El filó de l'orxata

Per tenir, l’orxata té fins i tot un dia propi, el 7 de juliol, en el qual aquest any es va celebrar el primer concurs de tastos, el ‘Nas d’or, xata’, una picada d’ullet al que s’explica que va dir Jaume I quan va provar la beguda que es feia a València amb un petit tubercle que els musulmans havien portat d’Àfrica i que des d’aleshores entre el maig i el novembre converteix l’horta en un frondós mar verd. “Això és or, xata”, sembla que va exclamar el Rei.

Un estudi realitzat pel CSIC i diverses universitats ha confirmat la intuïció del monarca al detectar per primera vegada en l’orxata natural una presència significativa d’àcid fosfatídic que no existeix en la industrial i que ajuda a prevenir malalties cardiovasculars i en el tractament de la diabetis tipus 2.

També es va descobrir que hi ha cinc vegades més arginina en la natural que en la industrial. Es tracta d’un component que millora la circulació i la pressió sanguínia, per això se li atribueixen propietats afrodisíaques. La presentació de l’estudi va servir per criticar les productores d’orxata industrial, que en l’etiquetatge principal oculten l’avís obligatori que estan pasteuritzades i que despisten amb l’adjectiu ‘fresca’. Com algunes marques, que presumeixen de barraques i senyeres sense aclarir l’origen de les xufles.

En qualsevol cas, els resultats reforcen els arguments per a l’altisonant però rendible consideració de la xufla com un superaliment, una fita recent que succeeix a l’interès que va despertar fa ja anys en la NASA i que ha contribuït a disparar-ne el consum. I el preu.

Morir d’èxit

La xufla s’ha convertit en el conreu més rendible de l’Horta i pot ser que en l’únic que ho sigui. Dins de la DO, que inclou 19 municipis i que té l’epicentre a Alboraya, se’n recullen anualment unes 8.000 tones, que ja estan venudes per fer orxata abans de plantar-se. Aquest bon rendiment suposa un problema: la sobreexplotació de la terra.

“Com que és l’única alternativa rendible, es fan xufles un any sí i un altre no i hi ha qui fins i tot cada any. I d’aquí han vingut els problemes, de no deixar descansar la terra. La gent gran et deia que s’havia de plantar un any de cada tres”, explica Enric Navarro, copropietari de Terra i Xufa, dedicada al conreu ecològic i comercialització de xufles i hortalisses. El rendiment per fanecada (una mitjana de 831 metres quadrats) s’ha estimbat dels 2.200 quilos als 1.100. Per això, aquesta empresa ha començat a plantar en terres que feia 20 anys que estaven abandonades i amb llavors que han aconseguit netejar in vitro en un laboratori a Bèlgica.

Recuperar el rendiment podria permetre afrontar el somni de desestacionalitzar l’orxata i exportar tant el tubercle com la beguda. “Si l’orxata fos italiana, es beuria a tot el món”, apunta Navarro. “Hem sigut molt talossos, com amb la taronja”, afegeix Anton Monforte, productor artesà. Tots dos coincideixen que és clau per al mercat internacional que s’acabi la nova normativa que legalitza la ja estesa orxata sense sucre.

Un documental al jutjat

En aquests moments, tres empreses valencianes copen el mercat d’exportació, tot i que ho fan gairebé en la seva totalitat amb xufla africana, una qüestió sempre discutida. Segons el parer de Navarro, la valenciana és clarament superior, tant en propietats com en gust i textura pel procés d’assecatge de tres mesos en una cambra davant l’adobament a la mateixa terra de l’africana, però qualsevol entrada d’aquesta suposa “rebentar” el preu.

Monforte creu que “hi ha espai per a tothom” perquè “València és la Bordeus de la xufla” i la qualitat del producte li assegura el lideratge. I també pel puixant mercat de la xufla. El problema, diu, és el “comerç injust”, que no existiria si el preu d’origen fos just.

