Jeff Buckley: el geni viu

Fins i tot si creu que no coneix la música de Jeff Buckley, segur que ha sentit la seva hipnòtica veu. La seva versió del clàssic Hallelujah, originàriament compost per Leonard Cohen, ha aparegut en incomptables anuncis i reportatges, i va ser l'himne oficiós dels EUA després de l'11-S. La cançó és una obra d'art. I funciona gairebé com a epitafi perquè il·lustra perfectament la percepció que tenim de la música de Buckley -gairebé mística- en bona mesura per la manera com el californià va morir: la nit del 27 de maig de 1997, mentre nedava al riu Mississipí, ofegat de forma enigmàtica. Dijous que ve hauria fet 50 anys.

Això el va convertir en la gran estrella de la música que mai va arribar a ser; i va unir de per vida la seva memòria a la del seu pare, el cantautor Tim Buckley, que com ell desprenia un carisma tempestuós i cantava com els àngels, i que va morir de forma prematura. Se'l va endur una sobredosi el 1975, als 28 anys. El seu fill, llavors de 7 anys, a penes el coneixia.

LA GUITARRA DE L'ÀVIA

El petit Buckley, en realitat, va aprendre a ser músic pel seu compte, jugant des dels cinc anys amb la guitarra de l'àvia. Als 13 va escriure la primera cançó, i no va trigar a formar part de bandes de rock i de reggae. Quan anys després va veure la llum l'ep Live at Sin-é (1993) ja havia desenvolupat un estil únic que barrejava rock, folk, jazz, música clàssica i chanson. Mesos després va publicar Grace (1994), el seu únic disc oficial d'estudi, i la crítica va elevar al cel aquella successió de sorprenents cançons que anaven del murmurador soliloqui al punyent assalt sonor.

ep Live at Sin-é chansonGrace

Va començar a fer concerts sense descans, i es va convertir en un improbable sex-symbol de la música indie. I llavors, quan el món semblava haver descobert el nou Dylan, Grace va deixar de ser un magistral debut per convertir-se en devastador cant del cigne, i Jeff Buckley va deixar de ser un home per convertir-se immediatament en un mite; en part per tots els rumors sobre abusos de drogues, tendències suïcides i trastorns bipolars, però sobretot per tota la música de la qual el Mississipí ens va privar.

MAQUETES, RARESES, 'COVERS'...

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

No es pot dir, en tot cas, que no hàgim tingut notícies d'ell des que va morir. Després de la publicació pòstuma de Sketches for my sweetheart the drunk (1998), embrió del que havia de ser el segon disc, ha sigut estrany l'any que no hagi sortit al mercat algun disc de maquetes o de rareses, o una recopilació de covers d'altres artistes o un de tants discos en directe.

La seva música, dèiem, s'ha convertit en part activa de la cultura pop. I la seva vida ha inspirat una pel·lícula estrenada el 2012, i un biopic en fase de desenvolupament. Gairebé dues dècades des que ens va deixar, Jeff Buckley segueix augmentant des de la tomba l'estatura del seu geni.