Multicines Franco, les pel·lis que va veure el dictador
zentauroepp5178306 archivo 30 9 1991 francisco franco y carfmen polo rodeados d180523203552
És igual que es passés gana a províncies, que les presons fossin plenes de gom a gom o que esclatés la crisi dels míssils a Cuba, cada dissabte i diumenge, a les 5 de la tarda, Francisco Franco acomodava les seves natges a la butaca de seda groga de la sala de cine d’El Pardo i s'evadia amb sessions a què assistien la família i escollits del seu cercle de confiança: un dia el metge de capçalera, Vicente Gil; un altre, l'almirall Luis Carrero Blanco; gairebé sempre la marquesa d'Huétor de Santillán, ajudants militars i personal del palau.
No era una sessió improvisada. La rutina era la següent: setmanalment, després d'esmorzar, la Direcció General de Cinematografia passava un foli amb les estrenes a Carmen Polo. La Senyora de Meirás triava la pel·li i feia imprimir una invitació en cartró per repartir entre el 'públic', com si es tractés d'una 'première' al Capitol. A la sala, que feia olor del mateix ambientador dels cinemes de Madrid, primer es projectava el NODO, després hi havia pausa per a la llimonada i els marron glacés, i a continuació, començava el llargmetratge. Va explicar aquesta rutina el majordom del Generalísimo, Juan Cobos Arévalo, a l'historiador Magí Crusells, juntament amb el desaparegut José María Caparrós, autor del llibre 'Las películas que vio Franco' (Cátedra).
Francisco Franco, càmera en mà. /
Caparrós i Crusells, del Centre d'Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona (UB), es van preguntar quin tipus de cinèfil era Franco, un home que havia fet d'actor a 'La malcasada' (1926) –vegeu minut 13.23–, li agradava rodar pel·lícules casolanes en 8 mm tant com pescar salmó a les ries i que era l'autor de l'argument de 'Raza' (1941), el film que va dirigir José Luis Sáenz de Heredia a la glòria del Centinela de Occidente, o sigui, d’ell mateix.
¿Per on començar la recerca? Els historiadors van tenir sort. Un empleat de l'Arxiu General del Palacio Real els va treure un lligall amb els programes originals de mà. "Entre 1946 i 1975, Franco va veure a El Pardo més de 2.000 pel·lícules, 1.514 d’estrangeres (917 nord-americanes) i 465 d’espanyoles," resumeix Crusells, que fa notar que, en la intimitat, Franco es passava per la braga-faixa el furor patriòtic.
Una mostra: les primeres dues pel·lícules que es van projectar a El Pardo, el 1946, l'any de l'inici de l'autarquia, van ser 'El último gánster' (1937), sobre un mafiós inadaptat i gelós (Edward G. Robinson), i 'El sargento inmortal' (1943), amb Henry Fonda com a caporal d'infanteria enyoradís al desert africà.
Cintes prohibidíssimes
I no només no va fer fàstics a la pèrfida Hollywood. "Franco va veure dues pel·lícules prohibides a Espanya: 'Christopher Columbus' (1949), de David MacDonald –en què els espanyols en la gesta del descobriment d'Amèrica queden fatal–, i 'Viridiana' (1961), de Luis Buñuel, tot just dues setmanes després de guanyar la Palma d'Or de Canes". Explica el majordom que el seu patró va qualificar aquesta última de "baturrada", fins que 'L'Osservatore Romano', l'òrgan oficial del Vaticà, va dictaminar que era "blasfema" i va demanar l'excomunió de tot l'equip. Van haver de passar dos anys de l'enterrament del dictador perquè la cinta es projectés a les pantalles.
Sa Excel·lència tenia més prerrogatives, esclar. "Del total de pel·lícules, nou van ser vistes abans de passar per la censura i 722 abans de l’estrena comercial", explica Crusells, per afegir que, segons el testimoni del majordom, mai no hi va haver censor a la sala que obeís el mínim estossec del patró com a senyal palmari que calia passar la tisora.
Steve McQueen-Edward G. Robinson
El servent, sempre dret darrere de la butaca del cap d'estat, aventura que li agradaven les pel·lícules "en què el personatge fos un salvador o un heroi, tipus 'Los últimos de Filipinas' o '¡A mí la Legión!'", però el buidatge dels documents mostra la inclinació per la comèdia i l'acció, la qual cosa desmunta el mite que el gallec era un 'hooligan' del 'western'. "Va veure 507 comèdies i 126 de l'oest", xifra Crusells. "I només hi va haver una pel·lícula que va repetir diverses vegades, 'El rey del juego' (1961) un film de Norman Jewison en què un jove i cobdiciós jugador de pòquer (Steve McQueen) desafia el rei de la catxa (Edward G. Robinson) a Nova Orleans. "La va veure el 1966, el 1971 i quatre mesos abans de morir", puntualitza l'historiador.
