Memòries d'un atracador

El primer protagonista d’aquesta història es diu Elías León Siminiani (Santander, 1971), i és un dels millors documentalistes espanyols. El que ell sempre havia volgut dirigir, en tot cas, és una pel·lícula d’atracaments.

Per això és lògic que veiés la llum quan, el 26 d’agost del 2013, es va assabentar per les notícies d’un robatori frustrat en un banc de Madrid. En les imatges del telenotícies hi apareixia un paio rabassut ajagut a la vorera, d’esquena, emmanillat, just després d’assaltar la sucursal de Bankia del número 23 del carrer de la Pilarica, al barri d’Usera.

 

 

Aquest home grassonet és, precisament, el segon protagonista de la història. Es feia dir ‘el Robin Hood de Vallecas’. Al matí treballava repartint peix. I, des del 2008, de tant en tant, baixava a aquelles clavegueres que es coneixia com si fos casa seva. Havia après del seu pare el mètode del butroner, del qual es nodreixen les millors ficcions de lladres. Mort el mentor, l’alumne havia agafat el seu relleu.

Diari íntim i intriga

La història de què parlem es diu ‘Apuntes para una película de atracos’ i és el magnífic segon llargmetratge de Siminiani. Des de dimecres vinent als cines, se situa entre el diari íntim i la intriga criminal i l’homenatge per reflexionar sobre el procés cinematogràfic mateix mentre, és clar, desconstrueix la figura d’un dels lladres més fascinants de la nostra història recent. “Vaig intentar entendre el que va fer, i com i per què ho va fer”, explica el director.

Quan el van enxampar, ‘El Flako’ –és un sobrenom, naturalment– feia cops des del 1999. Se'l va acusar de set robatoris a mà armada, i el 2015 va ser condemnat a set anys i mig de presó. Aleshores, Siminiani ja havia decidit contactar amb ell. “Reconec que tenia bastanta por”, recorda ara. “Una por que, per descomptat, era una idiotesa, i que va desaparèixer quan el vaig visitar a la presó per primera vegada”, continua el cineasta.

L’intercanvi regular de correspondència va donar lloc a l’inici d’una amistat, que ara vertebra la pel·lícula. “Al principi, jo vaig pensar que Elías seria el típic reporter de programa d’investigació sensacionalista”, ens confessa ‘elFlako’ per telèfon. “I tenia intenció de donar-li feina perquè estava furiós per totes les coses que la premsa havia dit sobre mi”, afegeix.

Com la pel·lícula documenta, en lloc d’això va acabar utilitzant els seus permisos penitenciaris per portar Siminiani a passejar per Madrid, compartint amb ell el seu coneixement dels 4.500 quilòmetres de túnels subterranis que connecten la ciutat –“des d’aquí pots arribar a tots els bancs del carrer de Salamanca que tinguin soterrani”, li explica mentre assenyala una tapa de claveguera situada en una coneguda plaça– i dels trucs de l’ofici: el que és important, d’entrada, és localitzar la sucursal bancària adequada; ha de ser en un edifici antic, perquè són els que tenen soterrani, i es recomana que també faci cantonada; el cotxe de fugida, així mateix, ha d’esperar-se prop d’un accés al subsol.

Amagat rere una màscara

Mentre explica tot això per a la càmera, ‘ElFlako’ es revela com un tipus no exempt de vanitat, però, malgrat això, no li queda més remei que mostrar-se en pantalla amagat darrere d’una màscara; si no, opina la seva dona Mariela, s’estaria condemnant a ser per sempre el butroner que una vegada va ser i, a més, la seva advocada deixaria de representar-lo.

I a mesura que la pel·lícula avança, la vida de l’atracador amb la seva dona es va reflectint en la del director amb la seva, Ainhoa. Veiem aquests dos últims ser pares poc després que, el dia de la detenció d’‘El Flako, Mariela es posés de part; i el que Siminiani filma sobre si mateix és la manera de reconstruir la història del seu protagonista.

Pistoles i cocaïna

‘El Flako’ va créixer entre pistoles i grams de cocaïna; el seu pare va entrar a la presó al cap d’un mes que ell nasqués, el 1984. “No treballava mai però sempre tenia diners”, recorda sobre el seu progenitor. “Mai va intentar amagar el que feia, al contrari; des del principi em va introduir en el seu món”. Als 16 anys, el noi va començar a delinquir. “Potser es pot dir que vaig néixer predestinat a ser un atracador. D’altra banda, a mi ningú em va obligar a ficar-me en una claveguera”.

"Es diu que la justícia és igual per a tothom, però no és així", lamenta. “Jo vaig atracar bancs i ho he pagat, però hi ha polítics que s’han emportat més que jo i n’han sortit il·lesos. I, tot i que és cert que vaig apuntar gent al cap amb una pistola, no es va vessar mai ni una sola gota de sang. En canvi, avui veiem casos de persones que se suïciden perquè els trauran de casa, i darrere de tot això hi ha el sistema bancari, els polítics i els jutges cobrint-se les espatlles els uns als altres”.

Però, si no va ser el destí, ¿què va ser el que el va empènyer a convertir-se en el Robin Hood de Vallecas? “No soc un delinqüent, soc un treballador; delinqüents ho són Blesa i Urdangarin”, li sentim dir a la pel·lícula, imbuït d’una certa retòrica post-15M que ara, cinc anys després, fins a un cert punt manté des de fora de la presó.

Malgrat les seves paraules, i que va cometre bona part dels cops durant el pitjor moment de la crisi, algunes de les xerrades que Siminiani manté amb ell al llarg de la pel·lícula deixen clara la inconsistència de la seva coartada ideològica.

En teràpia

No, hi ha d’haver una altra raó. “Quan assaltes un banc et sents poderós, et penses que ets l’amo, i la tensió que alliberes crea addicció”, explica ‘el Robin Hood de Vallecas’. “I ara estic en teràpia, desenganxant-me”. El problema és que, tot i que el primer pas per a la rehabilitació és reconèixer el problema, també és cert que el que és addicte una vegada ho és per sempre.

“‘El Flako’ no es conformarà amb ser un transportista o un reposador que guanya 900 euros al mes; ell va més enllà, perquè això és el que ha mamat tota la vida i, a no ser que ho controli, el seu futur corre perill”, opina Siminiani. “L’intentaré protegir dels seus propis excessos. Em conformo que no torni a delinquir i, si torna a fer-ho, hi seré per recolzar-lo”.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sigui com sigui, fa un any que 'El Flako’ es guanya la vida exclusivament de manera honesta. I continua disposat a deixar-se guiar per la necessitat de compartir la seva pròpia experiència: el llibre de memòries d’‘El Flako’, ‘Esa maldita pared’, surt a la venda al gener.

“De vegades passo davant d’un banc i em passen mil pensaments pel cap, però no seria capaç de tornar a fer el que vaig fer”, sentencia. “Quan jo vaig néixer el meu pare va ser detingut i jo mateix era a la presó quan el meu fill va venir al món. No em perdonaré mai haver-me perdut el seu naixement. En part per això, res del que ningú em pugui oferir aconseguirà que em separi d’ell una altra vegada”, conclou.