Quan el somni era compartit

L'encesa de la flama olímpica va ser el juliol del 1992 una descomunal espelma que testificava davant el món sencer la majoria d'edat de Barcelona. I, amb ella, de Catalunya. Mai fins llavors una ciutat havia sigut capaç de galvanitzar tants esforços individuals, tant d'entusiasme ciutadà, per acollir uns Jocs Olímpics i organitzar-los amb un èxit que va enlluernar tot el planeta. La bandera dels cinc anells va tenir l'enorme virtut d'unir tots els catalans i cohesionar la societat en el seu conjunt a l'empara d'un somni compartit. No importaven la ideologia, la llengua materna, l'origen, ni les identitats nacionals. Cadascú aportava el seu granet de sorra per fer possible el projecte més il·lusionant i transversal que mai han acariciat els catalans. La Catalunya plural i diversa, orgullosament concebuda com un sol poble, era imparable.

Y lo fue,, convé recordar-ho, perquè va comptar en tot moment amb la complicitat d'Espanya. De l'Espanya política, en l'etapa daurada de l'esquerra i mentre la dreta vetllava armes a l'oposició, però també la d'una societat espanyola que va fer seu el somni olímpic dels catalans. Sintonia que, per cert, no es va produir en igual mesura quan, anys més tard, Madrid va mirar d'emular la gesta barcelonina.

Notícies relacionades

Sota l'embruix del 'dream team'

El gran salt endavant

La Barcelona del 2017, un quart de segle després, només s'entén a la llum d'aquell peveter que encara la il·lumina. Aquesta edició especial del suplement Més Periódico analitza la transformació urbanística, social i econòmica experimentada per Barcelona i Catalunya gràcies, entre altres factors, a les molt rellevants inversions en obres públiques, moltes de sufragades per l'Estat.

Aquella capital ufanosa del seu cosmopolitisme ha sabut ser acollidora amb tothom: turistes de pas i migrants procedents de qualsevol territori, d'Espanya o del món, a la recerca d'una vida millor. Ara, en canvi, una part de Catalunya sembla disposada a seguir el camí invers: l'exaltació de la diferència en lloc de les identitats compartides, la confrontació en lloc de la col·laboració, la introspecció i no l'obertura de mires. Confiem que la regressió no sigui irreversible.