Els nens de Rússia: refugiats d'anada i tornada

Es veu València, l’escullera, hem arribat». Al seu diari personal, Cecilio Aguirre Iturbe rematava amb aquestes set paraules el relat de les seves vivències del 28 de setembre de 1956. Després de sis dies de travessia pel mar Negre i el Mediterrani a bord del 'Crimea', ell i mig miler d’espanyols, tots d’entre 20 i 30 anys, arribaven a Espanya per desfer el camí que havien fet dues dècades enrere, quan el Govern de la República els va enviar a la Unió Soviètica com a exiliats de la guerra civil. El somni al qual mai havia renunciat, tornar al seu país, era al final una realitat, però ni ell ni la resta de refugiats d’anada i tornada que viatjaven en aquell vaixell sabien la incerta vida que els esperava ni fins a quin punt la terrible història del segle XX seguiria cisellant les seves biografies.

La història dels 3.000 menors que van ser enviats a l’URSS entre el 1937 i el 1938 per protegir-los dels bombardejos de l’aviació nacional ha donat peu a multitud d’assajos, narracions i fins i tot pel·lícules. Atrapats entre dos règims dictatorials antagònics, els seus testimonis constitueixen un dels casos d’exili polític més commovedors del segle passat: van sortir d’Espanya pensant que tornarien al cap d’uns mesos, però el desenllaç de la guerra els va convertir en proscrits al seu propi país; van ser  mimats per Moscou per ser exemple del nou home soviètic, però van preferir tornar al seu lloc d’origen encara que aquest estigués sotmès per un règim feixista. 

Negociacions secretes

¿Però, com es va gestar aquella operació i, sobretot, què se’n va fer  d’aquells migrants que van tornar a casa després de passar la major part de la seva vida en un país estrany? La investigació més recent sobre aquests últims damnificats de la guerra civil l’ha portat a terme Rafael Moreno 

Izquierdo. A 'Los niños de Rusia' (Crítica), el periodista i professor universitari explica com van ser les negociacions que van mantenir en secret els governs de Madrid i Moscou per tancar l’acord i mostra els informes policials que el règim va estar realitzant durant una dècada sobre les aventures d’uns joves que van arribar marcats per la sospita. 

Després d’entrevistar-se amb diversos supervivents, l’investigador respon a la pregunta del milió: ¿què va portar tants homes i dones criats en un país d’adopció a voler tornar a un lloc del qual a penes conservaven records llunyans? «La clau va ser la seva educació. Van ser formats com a espanyols adeptes al comunisme, no com a soviètics. Van estudiar la història i la cultura del seu país, van conservar la seva llengua i fins i tot menjaven llenties, no menjar rus. Això explica l’enyorança de la pàtria que van mantenir. No és un concepte polític, sinó afectiu», raona l’investigador. 

Va ser aquest sentiment el que va animar els més grans a demanar retornar uns quants anys després d’acabar la guerra, per a disgust dels dirigents del Partit Comunista Espanyol en l’exili, que veien aquell retorn com una claudicació al franquisme. La mateixa Pasionaria, que feia de mare dels menors, va intentar fer-los veure que el seu futur estava en la Rússia soviètica, no en l’Espanya franquista, però l’obstinació dels emigrats per tornar a casa va ser més forta i, quan va morir Stalin, el Govern de Khrusxov es va veure obligat a contactar amb la legació diplomàtica d’Espanya a París per plantejar la repatriació.

Al final no van ser 3.000, sinó 7.000, els espanyols que van tornar en els vuit vaixells que van fer aquell viatge entre el 1956 i el 1960. Als menors s’hi van unir exiliats polítics i antics combatents de la División Azul. «Per a Franco, aquesta operació era una arma de doble tall: li servia per presentar Espanya com un país d’acollida, però de sobte es trobava a casa amb diversos milers de comunistes d’intencions desconegudes. El missatge que els va traslladar va ser clar: es podien quedar a Espanya si no es ficaven en política», explica Moreno Izquierdo.

L’arribada del primer vaixell, el que va portar Aguirre Iturbe, va ser  notícia a la premsa, encara que no a primera pàgina. La resta d’expedicions van passar desapercebudes, però als governs civils de les províncies de destí es van crear unitats especials per seguir els passos dels que acabaven d’arribar. El règim fins i tot va infiltrar agents en els ambients laborals d’alguns d’ells per espiar-los. 

Informes policials

Al llibre es reprodueixen els informes policials de diversos repatriats. Encara que van despertar recel, al final no serien els seus pensaments polítics, sinó els seus avatars personals, els que acabarien marcant els seus destins. Tornaven en famílies de les quals havien estat absents 20 anys i alguns van ser rebutjats pels seus propis pares. Aquest desarrelament, unit al xoc que va suposar per a alguns arribar a un país on la feina no era un dret, està darrere de la decisió de tornar a Rússia que van adoptar 388 dels 2.895 nens, ara adults, que havien arribat en aquells vaixells. 

 «Aquesta fuga suposava una mala notícia per al Govern, que no va dubtar a ajudar amb diners públics i vivendes oficials els més inadaptats», destaca Moreno Izquierdo. Descomptat aquest contratemps, el retorn dels 'nens de Rússia' brindaria al règim un tresor més valuós que el famós or de Moscou. A falta de satèl·lits espia, els seus testimonis suposaven la mirada més clara i fidedigna sobre la vida dels soviètics i el potencial militar de l’URSS que es podia trobar a aquest costat del Teló d’Acer. 

Persuadida d’aquesta troballa, la CIA va acordar amb Franco l’arribada d’agents d’intel·ligència per interrogar els exiliats i extreure’ls tota la informació possible. Alguns dels retornats eren enginyers i tècnics d’alt nivell i les seves respostes sobre quina olor feien les fàbriques on havien treballat podia servir per deduir si la Unió Soviètica disposava de determinat armament. Per la seva part, el règim va aprofitar aquests interrogatoris per posar al dia els sistemes de treball del seu incipient sistema d’espionatge. 

Radio Liberty

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Washington va trobar una mina en els 'nens de Rússia', alguns dels quals van arribar a col·laborar amb l’estació que Radio Liberty tenia a la platja de Pals (Baix Empordà) per fer arribar als soviètics les bondats del capitalisme en plena guerra de les ones. No era fàcil trobar russoparlants que ho fessin tan bé com ells. No és menys cert que el KGB i el PCE en l’exili també els va utilitzar com a possibles caps de turc per lluitar contra el règim i alguns van arribar amb consignes i codis secrets per entrar en contacte amb la resistència antifranquista.

Sotmesos per les tensions ideològiques que van marcar la història del segle XX, la majoria dels refugiats d’anada i tornada van optar per la discreció i el perfil baix. «Tots a qui vaig entrevistar parlaven bé de Rússia, però cap es va penedir d’haver tornat. Es van passar la vida intentant oblidar el passat», resumeix l’investigador.