¿El Sant Greal està a València?

Tres-centes mil persones van visitar oficialment l’últim any la catedral de València i la majoria la primera cosa que van preguntar a la porta va ser el lloc on està el Sant Greal, la mítica relíquia que suposadament Jesucrist hauria utilitzat en l’últim sopar. El nombre de visitants del Sant Calze valencià no deixa de pujar i segurament es dispararà encara més a partir de divendres que ve, quan surti a la venda 'El fuego invisible', la novel·la guanyadora del premi Planeta del 2017 obra del ja habitual dels supervendes Javier Sierra. 

    

En la novel·la, un jove professor i investigador universitari, com el protagonista de la pel·lícula 'Indiana Jones i l’útima croada', deixa la seva tranquil·la vida de despatx i les classes per perseguir d'el rastre del greal. No és aquesta la primera empenta mediàtica que ha rebut la venerada copa valenciana, que el 2010 ja va ser objecte d’un documental del canal National Geographic i la qual han visitat televisions de tot el món. València, conscient que 'El Codi da Vinci' de Dan Brown va revitalitzar l’històric turisme de grials encara que fos a base d’inversemblants teories, va començar a reivindicar-se com a seu el 2014, el mateix any en què el Papa li va concedir a la relíquia l’'Any Jubilar' cada lustre, un reconeixement poc habitual i per tant especialment significatiu. Joan Pau II i Benet XVI ja havien fet un gest clar en aquest sentit al celebrar missa amb ell quan van visitar la ciutat.

Adeu al got de fusta

Malgrat l’ornamentació inferior i les vistoses nanses, el greal només seria el vas de pedra superior de la copa. Adeu al luxe però també a la romàntica idea d’un got de fusta realitzat per un fuster. «És una idea bonica, però Jesús no anava de viatge amb una copa a la motxilla. A més a més, una copa de fusta per a un hebreu és completament impossible perquè són impures», explica el canonge Jaime Sancho. El guardià de la relíquia assegura que «la família que va rebre Jesús per a aquell últim sopar era acomodada, així que és molt probable que li oferís per a la benedicció pasqual el calze de la família, que ja era una relíquia en aquell moment». 

Regnat de Tiberi

Més enllà de la fe, és cert que fins ara hi ha unanimitat científica que el got hauria pogut estar allà. Ferran Arasa, professor de la Universitat de València, assegurava en un estudi recent que es pot realitzar una datació àmplia del calze que aniria del segle I abans de Crist al segle II després de Crist. «Així que tècnicament seria possible, ja que la datació és àmplia i inclou el segle I després de Crist, que és quan, sota el regnat de Tiberi, se situen els fets», explica ara. Però, immediatament, recorda que «és impossible demostrar des del punt de vista científic que ho sigui», entre altres coses perquè  «ho ignorem pràcticament tot sobre la copa que va utilitzar Jesús en l’últim sopar, si admetem que n’hi va haver una». Així que creure que ho va ser, ressalta, «no està en l’àmbit de la ciència sinó de les creences».

Descartats

A Sancho li sobra fe però intenta refugiar-se en el fet que ningú ha aconseguit provar que aquest no pugui ser el buscat calze i creu que cap altre pot dir el mateix. «Tots han caigut. El de Nova York és del segle IV i no era una copa sinó un llum d’oli, el de Gènova és un got romà que no compleix cap característica, el d’Anglaterra és un tros de fusta i és impensable, el de Lleó és més gruixut i sembla que realitzat amb una tècnica posterior. Jo sempre dic el que va dir una investigadora alemanya que va venir aquí: ‘No sabrem mai si aquest va ser exactament el calze que va estar a la mà de Jesús, però si s’ha conservat només pot ser el de València’. És històric que Jesús va tenir a les seves mans un got de benedicció i va haver de ser aquest o un d’idèntic», sentencia Sancho. 

   

 El catedràtic emèrit explica que al British Museum hi ha un bessó d’aquest vas alexandrí de pedra àgata, de només 7 centímetres d’altura, 9,5 de diàmetre i entre tres i quatre centímetres de gruix i sense cap més ornament que un cantell superior una mica irregular. «Si no és del mateix taller, és molt semblant», apunta. Però aquí, destaca, entra la història per inclinar la balança del costat valencià i això que no tot està tan clar.

El vincle amb Barcelona

«Hi ha dos moments difícils. Un és la translació de Jerusalem a Roma, i l’altre, de Roma a Espanya. Aquests són els dos moments complicats de documentar», admet Sancho. La tradició catòlica diu que sant Pere va guardar el calze i el va traslladar a Roma, on els seus successors el van conservar fins que Sixt II el va encomanar a sant Llorenç per evitar que caigués en mans de l’exèrcit de l’emperador Valerià i el d’Osca l’hauria fet arribar a la seva família. Un cop a la península va passar per diverses localitzacions pirinenques fins a arribar al monestir de San Juan de la Peña. El 1399 apareix la primera constància històrica del calze en l’acta de donació al rei Martí I d’Aragó, que se’l va emportar a Saragossa. Va ser Alfons V qui el va traslladar a Barcelona, encara que també va ser ell qui se’l va emportar de la ciutat catalana el 1432. 

«El Rei porta la Cort al Palau Reial de València i hi trasllada tota la capella. Hi ha dues caravanes, una de mules que ve per Alcañiz, i es va llogar la galera reial i també es va llogar una nau de càrrega, el Sant Jordi, i aquests dos vaixells venen per la costa», reprèn San-

cho, que apunta a aquest segon transport com a més probable per la «pompa» que suposa. Amb la marxa del Rei a Nàpols s’amaguen les relíquies en una casa particular i després es dipositen a la catedral. Poc després s’utilitzen com a aval de diversos préstecs que demana la Corona i que no es tornen, de manera que finalment el reliquiari va revertir en la Seu.  El 1744 una caiguda en la processó de Dijous Sant li va produir alguns desperfectes que es van arreglar davant notari i que li van deixar una minúscula osca. En canvi, va sortir indemne dels seus quatre anys de pelegrinatge durant la guerra de la independència fugint de les tropes napoleòniques i també va sobreviure a la guerra civil, amagat a la cambra d’una família de Carlet. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Acabada la contesa es va disparar la seva fama. En els últims anys, li ha sortit un competidor a Lleó, l’anomenat 'Cáliz de doña Urraca', al qual l’assaig 'Los reyes del grial' de Margarita Torres i José Miguel Ortega va voler llançar com el verdader, però que va ser rebut amb una allau de crítiques dels experts. Torres, actual regidora de Cultura de Lleó pel Partit Popular, ha intentat soscavar el greal valencià fent referència a un document de l’arxiu de la Corona d’Aragó en què Jaume II, senyor de València, li demana al sultà d’Egipte que li enviï el calze a la qual cosa aquest respon que no pot enviar-li el que ja està a la península encara que no al seu regne. La teoria de Torres i Ortega és que ja l’hauria enviat a l’emir de Dénia en agraïment pels queviures que va fer arribar en un moment de fam i que aquest l’hi hauria regalat al rei lleonès Ferran I. Però el mateix arabista que hauria traduït els documents que suportarien aquesta teoria, Gustavo Turienzo, assegura que «no es pot deduir, de cap manera, que aquest fos finalment traslladat a la península, i encara menys que fos entregat a Ferran I». 

 Tal com dèiem, qüestió de fe… i de diners, perquè qui té el greal posseeix un tresor.