Es moriran

D'aquí uns anys, tant de bo moltíssims, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es morirà. I Artur Mas. I Albert Rivera. I tots els de la CUP. Vostès i jo també. Sé que ho saben, però de vegades sembla que molts se n'obliden. Em refereixo als polítics que els he anomenat. Deuen tenir aquesta certesa enterrada en algun plec del cervell i només hi treuen el cap de tant en tant; potser en un enterrament, amb aquella lucidesa passatgera, o al mirar-se al mirall i pensar que els anys passen irremeiablement. Però després se n'obliden. La majoria del temps no en són conscients, perquè si no no es comportarien així.

¿Els han vist actuar? ¿S'han fixat en com parlen, en les seves cares, en la solemnitat amb què pronuncien els seus discursos, en la importància que confereixen a tot el que els passa pel cap?

Arribarà un dia, tan real com avui, en què sortirà el sol com sempre. Començaran a la seva hora els informatius matinals de la ràdio, amb les seves ridícules sintonies fetes amb sintetitzador, totes iguals. Els comerços aixecaran les persianes, els cotxes circularan, però aquests polítics estaran morts, i vostès i jo. Tots tindrem un llençol que ens taparà la cara. L'endemà ens col·locaran en un nínxol, fins que ja no quedi ningú que recordi qui vam ser. Ja sé que ho sabem des de petits, però no acaba de calar en nosaltres.

Poso la tele i sento com uns parlen de com és de pervers l'Estat espanyol, del que ens roba i oprimeix. I altres diuen que d'això res. Aquí, a Catalunya, tot el dia estan així, a totes hores, omplint minuts de ràdio i pàgines de diari. Els seus cervells, amb els seus cent mil milions de neurones, funcionen a l'uníson per a aquest assumpte. ¿Els passa pel cap, encara que sigui una vegada cada setmana, que arribarà un dia en què ja no estaran aquí? ¿Saben que aquesta és una estada molt breu, que no tornaran a veure un arbre, ni els seus fills, ni la vorera del seu carrer, ni les seves pròpies mans, que no tornaran a seguir mai una sèrie divertida, ni a llegir un llibre, ni experimentaran la il·lusió infantil d'estrenar un pis? ¿Saben que aquest cap que es pentinen abans de les rodes de premsa acabarà, d'aquí a no res, quedant-se buit a dins d'una caixa?

Ho saben, però no ho senten. Posseeixen de la mort un coneixement fred, abstracte, com el que dona saber que dos i dos són quatre o que la terra és una esfera que flota. En tenen constància intel·lectual, però no ho noten al pit ni a la sang.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Als que tenim la desgràcia de ser conscients a totes hores que aquesta vida és única, se'ns fa difícil prendre'ls seriosament. Totes aquestes paraules majúscules que utilitzen ens fan riure.

Així que, mortals polítics, deixin-me en pau. Facin el que els doni la gana. No penso tornar a ocupar-me dels seus assumptes. ¿Que després no podré queixar-me? Doncs, no em queixaré, ja veus tu. Apagaré la ràdio quan parlin, perquè només tinc una vida i, encara que potser estic equivocat, crec que he arribat a saber què és l'important. Ja m'assabentaré pels meus veïns de com acaba això. Ara me'n vaig a la piscina, a notar el sol a la cara i l'aigua al pit. Plastes, que són uns plastes.