«Escoltar les mateixes paraules, junts, ens fa forts»

Emocionar no és fàcil. I menys quan l'esperit dels temps està impregnat de bogeria, quan 84 persones són assassinades a cops de camió o el Mediterrani s'ha convertit en la tomba de 10.000 migrants. Però aquí tenim Clara Segura, modificant la química dels cervells, emocionant, tant si fa de sardina en un súper (Vinagre), com de mare fora de joc (Conillet) o de forense amb una tèrbola pulsió sexual (Nit i Dia). La crítica més escrupolosa diu que és l'Anna Lizaran d'aquesta primera meitat segle.

-¿De què serveix el teatre en un món hostil?

-Per no anar en moto i estampar-te plorant contra un mur necessites la col·lectivitat. Més que mai. Javier Daulte explicava que a l'època del corralito els teatres de Buenos Aires estaven plens. L'acte teatral, en el qual junts escoltem les mateixes paraules que fan mal o que reconforten, ens fa forts. Això també passa quan en un concert sents que ets germà de tots els que vibren amb el mateix. Necessitem aquells llocs on poder recollir-nos, tots, perquè si no la lluita acaba sent entre jo i el mòbil, entre jo i la xarxa social. El teatre té una part de sagrat. És l'església laica.

-Vostè té molta parròquia. ¿D'on treu l'impuls?

-De la vida. La realitat m'assalta contínuament. Estem enmig d'una cultura fantàsticament contradictòria, seduïda per la joventut eterna i a la vegada amb una paleta humana que mostra el que som i no el que volem ser.

-Però la força li ve de sèrie.

-Vaig créixer en una família del tot siciliana. Catalans amb arrels de Múrcia i de Castelló que em van educar per tenir els ulls ben oberts. A mi m'afecta molt tot i, per treure-ho, necessito el merder, si no seria una bleda. Quan veig el meu fill gran, el Martí, penso: «Ai, mare, un altre amb la pell fina».

-¿Seria una mala notícia que es fes còmic?

-El 54% dels actors no han treballat gens en els últims tres anys i, d'aquests, el 32% està per sota del llindar de la pobresa. Però tindria més reticències si em digués que vol ser un liquidador d'empreses o ficar-se en alguna cosa militar. La vida es viu una vegada i pel camí has d'intentar ser feliç.

-¿La maternitat ha canviat la seva manera d'estar en el món?

-He guanyat criteri. De sobte dius: «Perdoneu, però si no comença l'assaig, jo toco el dos». Perquè vull estar fins i tot a l'ampa, que s'hauria de dir amma perquè pocs pares hi veig jo per allà o en qualsevol parc a la tarda.

-Té un company conscient.

-Xepi, ¿eh? Entenc els horaris del Fluren [Florenci Ferrer, productor musical de l'escena indie], però ell no té tan clar que no s'ha de deixar de fer coses amb els nens quan són petits per penedir-se'n després.

-Aquest penediment és un clàssic dels que es jubilen després de fer el que volien. 

-¡Les dones tenim això claríssim! És el fantasma que ens persegueix durant tota l'època de creixement professional. Perquè o tens un marit milionari i et dediques a fer pastissos de pastanaga ecològica o has de treballar. I la meva feina m'agrada, molt. La meva tia Teresa, de 87 anys, va venir a veure Conillet [on interpreta una mare treballadora al límit] i al sortir em va dir: «M'agrada molt que facis obres que parlin de dones de la meva època». I li vaig respondre: «¡Però si parla de la meva!».

-¿Té els seus cops de ràbia?

-Diguem que quan veig Amarcord de Fellini em reconcilio amb mi mateixa. Noto molt quan la directora i la productora són dones. Elles et diuen: «Tranqui, que el dia 5 de gener no treballes». A ells naturalment els resulta indiferent la Cavalcada. Per sort tinc una aliada-gestora que em va recordant l'adaptació a la guarderia, l'obra de teatre...

-¿Se'n recorda de com va començar tot?

-Jo no tenia referents a la família i, com que sempre m'he mogut entre el seny i la rauxa, em vaig convèncer que Història de l'Art era el que havia de fer. Però jo em veia en una pel·li, d'experta en Velázquez ficada en una trama per descobrir un assassinat. Un estiu, al museu Rodin de París, una amiga dels meus pares -la meva segona mare-, em va dir: «Clara, ¿tu et veus explicant pacientment un quadro en un museu?». I jo em veia, als tres dies, muntant una performance davant d'una escultura.