Altres tries resulten, si més no, xocants. Per exemple, 'El veredicto' (1974), una densa trama judicial d'André Cayatte que va visionar poc abans d’expirar, o 'Rashomon' (1950), en què Akira Kurosawa mostra la complexitat de la veritat. "Amb tots els meus respectes –opina l'historiador–, no crec que entengués aquestes pel·lícules, com tampoc 'Muerte de un ciclista' del [comunista] Juan Antonio Bardem; 'Furia española' (1974), de Francesc Betriu –una barreja de futbol, política, sexe i crítica social que, segons el realitzador català, hauria pogut "contribuir a agreujar l'agonia del dictador"–, o 'El ladrón de bicicletas', reflexió de Vittorio de Sica sobre el desemparament davant les vileses del feixisme.
Diversió lleugera
A Multicines Franco hi va haver també tardes d'entreteniment de crispetes. El dictador es va empassar gairebé totes les pel·lícules de James Bond –"això sí, en el cartell promocional de '007 Vive y deja morir, la censura va afegir centímetres de tela al biquini de Gloria Hendry, la primera noia Bond negra"–, i no va apartar la vista del balanceig dels pits de Liza Minnelli mentre canta "money, money" a 'Cabaret' (1972), ni va tancar els ulls quan el vent de la reixeta del metro aixeca les faldilles de Marilyn Monroe i li deixa a l'aire el cuixam a 'La tentación vive arriba' (1955).
Encara que, després de tant 'dimoni, món i carn', Franco s'empassava 'Los misterios del rosario' (1957), una llauna de Fernando Palacios i Joseph Breen en què, després d'un pròleg en què el pare Patrick Peyton sol·licita als espectadors que resin un avemaria per la campanya del 'Rosari en Família', repassa els aspectes de la salvació a partir dels 15 misteris.
Tampoc hi faltava la borratxera de pel·lícules infantils, sobretot en els aniversaris dels seus set nets, que incloïen la presència de 'nens prodigi' com Marisol o Pablito Calvo. La primera de totes, just un dia abans del naixement de la ‘nietísima’, Carmen Martínez-Bordiú, va ser el curtmetratge 'Popeye contra Robinson'. Però el primer llarg, el 26 de novembre de 1952, va ser "una còpia de 'La Cenicienta', segons la targeta d'invitació, facilitada per desig exprés de Walt Disney per ser projectada a Sa Excel·lència’" diu Crusells.
I quan els nois van ser grandets, l'implacable general va encaixar amb resignació els cops de pelvis d’Elvis Presley a 'Amor en Hawai' (1961) i 'Paraíso hawaiano' (1966).
Fan Club
"Franco era un home hermètic –confirma el majordom–. No feia mai comentaris durant les projeccions. Tan sols un '¡mira!' o un '¡vaja!' en to irònic". Les apoteosis emocionals que recorda el fidel Cobos van ser: 1/ a finals dels 60, quan va aparèixer en pantalla una senyora en biquini, Cristóbal Martínez Bordiú, marquès de Villaverde, va fer un comentari pujat de to i el seu sogre el va fulminar amb la baioneta de la seva mirada, i 2/ al veure el petó de Sofia Loren i Charlton Heston a 'El Cid' (1961).
En aquesta tessitura, resulta molt difícil saber si Franco era o no era un mitòman. Jugava en una lliga diferent a la de Stalin, Hitler i Musolini, faldillers documentats amb diferents inclinacions. Franco, fos perquè va perdre un testicle a l'Àfrica, fos perquè estava marcat per un complex d'Èdip, no es mirava les dones amb l'ull rapaç dels poderosos. Ens quedem sense saber si tenia mite eròtic. En tot cas, l'estadística de la investigació de Crusells demostra que, per pel·lícules vistes, entre les seves estrelles predilectes hi havia Deborah Kerr (20 films), Doris Day (18) i Elizabeth Taylor (17), en just empat amb Maureen O'Hara. I que hi havia galants favorits: Gregory Peck (25 pel·lícules), James Stewart (23 cintes i una visita privada a El Pardo el 1959– i John Wayne (22).
Notícies relacionades
L'arribada de la televisió el 1956, pel que sembla, va rebaixar la seva fam de cel·luloide. Diuen alguns biògrafs que era un incondicional dels Payasos de la Tel i de l''Estudio abierto' del malaguanyat José María Íñigo.
I aquí ho deixem. Que explica Crusells, amb una dosi d'humor negre, que la publicació del llibre té com una mena de maledicció de Tutankamon. Caparrós va morir el 18 de març, i ell va tenir un ictus el 6 d'abril. Tot i que el dictador no va veure la pel·lícula de Russel Mulcahy.
