però la terra i el temps ho han difuminat tot. Un asèptic cartell verd recorda el tètric nom, però és per anunciar que, tot i que estigui obert, el terreny és privat i que hi està prevista la construcció del primer ecobarri d’Espanya. Un PAI amb ínfules que, sense concretar gaire, ha mostrat voluntat per a, entre les seves mil cases, respectar aquest espai. Ningú els ha exigit res més, tampoc.

Des de l’últim tret van passar 30 anys sense que ningú és fixés gaire en un lloc que últimament atrau mitjans de comunicació i partits d’esquerres gairebé per igual. De la BBC a Al Jazeera, de Pedro Sánchez –va presentar aquí la seva proposta per reformar la llei de memòria– a Pablo Iglesias, que fa uns dies va arribar seguint el rastre d’un besoncle.

Una troballa casual 

Tot va començar a canviar a meitat dels anys 80, gairebé per casualitat. L’historiador Vicent Gabarda preparava una tesi econòmica sobre la Paterna dels 40. “Vaig anar al registre per veure a qui havien afusellat, perquè m’havien parlat de quatre o cinc homes del poble i algun estranger, i em vaig trobar que els llibres de matrimonis i naixements ocupaven tres volums i el de defuncions, 32”, explica.

“En el registre de Paterna hi vaig trobar 32 volums de defuncions”, explica amb sorpresa l’historiador Vicent Gabarda

Atònit, va començar a estirar aquest fil ensangonat i va acabar amb uns llistats amb els noms, professions i dates d’execució de 2.238 presos republicans. Un gran quadrant superficialment gairebé buit del cementiri pròxim, visitat de tant en tant per algun discret familiar, cobrava sentit.

“A partir del 1975, en la major part dels ajuntaments on hi havia afusellats, les fosses van desaparèixer –apunta l’historiador. Arribava una pala excavadora i s’acabava, però a Paterna es van respectar. En el fons, hi havia consciència del que hi havia aquí”.

Executats il·lustres

Els seus estudis van ser i són bàsics. Gràcies a aquests estudis se sap que entre la immensa majoria de llauradors, sindicalistes de base i soldats rasos, també hi va haver executats il·lustres, com el rector Peset Aleixandre, una eminència que tenia cinc carreres, inclosa Medicina, amb 22 anys. Van ser tres metges els que el van denunciar i ni l’arquebisbe va poder anul·lar la seva sentència de mort. Però hi va haver més noms propis, com el de l’anarquista català Joan Peiró, ministre d’Indústria de la República, o el dibuixant Carlos Gómez, Bluff, el caricaturista que des de la irreverent revista satírica ‘La Traca’ va desafiar el feixisme i va ridiculitzar Franco.

Neteja del cos d’un afusellat de la guerra. / MIGUEL LORENZO

Les indagacions d’aquest professor també han permès posar una mica de llum en qüestions que amenacen de convertir-se en una difusa llegenda com el ‘camí de la sang’, que en realitat eren dos i responien al trajecte dels camions que transportaven els cossos des del paretó fins al cementiri amb la sang escolant-se entre els llistons de fusta.

“Hi havia dues maneres d’arribar. Una travessava el poble pel seu antic centre. Va ser la que van agafar al principi, jo crec que per ensenyar-li a la gent el que estava passant i instaurar el terror. Es veu que una vegada, a la pujada a l’antic ajuntament, la sang va fer un bassal i la gent va protestar, i van passar a utilitzar un antic camí de carros més directe”, explica. Aquell traçat desnivellat és similar al que es recorre ara i també quedava marcat de vermell.

Perquè la informació de Gabarda no tornés a caure en l’oblit va ser clau la feina de l’Ateneu Republicà de Paterna, del Grup de Recuperació de la Memòria Històrica que coordina Matías Alonso o de les primeres agrupacions de familiars per fosses. Cada 14 d’abril, el cementiri s’omplia, i encara avui ho fa, de banderes republicanes.

Això fins que el 2007 el Govern de Zapatero va aprovar la llei que obria la porta al fet que l’Estat ajudés a recuperar els cossos. La burocràcia, però sobretot els obstacles d’unes administracions locals, regionals i autonòmiques en mans del PP, ho va retardar, però al final a Paterna s’hi va començar a parlar dels ossos.

El setembre del 2012, després d’una lluita de quatre anys liderada per Josefa ‘Pepica’ Celda a la recerca del seu pare, es va iniciar l’exhumació de la fossa número 126 de la mà del grup PaleoLab. El canvi a la Moncloa va propiciar una aturada en les exhumacions, amb la qual van acabar les eleccions autonòmiques i municipals del 2015 i un programa de subvencions de la Diputació de València.

“La ciència identifica un 30% dels familiars i nosaltres, gairebé la meitat”, segons el responsable d’ArqueoAntro

Ara ArqueoAntro té en marxa la de la 115. Miguel Mezquida, el seu responsable, apunta que hi ha unes 135 fosses, de les qual se n’han obert 16, inclosa l’única fruit de la repressió a la zona republicana i que, segons Gabarda, es va obrir tan bon punt es va acabar la guerra i es va acabar de buidar a finals dels 50 per traslladar els cossos al Valle de los Caídos. En aquestes últimes 15 porten 427 cossos recuperats. 

“Intentem ser cautelosos i explicar als familiars que no sempre es poden identificar, tot i que un sempre pensa que té més possibilitats de les que té científicament. La genètica està com està. A escala estatal, s’identifiquen entre un 25 i un 30%, però aquí estem trobant gairebé la meitat de les famílies”, explica Mezquida.

Classificació dels ossos de la fossa. / MIGUEL LORENZO

Notícies relacionades

I això que, amb l’arribada de la democràcia, sospitosament va desaparèixer el Llibre de Registres del Cementiri, que hauria sigut de gran ajuda per a les famílies com la d’Eduardo Ortuño. D'aquí pocs dies, ell i la seva mare sabran si, després de nou anys de recerca, han trobat les restes del seu familiar. “M’hi vaig posar jo sol el 2010 perquè era la il·lusió de la meva mare, que va estar anant a la tomba del seu pare fins que als 17 anys se’n va anar a França”, explica. Quan va tornar havia perdut la referència. “Li sonava un lloc però la documentació semblava que n’apuntava un altre, perquè era el nom d’un company del seu grup i pensàvem que eren tots allà. Vaig optar per aquesta i la vaig espifiar”, recorda.

Després va decidir seguir el dictat de la memòria de la seva mare “i de la tia Dolores, que em va dir que tant el meu avi com el seu pare estaven ficats en caixes i col·locats d’una manera determinada”. Així van trobar dos taüts a la fossa 91 i ara esperen que l’ADN posi fi a la seva recerca. Seria una altra petita victòria en la lluita a contra rellotge davant l’oblit que es viu al cementiri de la República.