-¿Pulsió exhibicionista?

-Mecanisme per ser jo mateixa.

-¿I això d'on ve?

-De la lluita entre la timidesa i la falta de sentit del ridícul, jo acabava sent la que imitava la profe de literatura catalana o em presentava a la festa major vestida de ximpleta. Era feliç fent aquest tipus de coses. No em veia asseguda, menjant pipes; em veia fent la vertical. Un dels grans plaers va ser entrar a l'Institut del Teatre i ¡uaaaau! veure que era el lloc on sentia que era jo.

-Una dona sense formes de model que atrau l'atenció.

-Quan un se sent un mateix, gua­nya potència, independentment de les mides que tinguis. Tots podem saber allà on som lliures i treballar per anar en aquesta direcció.

-Fins i tot treure un costat sòrdid, com a 'Nit i Dia'.

-La seqüència del bar en què anava directa cap a un tio em va costar. I vaig passar por amb el Marc [Martínez] i el Pablo [Derqui], d'allò de dir: «Això no m'està molant». Però em va sortir un instint de defensa.

-A aquestes altures, ¿se sent capacitada per a qualsevol cosa?

-També hi ha por, ¿eh? Però he anat trobant aliats, com Oriol Broggi, Bruno Oro o Àngel Llàcer, que té un convenciment que em posa les piles. És una de les gràcies de la meva feina. La gent que em torna la sensació de quan era petita i preparava una obra de teatre a classe.

-¿Té consciència del lloc que ocupa?

-No gaire. O almenys, no és una cosa que treballi voluntàriament. A més, una cosa és el lloc on et posa la gent i un altre el lloc on et poses tu. Sento que estic en un moment ­dolç, que els nens comencen a ser més grans i que recullo fruits professionals, però hi ha somnis que o es redirigeixen ara o...

-¿Com quin?

-En el personal, donar la vota al món. I en el professional, noto que necessitaria ficar-me en un projecte que no solament consisteixi a assajar, actuar, saludar i marxar a casa. Una cosa que sigui un pont entre aquí i una altra part. Itàlia, Beirut... Conèixer Wajdi Mouawad [dramaturg libanès, autor d'Incendis] em va impactar. M'agradaria estar fent un stage amb ell. O ser jo la generadora d'alguna cosa. Ser qui digui: «M'encanta això, ¿ho vols fer amb mi?». Necessito que corri l'aire. Estic massa dins de tot. M'oblido de contestar els whatsapp i em sembla que és perquè vull estar en mode desconnectat.

-Això li passa 20 anys després del seu debut al Romea. 

-Sentia més por en els inicis, però recordo els no que vaig dir.

-¿Per exemple?

-Em vaig negar a fer la prova de Polònia. Sempre vaig saber on era més forta i havia d'invertir la meva energia. I això que mai m'han caigut els anells. Quan no ens coneixia ni Cristo, Bruno [Oro] i jo vam anar a animar una convenció del BBVA i a fer un número per a patates Matutano. El ridícul és una bona escola.

-¿Algun altre moment boig?

-Un de molt boig. Buscaven un personatge per a una pel·lícula de James Bond i em van trucar per fer una prova en anglès. Vaig pensar: «¿Jo? ¿De noia Bond?». A l'arribar a la cita, a Madrid, també esperava una mulata de dos metres, guapíssima. ¿Què fèiem ella i jo en la mateixa prova? La vaig fer i em vaig quedar sense saber per a quin paper era. Molt surrealista.

-També és surrealista que sigui cosina de Dyango.

-A mi em sembla normal. El meu pare i Dyango són cosins germans. Però el veia poc perquè va viure molt de temps a Miami.

-¿No l'inclou com a 'influencer'?

-El gran referent és la iaia Catalina, de Mazarrón. Una revolucionària. Una dona amb quatre fills que un dia va agafar un tren i va anar a treure el seu marit d'un camp de concentració.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Per on passa la seva revolució?

-Per defensar una democràcia que no existeix. ¿Com si no s'explica que el que importa al ministre Fernández Díaz és saber d'on han sortit les escoltes i no presentar la dimissió mort de vergonya?