HI HAVIA UNA VEGADA LA MÀQUINA D'ESCRIURE
Gmffrojpu dnreikklera!!!... Soootraaulkj
Els ordinadors passen i es renoven, però ningú tira l'Olivetti, l'Olympia, la Remington...
zentauroepp44494143 mas periodico combo escritores escribiendo a maquina180730194346
¿Quan es va consumar La Gran Traïció? ¿En quin moment els escriptors van arraconar definitivament la seva màquina d’escriure per confiar les seves excursions de la imaginació –i les seves neurosis– al processador de textos, també anomenat ordinador? La majoria d’autors no en parlen perquè va ser un acte privat, que silenciava per sempre el ritme del tecleig, però sobretot per mala consciència: la prova és que gairebé tots conserven a casa una màquina, exiliada en un armari. Fa més de 30 anys que no la toquen, però saben que és allà, servicial com un vell criat de l’imperi britànic, a punt per si algun dia se’n va la llum, o cal fer front a un bloqueig creatiu. Els ordinadors passen i es renoven amb versions portàtils, però ningú tira l’Olivetti, l’Olympia, la Remington...
L’any 2000, en 'Història de la meva màquina d’escriure', Paul Auster feia un homenatge a l’Olympia portàtil que posseeix des de 1974, i que avui dia encara l’acompanya. Auster també explica que una vegada va provar l’ordinador –una relliscada–, però va acabar tornant a la seva vella amiga. Tot i que són una minoria, hi ha altres escriptors que no han deixat de ser fidels a la dringadissa del carro, noms com Josep M. Espinàs, Javier Marías o Don DeLillo. L’autor de 'Submon’ explicava en una entrevista que li agrada la forma de les lletres quan queden impreses al full. «És arquitectònic», deia, «és escultural».
Un cas d’estudi és Cormac McCarthy. El 2009, Christie’s va subhastar el seu Lettera 32 d’Olivetti, la màquina amb què havia escrit novel·les com 'No és país per a vells’ i 'La carretera'. Algun milionari lletraferit la va comprar per 250.000 dòlars, i llavors es va saber que McCarthy només se n’havia desprès perquè en tenia una altra d’igual.
Podríem dir, doncs, que estem davant d’una relació sentimental, basada en la confiança mútua, però alhora amb un punt de dependència. Hi ha un desgast físic que va al compàs de l’exercici mental. És com si les màquines d’escriure tinguessin en el fons del seu estómac mecànic un brollador infinit de paraules, i l’autor hagués de teclejar –fer-li un massatge diari– perquè totes aquestes lletres surtin ordenades en forma de novel·la, d’assaig.
En l’altre extrem avui dia hi ha tota una generació, o dos, que han crescut sense saber què és una màquina d’escriure. Ignoren aquesta música del tecleig –la mateixa que va portar a Serguei Dovlàtov a titular les seves notes personals com ‘Només per a Underwood’-, i també desconeixen la salvació del Tipp-ex, la complicitat del paper carbó, l’infern de corregir i repicar l’enèsima versió d’una novel·la. Més d’una vegada he comprovat que, quan veuen una màquina, els nens d’ara no l’entenen, la miren com si fos un objecte prehistòric, però alhora se senten atrets per l’artefacte. Posa un paper, els ensenyes com funciona i, com si toquessin un piano per primera vegada, deu segons després escriuran: kasncjkjdkoo de !! ppdn frrrnuuan... Per alguna cosa es comença.
Notícies relacionades(Nota: a la redacció d’aquest text no s’ha maltractat cap màquina d’escriure.)
Jordi Puntí és el traductor al català de 'The story of my typewriter' (Història de la meva màquina d’escriure), de Paul Auster, llibre publicat per Edicions 62 el 2002.