Però Monforte ha anat més enllà i ha produït ‘Mousso Faso. La patria de las mujeres íntegras’, un documental que denuncia males pràctiques d’empreses valencianes a Burkina Faso, Mali i Niger, un triangle en el qual es produeixen unes 10.000 tones de xufla a l’any. Apunta la cinta, exhibida en 25 festivals, inclòs el de Drets Humans de Barcelona, que es van decretar falses alertes sanitàries per frenar-ne l’entrada i que el Govern d’Espanya va participar en la trama.

 

Recull també testimonis que denuncien que l’empresa Tigernuts Traders va arruïnar pobles sencers als quals va demanar que multipliquessin la plantació de xufla, producció que després no van comprar mai o ho van fer a preu de saldo. També es denuncien unes duríssimes condicions laborals per a les dones que les recullen amb sous de misèria.

L’empresari valencià Ramón Carrión, amo de l’empresa, nega els fets i presumeix d’ajudar durant dècades el progrés de la zona. Va tractar sense èxit que un jutjat segrestés el documental per impedir-ne la difusió, però ha aconseguit que s’admeti a tràmit una demanda contra Monforte.

Polèmica ampliació de la V-21

El problema de l’autovia V-21 no és (de moment) als jutjats, sinó als despatxos. L’anterior Govern central va atendre fa uns mesos la petició de les administracions valencianes d’ampliar un carril per sentit la V-21, l’entrada nord a València. El nou executiu ha seguit endavant amb el projecte, tot i que ha promès estudiar com minimitzar l’impacte, ja que al fer-se públic que suposaria arrasar 80.000 metres quadrats d’horta entre la capital i Alboraya, els partits d’esquerra es van replantejar el seu suport. De la negativa de Podem, que recolza la reivindicativa associació Per l’Horta, a l’aposta per solucions menys dràstiques de Compromís i en part del PSPV.

“No és la V-21, sinó tot el que hi ha darrere”, adverteix Navarro. “Si deixem que passi, després serà tot un passeig militar. Arribarà l’accés al port pel nord, arribarà l’AVE per l’Horta i això serà la sentència de mort”, avança, abans de recordar que s’acaba d’aprovar una llei de protecció de l’Horta. I remarca que “el cop que hem de parar és el que vindrà després, és el de l’AVE”.

Pols a Facebook i Lidl

Monforte reconeix que el seu advocat li ha dit que li doni un respir. “Però és que no soc jo...”, es defensa rialler. L’artesà té al davant, a més de la denúncia que ha d’afrontar pel seu documental, dos assumptes judicials més en els quals ell és el denunciant i en els quals tindrà davant ni més ni menys que Facebook i Lidl.

La xarxa social va tancar el febrer del 2016 sense avís i sense motiu aparent la pàgina de Mon Orxata, l’empresa amb la qual ven orxata en carros per València. “Posava ‘tancat permanentment’ i el mapa de Mon Orxata. Ens va començar a trucar gent a donar el condol i després es va resistir molt la venda ‘online’”, explica.

Diu que van tractar sense èxit de contactar amb Facebook i que, farts de parlar amb robots, van denunciar la situació. Quan es va admetre la demanda, la seva pàgina va ressuscitar, però no pararan. Ja han aconseguit el que ningú havia aconseguit, que es jutgi Facebook Espanya i Irlanda, al nostre país. De fet, explica que la Comissió Europea s’ha interessat per un cas que pot tombar la clàusula amb què els usuaris renuncien al seu sistema judicial per acceptar el dels Estats Units. “S’hauran de despullar en el judici, serà divertit”, augura.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però n’hi ha més. Monforte va ser el precursor de Chufamix i Vegan Milk, un aparell per fer orxata i begudes vegetals a casa. “Els beneficis de tots els aparells que vam vendre els primers tres anys van ser per pagar la patent europea”, recorda. Tot anava bé fins que Lidl va comercialitzar un aparell gairebé idèntic per una quarta part del preu. “Van copiar fins i tot el manual d’instruccions. Ens van arruïnar”, assenyala. “Seran anys de litigis perquè han posat un exèrcit d’advocats per retardar l’inevitable, perquè els caurà una multa important”, afirma Monforte, que ja estudia com demandar la cadena de supermercats en cadascun dels països on va comercialitzar l’aparell.