Dones al capdavant: l'assalt que mai arriba

Algun dia aquest article serà arqueologia i les dades i tants per cents que l’il·lustren causaran enrojolament i vergonya aliena. Igual que ara provoquen escàndol els arguments dels que fa 100 anys es resistien a reconèixer a les dones el dret de vot –a Espanya el van estrenar en les eleccions del 1933, durant la Segona República–, en el futur provocarà incomoditat contemplar les fotos de les reunions del poder econòmic i polític actual, copades en la seva pràctica totalitat per homes, i recordar que en ple 2018 les multinacionals liderades per dones encara eren una excepció, la presència femenina en els consells de direcció seguia sent poc més que simbòlica i a Espanya les dones necessitaven treballar, de mitjana, 45 dies més a l’any que els homes per igualar-los en sou.

    Entre les dones que han arribat més amunt en el món de l’empresa, la metàfora del tabac és recurrent quan es treu el tema de la igualtat. «Fins fa poc ens semblava normal que tothom fumés. Avui veiem una pel·lícula de Humphrey Bogart i el fum del seu cigarret gairebé ens provoca tos», explica Helena Guardans, consellera delegada de la multinacional de serveis externs Sellbytel, sobre de l’estampa que sol trobar en les reunions d’alta direcció: «O tots són homes o només hi ha una dona entre 20 assistents. A Amèrica ha sorgit un moviment que anima les directives a lluir vestits de forts colors perquè aquesta anomalia destaqui a les fotos», revela aquesta executiva, responsable des de Barcelona d’un equip internacional format per un total de 3.800 empleats.

    

L’ull habituat a veure les poltrones del poder ocupades per homes se sentirà estranyat la setmana que ve: de manera excepcional, aquest any el Fòrum de Davos estarà codirigit exclusivament per dones. Durant tres dies, veurem destacades figures femenines donar ordres i demanar explicacions a Donald Trump, al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, al rei d’Espanya i als presidents de França, el Regne Unit, el Canadà, el Brasil, Israel i Colòmbia, entre altres, així com als responsables de les  corporacions més grans del món. Durant tres dies semblarà que les dones també manen.

Serà un miratge. Tal com reconeix el mateix Fòrum de Davos, la dona encara està molt lluny d’igualar l’home en capacitat d’accés a l’educació, la salut i el poder econòmic i polític. Tan lluny com un segle. Aquest és el temps que, segons denuncia l’últim informe de bretxa de gènere elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial, haurà de transcórrer per acabar amb la desigualtat entre homes i dones al planeta si se segueix avançant al ritme actual. L’equiparació salarial haurà d’esperar encara més: si seguim com anem, no s’aconseguirà fins d’aquí 217 anys.

Que la meitat de la població estigui sotmesa a aquest sorprenent desequilibri seria motiu suficient per ocupar un lloc central de l’agenda pública, però la força del costum fa que es vegi normal que només el 20% dels consells d’administració de les companyies de l’Ibex 35 estigui ocupat per dones i que únicament el banc de Santander i Bankinter tinguin presidentes al capdavant: Ana Patricia Botín i María Dolores Dancausa, respectivament. Però no ­busqueu dones als òrgans de direcció de la patronal espanyola perquè no n’hi ha.

Anna Mercadé. / EL PERIÓDICO

A més petita escala, la desigualtat es perpetua. «No hi ha ni una sola dona a la direcció del 70% de les petites i mitjanes empreses de Catalunya», denuncia, escandalitzada, Anna Mercadé, directora de l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona, que s’atreveix a taxar un dels conceptes maleïts que persegueixen les dones en l’àmbit laboral: el sostre de vidre. «Avui, en multitud de destins i càrrecs intermedis, hi ha 100.000 catalanes treballant a les ordres de caps homes malgrat estar més ben preparades que ells».

