09 jul 2020

Anar al contingut

José María Cano: enxampat al paradís

El músic i, ara, cotitzat pintor figura entre els famosos amb suculents comptes en illes fiscals. Llàstima: l'ex Mecano semblava un noi normal

Ramón de España

José María Cano: enxampat al paradís

De manera cíclica, van sortint a la llum llistes de personatges rics i famosos que són molt astuts a l’hora d’amagar els seus diners de la voracitat del fisc. L’última –de moment– és la dels anomenats Paradise papers (Papers del paradís), en què figuren magnats tan variats com la reina Isabel II d’Anglaterra, Madonna, Bono –el cantant rosegaaltars d’U2, no el polític manxec–, George Soros, Sheldon Adelson –amb un peu a la tomba, el magnat de Las Vegas segueix sense cedir el seu cos del sistema–, la reina Noor de Jordània, el polític colombià José Manuel Santos o l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Ah, i també José María Cano, reciclat actualment en cotitzat artista –l’empara el galerista de Schnabel i Barceló, el suís Bruno Bishofberger, que ven els seus quadros per unes xifres que oscil·len entre els 30.000 i els 80.000 euros–, malgrat que se’l recorda especialment per haver format part del triomfal grup de pop Mecano durant els anys 80 del segle passat.

Cuidar al seu fill, amb síndrome d'Asperger, fue una de les causes de deixar el grup

Ja sabíem que José María Cano (Madrid, 1959) vivia molt bé: entre els seus quadros –un retrat de Clara Campoamor penja al Senat espanyol– i els royalties de Mecano s’ha pogut comprar la mansió londinenca en què viu habitualment –i que havia pertangut a J. M. Barrie, el creador de Peter Pan– i un palau a Lisboa, concretament el de San Vicente da Fora, adjacent a un impressionant monestir. O sigui, que trobar-lo als papers del paradís no és exactament una sorpresa, però sí que trenca l’aura de discreció que l’home mantenia des que va abandonar Mecano (entre altres motius, per la síndrome d’Asperger que afligia el seu fill) per consagrar-se a la pintura. Mai sabrem si la seva intenció era compaginar l’art amb la música, però l’escàs èxit comercial i crític del seu disc en solitari, Josecano (2000), no el devia ajudar gaire a plantejar-se aquesta possibilitat.

Animat per Caballé

Prèviament, el nostre home s’havia capficat en la composició d’una òpera que li va comportar bastants desenganys. Animat per la versió que Montserrat Caballé havia fet de la seva cançó Hijo de la luna, Cano es va interessar per l’òpera a principis dels 90 i va decidir acabar-ne una que va titular Luna. El disc, publicat el 1997, va despatxar la gens menyspreable quantitat de 125.000 còpies, però els esforços de l’artista per estrenar la seva òpera al Teatro Real de Madrid van ser en va. Destrossada per la crítica, Luna va ser víctima d’un boicot en tota regla a càrrec d’una part significativa de la comunitat operística i només s’ha representat alguna vegada en forma de concert: el senyor Cano no ha tornat a insistir en el tema, però cal dir a favor seu que mai s’ha presentat com la víctima d’un complot i que, simplement, ha optat per canviar de disciplina.

  

Columnista de premsa

Vaig conèixer José María Cano abans dels Jocs Olimpícs de Barcelona, mentre col·laborava amb Montserrat Caballé a Hijo de la luna i la diva l’animava a compondre una òpera. Alguna publicació em va enviar a entrevistar-los, però ara no recordo quina. La cita –a l’apartament de la Caballé a tocar de l’estació de Sants– va transcórrer de manera agradable i em va descobrir un José María Cano que, si bé no era un tio d’allò més normal, feia tot el possible per aparentar-ho. En aquella època publicava unes columnes al suplement dominical d’El País que a mi em divertien molt, i el tipus que tenia aquell dia al davant mostrava el mateix to vital –humorístic, afable i un xic fatalista– del narrador d’aquelles columnes. 

  

No em vaig atrevir a confessarli que mai havia pogut suportar Mecano i que no havia arribat a entendre del tot el motiu del seu immens èxit. El grup compta amb una cançó que em sembla magnífica –Una rosa es una rosa, composta per José María–,però els seus principals hits (Hawaii Bombai, Perdida en mi habitación, No es serio este cementirio i altres perles de saviesa) sempre em van semblar unes bajanades molt depriments, encara que preferibles, això sí, a tota la producció en solitari de Nacho Cano, que és d’una pretensiositat ridícula del principi al final. Afortunadament el germà Cano que jo vaig conèixer no compartia amb l’altre el seu rotllo zen i el seu misticisme de pa sucat amb oli. Ell només volia compondre una òpera i no es parava a pensar en les desgràcies subsegüents, incloent-hi un principi de ruïna.

Llàstima que el seu nom hagi aparegut als Paradise papers. Mai m’ho hauria esperat del tio normal i simpàtic que vaig conèixer a casa de la Caballé.