La bretxa salarial és una de les expressions més sagnants del famós sostre, que més que de vidre sembla estar fet de formigó. Segons l’INE, el sou brut mitjà mensual de les dones el 2016 va ser de 1.661 euros, davant els 2.075 euros que van guanyar els homes. És a dir: un 23% menys. A mesura que es descendeix en l’escala salarial, la distància augmenta: el nombre de dones que guanyen menys de 1.000 euros és el doble que el d’homes; i entre els treballadors que cobren menys de 710 euros al mes, la xifra de dones triplica la d’homes. No és que paguin diferent als uns i a les altres, sinó que elles són majoria als pitjors llocs i firmen més contractes parcials. Mentrestant, ells acaparen els càrrecs més ben remunerats malgrat que la ­formació acadèmica de les dones va superar la dels homes fa diverses ­dècades.

Onze anys després que la llei d’igualtat del Govern de Zapatero es marqués com a objectiu acabar amb el desequilibri de gènere que es dona en el món empresarial i laboral, aquesta bretxa no solament no ha desaparegut, sinó que els últims anys ha crescut sota el paraigua de la precarització laboral que ha deixat per herència la crisi. El 2006, Espanya ocupava el lloc 11è en el rànquing mundial de ­països més igualitaris que elabora el Fòrum Econòmic Mundial. Al cap d’una dècada havia baixat fins al lloc 24.

Helena de Felipe.  / JOAN CORTADELLAS

«Quan va arribar la crisi, salvar els comptes es va convertir en l’únic important i els programes d’igualtat van ser retallats o eliminats», denuncia María Helena de Felipe, presidenta de Fepime, patronal de la micro, petita i mitjana empresa de Catalunya, que detecta una debilitat estructural en aquest tipus d’incentius. «No serveix de res implantar plans d’igualtat en una companyia si la cúpula directiva, plena d’homes, no hi creu. Al final, les decisions importants les prenen en entorns masculins, al futbol, al club de golf, on nosaltres no hi som. I si s’ha de substituir un director general, ­ràpidament pensen en un altre semblant a ells, no en una dona», ­adverteix.

 Entre les dones del món empresarial sembla haver-hi més unanimitat en el diagnòstic de la situació que en les mesures necessàries per canviar-la. ¿S’ha de forçar les companyies a introduir quotes femenines a les cúpules directives? «És el que van fer els països que més han avançat en igualtat. Això no podem fiar-ho a la bona voluntat dels empresaris. Com va passar amb el tabac, ells no canviaran si no se’ls obliga», apunta Anna Mercadé. «A vegades les quotes són necessàries, però a la llarga són un pegat. Més que obligar-los, se’ls ha de fer veure les moltes coses que guanyaran si promocionen les dones que hi ha als seus equips i si implanten polítiques de conciliació», sosté Mireia Las Heras, directora d’investigació del Centre Internacional Treball i Família i professora de l’escola de negocis IESE.

    

Més allà de les apel·lacions a la justícia, les empresàries posen l’accent en els avantatges que aporta el lideratge femení al món d’avui. Els estudis que avalen aquesta tesi es multipliquen cada any. L’OCDE estima que el PIB europeu creixeria un 12% addicional en els 15 pròxims anys si la bretxa de gènere es tanqués completament. Segons una investigació del Peterson Institute for International Economics de 2016 realitzada entre 21.980 companyies de 91 països, les empreses que compten amb almenys un 30% d’executives tenen un 15% més de beneficis. 

Notícies relacionades

Les 7 magnífiques de Davos

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

    

«El món ha canviat. El d’ara funciona en equip i està basat a escoltar i compartir, i resulta que aquestes són aptituds pròpies del lideratge femení davant les masculines, més donades al control, la jerarquia i l’individualisme», distingeix Helena Guardans. En opinió de la consellera delegada de Sellbytel, aquest desajust no desapareixerà fins que la societat prengui consciència de la seva urgència. «Quan vaig estudiar a Esade, les dones a penes érem el 10%. Ara són més de la meitat, però després no veig aquell talent femení al capdavant de les empreses. La igualtat està trigant massa, i no arribarà fins que entenguem que aquest no és un problema de dones, sinó de tots», conclou.